dijous, 13 de maig del 2010

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

3 comentaris:

Motxuel ha dit...

Bon vespre Marc! Tot bé? (Apart de la típica putadeta quasi diària de Zp i el sistema?). Cagondell em sap molt de greu amb les de coses que hi a x "retallar" com diuen començant pen juanca i seguit pen rouco ;) I sí la lobotomia és palpa que fa oi, ningú mou un dit, tothom cagat i confós. I jo dins l'espiral de l'atur, també cagat i emprenyat... però vaig fent (a veure si passes x meu blog i veus les darreres feines i el nou disseny).

A veure si aquest estiu pintam un poc (o abans que jo tenc molt de temps lliure). Em fa ganes practicar i provar els aerògrafs i aquestes coses, que si se n'arriba a aprendre bé queda super pro al cotxes i motos i tal.

Bé Marc, vaig a veure si esnaeig 4 coses i actualitz, amem si alguna super corporació pro em pispa i em converteix en un bilderberg, huas.

Bonanit Marc!! Invaders must die!!

nando ││││ ha dit...

classe obrera, qui t'ha vist i qui et veu...

1919. 1 de març. Surt a Flix la revista quinzenal de tendència anarco-sindicalista "El Boletín de la Comarca".
Un escrit a la revista n. 2 d’Amparo Alfonso:
“Compañeras de Flix: La clase obrera digna y honrada, hace ocho semanas que sostiene una huelga que le fue impuesta por el espíritu dominador de la empresa “Electro-Química”. Ocho semanas hace que nuestros compañeros defienden con energia su dignidad ultrajada, y el pan de nuestros pequeñines y nuestra dignidad también [no cal dir que vuit setmanes sense cobrar són, ara -però més encara en aquella època-, una experiència traumàtica; aguantar-ho per uns ideals, una proesa heroica]. Ocho semanas que estan en litigio, defendiendo una causa que ni puede ser más justa, ni más humana, ni más modesta, y sin embargo, el espíritu intransigente de la empresa que declaró el conflicto, sigue manifestándose con la misma injustificada violencia que el primer dia (...) Pensemos que si los obreros hubiesen de volver a la fábrica humillados y vencidos, serian tratados como esclavos indignos, y seria la carne de nuestra carne, nuestra propia carne la que allí en aquel presidio industrial, sufriría el latigazo de los modernos negreros”.

Extret d'aquí

Marc Peris ha dit...

Gràcies per la referència, figura!
Ànims, Motxu, que tirarem pel dret!