Espaguetos

Europeiada II
Els italos són com aquell carreró de Luces de Bohemia de Valle-Inclán, d'alguna manera ens tornen el nostre reflex deformat. Periòdicament torne a provar d'odiar-los, però per més que ho intente, no puc. Després de l'infame partit de l'Inter de l'altre dia, en el qual varen fer el rata durant 90 minuts i s'endugueren l'eliminatòria front al Barça, em vaig proposar de nou odiar-los. M'hi concentrava, però l'única imatge que em venia a la ment era aquesta:

Bé, en Mourinho és un dolent de la pel·li a l'altura de Pep i els seus xicons. És l'encarnació de la Nèmesi. És l'ombra darrere la llum, és el Judes necessari, i serà l'arxienemic ideal per a seure l'any que ve en la banqueta del Madrid i fer de les seues, pegar clatellots des de la banda i mastegar xiclets de Belladona, amb cara de rumiant, i els ulls del mal. Per exemple:

I sí, els italos fan el futbol més trist, avorrit, denigrant i pirata del món. Però ara no us volia parlar d'això. Sinó del fet espagueto en general. I de tòpics en particular.
Ja fa uns anys vaig tindre ocasió de viure el fenomen italià des de dins. Era a Formentera, i una invasió de Milanesos desfilaven pel passeig d'Es Pujols lluint pareo, camises florides i dentadura llavada amb lleixiu. Nosaltres, fumàvem com a descosits en una cabana infame, samarreta estampada de taques de llauna tonyina, i banyador que només ens posàvem quan arribava la nit. Els miràvem i rèiem, i ens alimentàvem d'autosuficiència. Els espaguetos eren ridículs, els tangàvem a diari, ens rèiem d'ells, les ties els tallaven de manera molt bèstia quan ells els tiraven la canya, inclús els arribàrem a furtar una moto, però això és una altra història... per circumstàncies que no venen al cas, vaig acabar intimant amb un grup d'italos, i la veritat, és que apart de ser uns pijos, tenia una estranya sensació: Em resultaven entranyables. Em convidaren a dinar molts dies, compartiren la seua casa ( jo dormia en un boscatge pel Blue Bar, en condicions de homeless tropical ). S'ho curraren, en definitiva. He de dir que veia en ells una ingenuïtat infantil, potser catòlica, que m'intrigava. No blasfemaven, com a molt Madonna Santa o qualsevol cosa així. Des d'aleshores, sempre els he vist així, em pareix que la seua malícia era de broma. He arribat a tindre col·legues d'allà, i eren bellíssimes persones. Bé, també eren etíliques persones.
Per no estendre'm en la tesi, només cal dir que per més que hagueu estat testimonis dels babosos espaguetos, acosant-vos a vosaltres o alguna amiga, o a la vostra núvia, o a la vostra mare de 55 anys, amb un somriure de voltor i mirada macerada en alcohol Don Simón, per molt que us resulte digne d'extermini un poble que vota en massa a Berlusconi, ens dugueren tele 5, o viuen abduïts pel Vaticà, penseu que se'ns pareixen massa, i que un poble que té una bona gastronomia no pot ser tan dolent. Itàlia és Berlusconi, El Papa, Umberto Bossi, el Feixisme futboler, sí, però nosaltres som els nostres governants?

Salvem Itàlia!