Des de Roma

Per primera vegada en una setmana accedisc a un locutori. Tampoc havia gaudit de massa temps, Roma, la ciutat interminable, ha extenuat les meues forces fins a limits insospitats. Com aci no hi ha accents, i no m'agrada escriure amb mes errades ortogràfiques que d'habitud, continue escrivint al meu quadern, i ja ho transcriure tot quan arribe a València.
Quatre esbosos
La ciutat es increible.
El menjar és un plaer i no és massa car.
Els turistes fan fàstic. Tots excepte nosaltres, és clar. L'infern son els demés.
Els italos m'han sorprés. Per dir-ho en una paraula: entranyables.
Tinc uns callos del tamany del Colisseu.
Alea Jacta est.

Pintant...

Aquelles persones que seguiu el meu blog o que em coneixeu sabeu de les meues inquietuds creatives.


Estic aprofitant l'estiu, i determinades circumstàncies personals que m'han fet estar més a casa del normal, per pintar. Sempre ho he fet, he dibuixat, dissenyat, fet graffittys etc. però aquests dies he convertit el despatx en un minúscul taller. Estic endinsant-me en els misteris de l'aquarel·la, els acrílics i com sempre, el dibuix. En breu aniré penjant les coses que faig, i potser faré un altre sketchbook i un catàleg de murals.
I no és una amenaça...

Açò és una mostra del procés.

Diari de cales III

Bé, demà me'n vaig cap a València, via Bilbo ( vaig al festival BBk, ja us contaré per ací com ha anat... ) i aquesta secció tindrà un parèntesi d'un mes. A finals de juliol se n'anem a Roma la immortal a passar 9 dies. Molta calor runes i art, decadència i pasta, molta pasta.
Bé, ací va el report, encara que he de dir que entre l'estat de la mar, les aglomeracions i la calor extrema, enguany els banys no han estat tant espectaculars... En agost més!
Cala Varques

La carn i la fam ( Il Cavaliere )

Assistesc a les contesses electorals com a observador de la societat postmoderna, amb una perplexitat que s'esvaeix ràpidament. Uns nous valors, el triomf del cinisme i la moral de la llei de la selva simultàniament a una conservadora hipocresia catòlica. Talment desenvolupem la doblepensa del món orwel·lià. Una esquizofrènia equilibrista que no alça polseguera en les encarcarades ments catòliques, no es fa bandera de la moralitat aplicada als poderosos. Com si existís bul·la papal per pecar, s'entén que es compra el silenci d'una jerarquia catòlica que pel contrari es duu les mans al cap pels quotidians pecats de la plebs. Allà tenim en Rodrigo De Santos, al·lucinat membre dels Quicos, el qual després de freqüentar prostíbuls gais i pagar amb la targeta de l'ajuntament de Palma, fou processat finalment per abús a menors al fill d'uns coneguts amics de matrimoni, membres com no també dels Quicos.
Encara hi ha imperators, senatores i patricis, per això el poble queda fascinat per l'ànima impol·luta que no es taca i sura per damunt de la immundícia com Jesús caminava per damunt les aigües. Ell admira aquesta facultat miraculosa de pecar sense embrutar-se el gest de cocodril intemporal. En el fons es veu emmirallat per la seua pròpia imatge reflectida i amplificada pel poder. Aquest reflex és allò que li agradaria ser. Per tant, estima aquest reflex més que a la realitat, el reflex que esdevé icona repetida fins a l'infinit.
I tot plegat es paga el premi religiosament a les urnes, fent-los saber que són dels nostres però millors perquè han reeixit a fer allò que tothom pretén però que només uns quants tenen a l'abast. Els fem saber que nosaltres entenem la complicitat i en certa manera en som còmplices, que som un més dels cinc milions d'amics que proclamava amb sorna ( no cinisme, per al cinisme ha d'haver una vulneració conscient de determinats valors ) Francisco Camps. Camps és com una animeta innocent que no concep que de la seua mà es puga donar el pecat, per gràcia de Déu la seua mà resta incorrupta com la moixama de Sant Vicent Ferrer que es conserva a la catedral de València. De tant que es creu aquesta màxima, se li posen els ulls brillants com a escolanet al qual acusen injustament de beure's el vi de missa. Podria plorar rius de llàgrimes de cocodril i la natural identificació ens faria preguntar a la providència: Per què li fan això al nostre president? L'infamen, doncs no poden guanyar-lo d'altra manera, és infal·lible doncs, tot és una conjura que va, no contra el president, sinó contra els cinc milions d'amics que hi combreguen.

Talment com antigues ruïnes d'aquesta unió mediterrània de l'imperi Romà, o del Renaixement, quan els papes valencians escrivien la seua moral més enllà del bé i del mal. Mentre, amb la mateixa mà condemnaven pobres infeliços a les flames eternes per pecats que eren només una ombra dels que es perpetraven dins els murs de l'església.
Diu la història que els banquets de Tiberi en l'illa de Capri escandalitzaven els romans de bé, però Tiberi, a l'igual que Cal·lígula, no caigué pels seus escàndols, i més quan aquests contrastaven amb lleis que va promulgar com la prohibició de besar-se cada dia. La societat romana era profundament moralista, almenys hi havia una rigidesa en determinades posicions que eren titllades com a tabú. El concepte cristià de pecat hi encaixà perfectament. Però no obstant, allò que ha transcendit en la història han estat les orgies massives, amb capítols de pederàstia, sadomasoquisme, assassinats, violacions etc.
I ací entra finalment, el tema que ens ocupa. Silvio berlusconi, no és sinó un vulgar emulador de les mítiques batalletes sexuals romanes. Adolescents amb poca roba, homes madurs amb el penis erecte, vels matrimonials i llargues desfilades de jovenetes que es passen el testimoni per a seguir amb la festa. I tot això en un país ultra-catòlic i que allotja dins seu ( com un ou kinder ) l' estat vaticà, el regne de Déu en la terra.

Silvio, Il Cavaliere, un home major que demanda pubilles, la justícia humana no ha estat capaç de punir els seus robatoris, suborns, corrupteles, coaccions mafioses, perquè hauria de ser diferent amb la justícia divina?
Segurament, la seua experiència com a president del Milan, li haurà permés establir un exèrcit d'albiradors que no busquen cracks de futbol en pobles perduts del sud d'Itàlia, sinó pubilles impúbers de pares poc escrupolosos i que volen fer carrera dins la societat de l'espectacle. Al cap i a la fi, el magnat dels mitjans de comunicació els farà un càsting privat. Qui no està disposada hui en dia a fer un xicotet esforç per tocar la fama, el luxe i el poder, ni que siga uns breus instants?
Vinga filla, ves amb el papi Silvio, o bé, pel seu propi peu buscaran una fugida ràpida dels bruts carrers de la Itàlia pobre.
El destí li ha atorgat l'oportunitat de tornar entre els mort com Llàtzer i derogar les lleis que l'imputaven per corrupció, obtindre impunitat per dur a terme qualsevol excés.
Sincerament, crec que ja li està bé, al Cavaliere conrear aquesta imatge de mascle tocaculs, pedòfil i misogin passat de voltes. Al cap i a la fi, encara collirà un bon grapat de vots.

Visibilitat Lésbica

Amb motiu de la propera diada per l'alliberament gai-lèsbic-transexual, el meu amic Ander em demanà una il·lustració, que aparegué el passat dilluns al Diari de Balears.
El tema era la visibilitat lèsbica, i com a mostra, cap de les entrevistades volgué que aparegués la seua foto al periòdic. Així doncs, encara queda molt de camí per a que cadascú puga estimar com vulga de manera pública. Tota la meua solidaritat envers les persones perseguides per la seua sexualitat. Que d'una vegada per totes ens deixen estimar-nos com ens vinga en gana.

Preguntes i Respostes...

Una bona forma de fer amics, establir relacions socials atípiques i dissipar l'avorriment.Blogosfera: Molt millor que el Facebook.
Aquest escrit me l'he trobat al blog Del Sud dels companys Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan. Com el tema era el que tractàvem, no m'he pogut estar de respondre, si és que sóc un morbós!


Acàs no ens teniu "estigmatitzats" els que sou nacionalistes a allò que sone, parega o s'arrime a alguna cosa que sone "espanyola"? Acàs no titlleu de traïdors aquells valencians de tota la vida, que tenim familia amb terra, amb generacions i generacions d'avantpassats parlant valencià però que ens sentim part de la Nació espanyola? (com la majoria de valencians, per altra banda)

Criminalitzeu tot allò que siga estar a favor de la idea d'Espanya, i no podeu suportar entendre que la cultura valenciana i catalana no és una cultura a banda de l'espanyola sino que forma part de l'espanyola. No discrimineu res i denomineu tot allò que sone espanyol com "feixista", sense cap tipus de distinció, tots en el mateix sac.

Doncs bé, tot eixe discurs d'anys i anys (és exactament el mateix des de la Transició, però Espanya no és la mateixa) no ha evolucionat, i els valencians estem farts de que el nacionalisme ens diga el que és ser un bon valencià "amb arrels", el que és ser un "país més lliure, més solidari i més valencià".

Jo no soc del PP; jo no soc de ningú. Soc un valencià més que no està dispost a veure com alguns nacionalistes ens volen "descentralitzar" de Madrid, per a "centralitzar-nos" en Barcelona. Doncs no, mira per on, tenim autonomia, però som espanyols, i si la denominació "país valencià" te una connotació que els nacionalistes ja s'han encarregat de remarcar, els que no som nacionalistes és normal que vullgam desterrar-la dels nostres carrers. Si voleu que la denominació "país valencià" siga de tots, heu de fer-la de tots, però si sols voleu que signifique una cosa, no s'extranyeu si a molta gent no li agrada.

I si vivím en democràcia, l'alcalde de Torrent vol fer un referéndum. No tingau por a que el poble parle. Així és la democràcia. O acàs voleu imposar-nos a tots les vostres idees nacionalistes? Franco sempre parlava del poble español, que éste era molt inteligent, el millor del món!, però mai el va escoltar. Sols a una part del que ell pensava que era el vertader poble español tenia veu. Vosaltres feu el mateix amb el "bon valencià". Menys mal que no teniu el mateix poder que el dictador.

Ja veieu. Soc un valencià més. encara que per a vosaltres dec de ser un "feixista". Què poc seriós és tot això. Però mai ho veureu.



Eus ací el discurs d'un Nacionalista espanyol. Ai no, disculpa, que tu no ets nacionalista, quina patinada...
Segurament aquesta estigmatització de la qual parles et deu fer la vida molt feixuga. Sobretot tenint en compte que el teu discurs és exacte al del pensament únic al País Valencià. Pensament únic repetit, al No-Do, ( ups, volia dir Canal 9 ), a totes les ràdios, les televisions espanyoles etc.
La teua vida formant part de la corrent imperant deu haver estat molt dura, m'esgarrifa de pensar-hi. Casualment, no se si te n'hauràs adonat, però els teus companys de viatge, fan aquest discurs en perfecte espanyol. Ves per on, aquesta és la manera autonòmica d'integrar que tant t'agrada.
Però Jordi, el teu discurs victimista cau pel seu propi pes, perquè en primer lloc, el que s'ha perseguit justament ací ha estat justament aquesta idea de País que nosaltres defensem, i no per res, sinó perquè Espanya no tolera que hi haja realitats culturals diferents a la Castellana. No ho permet perquè hi ha molt en joc, i amic Jordi, algun dia te n'adonaràs d'aquesta trista realitat.
Estic segur que renegues de la teua llengua cada vegada que et topes amb algun castellanoparlant. Per això t'emplace a una prova: Passa tot un dia parlant en valencià a València. Pel matí dirigeix-te a algun funcionari públic , et recomane fervorosament fer-lo a algun membre de la Policia, després ves a algun centre de secundària i prova a fer-te amics, intenta buscar feina parlant en valencià i després et recomane intentar veure alguna pel·li, la televisió, llegir el periòdic o un llibre. Fes la prova i després xarrem. Com se't queda el cos?
Ah, i si parlem de Democràcia, vols que xarrem de la llei d'Hont, al PV hi ha la barrera electoral més alta de l'Estat, si hi hagués la mateixa llei electoral que a Catalunya, per exemple, tindríem un partit nacionalista a les corts des de la transició.
I per cert, a vore si et penses que el poble valencià és així per art de màgia. Hi hagué 40 anys de dictadura franquista, el temps suficient per anihilar qualsevol dissidència. I per cert, la monarquia i el sistema que adores va estar implantat per un dictador feixista, sense cap filtre ni discriminació, com tu dius.... I aquests són els seus hereus. Ningú parla de bons valencians, parlem de sangoneres que especulen amb el nostre País, d'un estat d'arrels feixistes que ens manté en la indigència, d'una cultura arrasada, de crisi generada per la llei de la selva immobiliària, del malmés medi ambient, de la costa arrasada, i si, parlem d'una tirania colonial de la qual tu ets còmplice.
Tingues un bon dia, Jordi.

País Valencià.

L'alcaldessa de Torrent, vol muntar un referèndum en el poble per votar si s'elimina la denominació de l'avinguda principal. Es veu que el nom molesta als seus companys de partit ( m'imagine ), i ara muntaran aquesta comèdia per acabar eliminant la denominació.
Recordem que fa anys, el PSOE, renegant dels seus postulats ( si és que els tingueren alguna vegada ), ja va canviar la Plaça del País Valencià pel terme neutre plaça de l'Ajuntament a València.
Algun altre dia escriuré més detalladament perquè crec que el terme País Valencià hauria de ser irrenunciable.
Hui volia proposar-li als tecnòcrates peperos, que sempre s'engresquen amb qualsevol nova ocurrència, altres possibles referèndums.







1. Canviar-li el nom al poble, d'acord amb el model que proposa el visionari Font de Mora, i fomentar el model trilingüe.
a. Torrente
b. Towers
c. 汉语/漢語

2. Canviar-li el nom a València, que sona molt polak i posar-li:
a. Ocean Volvo Race Cup F1s Families International Meeting City
b. El Levante Feliz & CO.
c. SMIM: El Solar Más Increíble del Mundo.
d. Rita's cottage.

3.Canviar-li el nom a Alacant:
a. La ciudad antes conocida como Alacant
b. Murcia del Norte
c. DAPC: Dádnos agua, putos catalanes!

4. Canviar-li el nom a Castelló:
a. El Balneario de agua del grifo más grande de Europa.
b. Putes, Crack i Rajoles inc.
c. Sort
d. Bucarestón.

5. Canviar-li el nom a la Comunidad Valenciana per a estar més d'acord amb els temps que corren:
a. Comunidad Levantina
b. Currupipi
c. LNMB: Lo nuestro es muy bonito
d. Madrid Beach

Aniversari

El lloc Des de l'illa fa dos anys, en la seua fase bloggera. La secció, idea o conjunt d'escrits començà com a experiència de col·laboració en el gènere de l'opinió, del Periòdic L'Avanç, després de la seua desaparició ( esperem que renasca com au Fènix, o com el pardal que siga, però que reaparega, xè...). Es tractava de fer una anàlisi de la realitat valenciana des de la distància que compartim milers de valencians en l'exil·li. I també per suposat de parlar de la realitat de Mallorca, sovint desconeguda malgrat la proximitat cultural i els llaços que ens uneixen.
Poc a poc el blog anà tractant més i més realitats, els temes que m'interessaven del món, política, llengua, cultura, art, la revolta.... També s'anà carregant d'imatges, les que anava creant sobre tot tipus de suports, tatuant aquesta ciutat que m'adoptà.
Però el to seriós, sense pretendre-ho, o públic o què se jo, em resultava insuficient, la meua complexitat com a ésser humà, les meues dèries absurdes o passions insignificants necessitaven un espai per bucejar sense restriccions.
Ara, dos anys després, aquesta frontera s'ha anat desdibuixant poc a poc, i m'ha fet plantejar-me la possibilitat d'unificar-los, i dignificar la producció de posts per a que aquelles i aquells que us passeu per ací trobeu quelcom per posar-vos front als ulls. Bloggers del món, seguiu-me ( literalment, si voleu...).
Bé, i com a celebració, dir-vos que gràcies al treball de Jordi Muñoz, ha eixit un llibre-reflexió coral-intent d'arreglar el país-retrat generacional-o tot plegat, en el qual s'inclou un escrit meu, homònim d'aquest indret, i que us podeu descarregar en PDF ací. A més, en aquest lloc també s'inclou un llistat de participants, companys i amics que hem compartit des de fa anys la il·lussió per arribar a tindre un País digne.
Salut, espere que us agrade.
Att. Marc Peris

A hòsties amb l'església.

Una il·lustració per al Diari de Balears que eixirà demà. Trobe que d'una manera inconscient, m'ha quedat prou paregut al Rouco. La nova llei de l'avortament del govern central, ha encés les ires del clergat. Es tracta de seguir clavant l'urpa en tots els àmbits de la vida dels catòlics i per suposat dels no catòlics.
La dona ha lluitat durant molt de temps pel dret a l'avortament de l'embaràs, i només a ella li correspon decidir com i quan tindre un fill. Jutjar que no pot decidir per ella mateixa, és continuar amb la consideració catòlica que les dones són volubles, immadures i ximples. Només una dona pot decidir sobre el seu propi cos, ella coneix molt millor que qualsevol bisbe la seua situació vital. Qualsevol dona passa per un trauma dolorós en haver d'avortar, la biologia, i els seus sentiments li ho fan encara més difícil. Però és una situació a la que només ella pot fer front.
I a més, l'única alternativa útil per a no estar condemnades a viure per tindre fills és el preservatiu, o altres mètodes anticonceptius que l'església condemna igualment, encara que hi haja un alt risc d'adquirir malalties venèries.
En fi, no hi plantegen so·lució ni alternativa.
Tammateix cal dir, que l'alternativa que planteja el PSOE, per mitjà de la superprogre Trinidad Jiménez, és la venta de la píndola del dia després com si fora una aspirina qualsevol. No se quin problema hi hauria d'haver, si qualsevol metge l'administrés com fins ara. O és que potser es tem que el sector sanitari estiga en mans d'una colla de sabotejadors? Que també n'hi ha de fatxes, a la sanitat.

Un camió d'il·lussions.

El Sàhara.

Jo no m'oblide del Sàhara. L'exil·li massiu de la seua població als campaments de refugiats en Tindouf, Algèria és una injustícia que ens costa d'imaginar als occidentals.
L'altre dia, xarrava amb Maulud, i comentàvem la precària situació del món àrab, i ho fèiem en la seua llengua que ara també és meua. El Sàhara, com els palestins, pateix una doble o triple opressió. En primer lloc per pertànyer a allò que coneixem per tercer món, en segon lloc, per ser una nació àrab, en un món que tem i menysprea la cultura àrab, i en tercer lloc per ser una nació oprimida per un estat aliat d'Europa, EUA i Israel.
Em contava que el poble saharaui encara viu en tendes perquè algun dia esperen tornar a la seua terra. Com tots els pobles àrabs lluitaran fins la fi, i com tots els pobles àrabs, saben esperar. La paciència, aquesta virtut dels àrabs quasi desapareguda del llegat cultural que ens ha arribat als nostres dies. Nosaltres només vivim amb presses, esperem els resultats immediats, ens deixem endur per la urgència que ens imposa Espanya. En la lluita també abandonem de manera covard si no veiem resultats immediats. Almenys tenim aquesta possibilitat d'abandonar, i açò és la nostra feblesa. El poble saharahui no pot i aquesta és la seua força.
També algun dia, nosaltres serem lliures, li deia a Maulud. I ell em mirava de manera respectuosa, però amb una mirada que potser preguntava lliures de què?
Doncs lliures del segrest de la dignitat ( i si, aquesta existeix i jo hi crec ), lliures dels mediocres personatges que ens manen, lliures dels penosos explotadors que ens fan còmplices de totes les injustícies que els imposen als nostres germans de la Mediterrània i del món. Serem lliures i així ajudarem a alliberar a altres que també ho volen ser.
El poble saharahui, el poble palestí, són el nostre reflex en un espill trencat en mil bocins, si ens hi fixem bé, sabrem reconeixer-nos en aquest reflex.
Els meus millors desitjos de llibertat per a aquest noble poble.

Spam Internacionalista.

No paren d'arribar-me postals, potser des del paradís? Pareix que algú s'ho està currant. Els i les ciutadanes anònimes, hem decidit posar el nostre granet de sorra, per donar-li una lliçò a aquest estat criminal que ens vol anihilar com a poble. Contra això ja poden inventar-se lleis els Rubalcaves, Mr Dangers, Sarkozys, Fills de Putin ( Medvedev ) and company, que la resistència indígena continua, ja siga ací en els Països Catalans, en el Alto Paraná o en Tamilandia ...
Guanyarem!