dijous, 7 de febrer de 2008

Indignació, de nou.

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

Cap comentari: