dilluns, 16 de novembre del 2009

El mal ( Espanya ).

Durant segles, nombrosos estudiosos han intentat aproximar-se a la vertadera imatge del maligne. Filòsofs, teòsofs, biòlegs, antropòlegs, predicadors, vividors de tota índole, han malbaratat litres i litres de saliva, han deforestat l'Amazones, omplint pàgines i pàgines per a fer un retrat d'allò abominable com a sinònim del maligne. El mal ha fascinat des de sempre a la humanitat, com a figura mítica sobre la que descarregar tots els problemes del món. El mal és això que no funciona bé, les incoherències de la natura, la deformitat i potser aquells éssers que d'una manera conscient o inconscient fan de la seua vida un desordre de l'ordre natural de les coses. El mal és allò que amb la seua sola presència, dibuixa un univers imperfecte. El mal en estat pur fins ara només havia estat una abstracció que ens servia per a esglaiar els xiquets, cada cultura presenta una cara del maligne, per a alguns és l'home blanc, d'altres l'encarnen en una figura pagana de color roig, banyes i cua, encara per a altres és l'home del sac, altres citaven al Duc d'Alba, altres dracs mitològics, el Leviatan etc.
Però no, tots anaven errats. La veritat és que endinsant-me en els pous de l'horror, recorrent les sendes de la infàmia, rellegint els antics tractats obscurs prohibits per ser massa terribles, m'he topat amb el mal en estat pur. El vertader rostre de l'horror.
I seria aquest:

O bé també pot adoptar aquesta forma

O aquesta i aquesta:


O bé aquesta



Sí amics, perquè el Mal, en la seua quinta essència, en la seua forma més perillosa... el Mal és idiota.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Llibres

Quan arriba aquesta època, em venen les ganes de fer recompte, i parlar de llibres que m'he anat llegint al llarg de l'any. La literatura és d'aquestes coses a les que li tinc molt de respecte, tant, que com aquell no utilitzaré el seu nom en va.
Els llibres han estat, com sempre, menys nombrosos del que a un li agradaria.
Kafka a la platja. Haruki Murakami. El trobe un pel irregular, el llibre. Té bons tocs, i curiosament, utilitza la música real per crear complicitats, com estava fent jo en allò que escric. Per a mi està sobrevalorat. Potser he de llegir més coses d'ell. Zen modernillu.
Històries del paradís. Xavi Sarrià. Retrat polièdric de la bogeria del món. La veritat és que potser no sóc massa objectiu, però tampoc crec que pague la pena ser-lo. Per a mi és un gran debut en l'escriptura. Amb històries molt bones com TV, Esperança o Oasi.
Galeano. El futbol a sol y sombra. Amb la màgia que sentim els afeccionats al futbol quan veiem bellesa en el camp. Èpica, històries que s'amaguen darrere d'una finta, d'un xut o els somnis del debutant que espera eixir a cops de peu del guetto.
Voltaire. Contes filosòfics. Càndid, l'Ingenu i altres contes. Històries per on s'intueix una nova humanitat, plena de somnis que acabaren produint monstres.
Ara, País Valencià. Il·lusió col·lectiva desgranada de diverses mirades sobre aquest bocí de terra que és el País Valencià, encara ho és per a nosaltres, un País que reinventem cada dia.
El vigilant en el camp de Sègol. J.D. Salinger. Un llibre sobre les brumes de l'adolescència, que potser em resulta llunyana per coordenades, però un llibre important.
2666. Roberto Bolaño.
Colossal, enorme testament literari que es perd en l'horitzó del desert, evaporant-se com un gelat. Una metròpoli que es desmorona i es busca en les entranyes de l'horror.
El baró rampant. Italo Calvino. Fàbula d'aquell sentiment tan nostre de no xafar terra.
Mahmud Darwish. El lecho de una extraña. Poesia bilingüe del genial poeta. No sóc molt devot de la poesia, que visite amb prudència i ignorància, i em sorprèn sempre.
Històries de Nova York. Ara compren perquè en Paul Auster és qui és a les lletres en Anglès. Havia llegit viatges per l'scriptòrium i no em feia el pes. Però ara m'he inquietat, en definitiva, m'ha fet sentir.
I ara llig Moby Dick de Herman Melville, cortesia de la biblioteca del meu institut. Si em compre més llibres, no se on em tocarà viure a mi.
Un altre dia els còmics.
Afegit ( se m'oblidava )
Societat limitada. Ferran Torrent. La realitat valenciana amb pseudònims. Llenguatge al servei de la història, història viva recent del país.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Embalat per a regal III

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Embalat per a regal II

Bé, després de l'èxit i de l'arribada massiva de comentaris, felicitacions, i demés, em dispose a penjar la segona part del relat ( ací hauria de posar: Ironia ).
Advertència: No se si per primera vegada en aquest blog, el contingut del text següent és clarament eròtic, o pornogràfic, o podíem dir que conté passatges de sexe explícit, per dir-lo d'alguna forma. No se massa bé com funciona això dels propietaris del Blog ( si companys, bloguers, aquest espai pertany a una altra gent, així de fort ), si algú de sobte apretarà un botó i cauré en el pou dels blogs no aptes per a tots els públics. Bé, si em desallotgem, tornaré a ocupar. Espere que us agrade, i que ho demostreu de manera tan entusiasta com en l'anterior post ( ací hauria de posar: Sarcasme ). Al cap i a la fi, estic donant-vos la recepta per a l'èxit segur. Sexe, Rock i Violència (ah, i també hi ha drogues...). Allà va:

Aparquem, ens enrotllem, el tio intenta clavar la clau, però no pot, perquè jo tinc el joystick ben pillat, ho aconsegueix, l'ataque a la jugular, ell busca a cegues l'interruptor de la llum, anant pel passadís li faig la tàctica del polp, intentem avançar mentre ens refreguem, i caiem, evidentment anem prou borratxos els dos. Pràcticament follem allà mateix, en terra, de fet jo li ho suplique directament: Folla'm ací, perfavorperfavorperfavor... S'alça com un puto ressort a traïció i prem el botó de l'ascensor, quasi torna a caure perquè li he aconseguit baixar els pantalons, sóc bona, molt bona. Prosseguim dintre de l'ascensor, jo el tempte com una mala pècora, apartant la boca quan ell s'apropa, una i una altra vegada, fins que és a punt de desistir, i aleshores li ho concedesc. En un moment donat, li clave la mà dins el paquet i acarone la seua polla per dins, sense agafar-la amb el puny, només per fora, quan l'agafe amb tota la mà arriba al deliri, se li escapa un gemec un poc com de mariquita, molt graciós. Quan entrem, ell intenta arreglar-se la camisa, els cabells de punta, es torca la cara ( pareix un pallasso, amb tot de carmí roig ), em fa molta gràcia, com si visqués amb els seus pares i hagués de dissimular. Però no és així. Viu sol.
Li demane on és el lavabo, i m'ho indica. Allà dins faig temps, per fer-me la interessant, coses d'aquestes que fem les ties: dotorege tots els seus productes cosmètics, olore les seues colònies, fullege una revista que té, dedicada a la muntanya, en general ho té tot molt aseat, per a ser un tio. I bé, després isc, a mesura que m'aprope a l'habitació, em vaig baixant els vaquers fins a una alçada sugerent. Em lleve el jersei, i quede amb una samarreta interior, que deixa endevinar els meus pits. I quan arribe al llit: El molt cabró s'ha adormit? No, només ho fa vore, just quan m'aprope per fotre-li una hòstia, m'agafa de sorpresa i rodem pel llit. Ens freguem els pubis suaument, i ell lluita a mort contra els meus sostenidors. Li deixe fer, no l'ajude res, finalment, despassa un passador, poc després, l'altre. Eureka!
Quan ja som nus, la seua polla amenaça seriosament amb endinsar-se en les meues profunditats, fet que de produir-se, no deixaria marge per la tornada enrere. Així que treu un preservatiu, jo li ho agafe de la mà i li ho col·loque amb diligència. Primer el capoll, i després, baixe suaument fins la base del penis. Ell ansiosament, i gràcies a que jo estic completament mullada, entra dins meu. I comença a batzegar dins i fora, poc a poc anem accelerant. Jo l'enganxe enllaçant les cames per darrere la seua zona lumbar, i així el control del ritme és meu, en un moment donat, li faig el meu truc. Sense que trega el seu penis de dintre meu, em done la volta, de manera que em quede a quatre grapes, amb el cul més elevat, i el cap amagat com una estruç, el que em permet tindre les mans lliures per acaronar el meu clítoris i resseguir amb el tacte com entra i surt el seu penis dintre meu, constrènyer-lo etc. Es veu que això ja és massa per ell i dona senyals d'escorreguda imminent. Jo baixe un poc el ritme, i malgrat que ell ja s'ha escorregut, té la delicadesa de seguir fins que jo també ho faig.
Una vegada hem acabat, i em fume un canut en el llit, xarrem de coses vagues, de sexe, d'allò que ens agrada i d'allò que no ens agrada al llit, dels treballs, de novios i novies, una altra vegada de sexe, i amb una lleugera carícia, un toc subtil, comencem a enganxar-nos. Abans que ens n'adonem tornem a ser-hi. I així fins que clareja el dia i caiem rendits.
Recorde que mentre dorm, a una hora indecent de tant de matí, em fa una carícia i em diu que m'alce quan vulga, que estic a ma casa, i que quan me'n vaja tanque la porta de colp, que se'n va a treballar.
Prou més tard, m'alce. Estic radiant, una bona nit de sexe, amb un home que promet... El pis està mot guapo amb la llum del matí. Mire a vore que té de música. No està malament, alguna cosa un poc marciana, però trobe quelcom interessant. Pose el disc Blue Lines de Massive Attack, i la cançó de Big Wheel trona per la casa. Em dirigesc a la cuina a preparar-me una tassa de cafè abans de ser persona. Descobresc l'Oroley escurada i disposada a ser preparada. El cafè a la nevera, per preservar el seu frescor impecable. Aigua mineral per a la cassola. El xic té vitroceràmica, que apanyat. Descobresc com fer interactuar tot plegat, la cafetera piula, i em prepare una gran tassa de cafè amb llet. M'encenc una cigarreta.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

La Memòria dels arbres.

No hi ha res nou baix el sol.
Darrerament haureu observat que el meu ritme d'escriptura ha davallat. He penjat coses sí, però la majoria parides o refregits múltiples. Bé, crec que ja ho he dit alguna vegada, que fa molt de temps que escric una cosa, digueu-li novel·la, digueu-li infàmia. I quina ha estat la meua sorpresa quan hui fullejant El Temps, en la típica guàrdia de biblioteca al meu institut, llig una entrevista a una tal Iolanda Batallé Prats, i descobresc que: Ha escrit i publicat la mateixa novel·la que jo estava escrivint! I quan dic la mateixa novel·la, no estic utilitzant una metàfora, no. Vull dir que el puto títol és tan semblant que a totes llums, en el cas que l'acabe d'escriure, la meua resultarà, per atzars del destí, un vulgar plagi. Així, amb totes les lletres!. La seua es titola La memòria de les formigues, a la meua li vaig posar el títol de La Memòria dels arbres. Oh, si quina gran diferència! . Si, si, ja se que em direu, que hui està tot inventat, que és una casualitat, que això passa constantment a la literatura... I una merda, ací només hi ha una trista veritat: Encara que jo duc ja un parell d'anys escrivint ( el meu ritme d'escriptura tampoc és per batre rècords ), i que no sabia que existia quelcom així, a totes totes, estic escrivint un fotut plagi. I això no queda allà, diversos gèneres, protagonista femenina, i coincidències en l'argument. Toca fotre's. A més, no ens enganyem, la tipa aquesta pareix una escriptora,mentre que jo m'embarque en aquesta aventura per plaer, o potser no. En fi, que se m'ha passat pel cap enviar-lo tot a la merda. Després he pensat, que collons! Ho faré igualment.
Així que ací us deixe un passatge. Normalment no em lleven la son els comentaris, però ara us demane que deixeu la vostra opinió, constructiva a poder ser.

Embalat per a regal.
Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d'elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m'han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m'ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l'alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l'stripper ( evidentment, n'hi havia, un ), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcutta. Però aquestes ties del curro, uff, no t'has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d'horteres són... Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s'inmutava, era tot un professional. A més, supose que n'estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.
En fi, que s'acaba el performance, i ens n'anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo ( sic ). Pareix ser que es disposava a esprémer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal... La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m'apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això... Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l'abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l'espectacle Dirty Dancing que s'està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li'n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el xic és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d'Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d'aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d'aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l'enorme cul, d'una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipus com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d'aprendre a ballar el perreo aquest...
Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i el meu partenaire. Ens quedem ballant l'un front a l'altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l'assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m'agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa, una altra matxutxa que pareix que ve del bany d'encocar-se el nas que he conegut un xic i me'n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor ( els eix la vena materno-filial ) i veig que des de lluny fan la senyal del telèfon, aclucant l'ull i rient amb complicitat.
Continuarà...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Hipotecades de per vida.

Recorde quan es parlava fa uns anys d'aquesta panacea que anava a ser comprar-se una casa. Jo vivia a Mallorca, i en aquesta ciutat el preu de l'habitatge no parava de pujar. Sospitava que havia de pillar algun pis a Palma, per a quan tornara a València, poder viure-hi. El consens social era total: "Els pisos no baixaran mai, perquè mai han baixat". Un dogma de fe que es repetia per tot arreu. Els noticiaris començaven amb aquest mantra, repetit fins l'infinit. I bé, la resta és història:

A Barcelona, la capital europea de la dignitat social, es fa aquesta convocatòria per a denunciar la gran estafa dels bancs, als quals damunt els salva el cul l'estat amb els nostres diners. Això és el capitalisme, i nosaltres només som formigues. A mossegar, doncs!

The Prodigy

Sempre he seguit aquesta banda, que es movia dins les coordenades del Hip Hop i Dance al principi fins esdevindre una reinterpretació del punk més àcid, explosiu. Fa anys vaig vore-los en concert, en un dels performances més enèrgics que he presenciat mai. Enguany tragueren disc, i la maquinaria pirata m'ha permés fer unes quantes audicions. El nou disc, potser no arriba a la originalitat dels primers treballs, però crec que deixa el llistó a una alçada molt digna. Energia pura, i alguns temassos molt bèsties.

I per a recordar els vells temps, ací vos deixe un tema mític, amb un vídeo que les ments idiotes, amants de la dictadura d'allò políticament correcte, qualificaren amb la temuda etiqueta de polèmic. De seguida les feministes d'opereta i poltrones diverses, pressionaren el botó roig de la censura. És lamentable com una branca del feminisme té un ressort en el cul davant la provocació fàcil ( la millor eina de promoció: clavar-se amb els catòlics o amb el discurs feminista ), però callen com putes amb el que fan les empreses i el seus països progres occidentals amb les dones del 3r món. O justifiquen que bombardegen tot un país ( recorde Afganistan ), com si això anés a millorar en alguna cosa la vida de les dones d'allà... En fi, el tema és que les cadenes hippy-cristianes de l'estil de l'MTV, esborraren el vídeo del mapa. És curiós que siga aquesta mateixa cadena per a subnormals la que hui ens regala realitys de mongolos d'aquests amb Parkinson ( un dia normal a cal MTV: balls epilèptics, ties de plàstic que es diuen Mindy o qualsevol merda així, gallets en falset, negrates posats de crack, però que passegen amb una fotuda botella de Moët Chandon, pantufles, cadenes d'or, per una casa com de la família Monster, adolescents vestits per algun estilista daltònic i pederasta... I un llarg etcètera...).
Bé, i ací està, un dels millors vídeos que he vist mai. El moment de violència cap al DJ és genial. Atenció amb el final, que és el que les feministes d'opereta no arribaren a entendre.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Renovar-se o Morir.

Hi ha una espasa de Damocles sobre el cap del govern valencià. Malgrat que diga en Mariano Rajoy que en Camps és i serà el millor candidat per a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Puja en les enquestes, el que diu molt del nostre país, però a Rajoy li pot costar el seu camí a la Moncloa, així que som molts els que pensem que en Camps patirà un accident abans que s'acosten les eleccions generals, sobretot si pensem que qualsevol candidat que el PP es traguera de la màniga, seria probablement president.
Així, que ací va la meua aposta personal:
CANDIDATS QUE, DE PRESENTAR-SE PEL PP SERIEN PRESIDENTS DE LA GENERALITAT VALENCIANA:






El futur President i el seu Secretari General.




dijous, 8 d’octubre del 2009

Un pensament.

Afortunadament, m'importa una merda tot allò que va malament ( el que pot anar malament, va pitjor ) i m'importa prou més tot allò que va bé.

Son Ferreret


Il·lustració publicada ahir al Diari de Balears sobre el centre de menors de Son Ferreret.