El Metro

DF
La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.

Aeroports

Partir.

En dos, en tres, en molts bocins de vida estesos per mig món. Plantar-se de sobte allà, emmig d'una altra realitat, de la qual, en algun moment formares part. Realitats tangencials, el nexe d'unió de les quals sóc jo. Sóc jo que les faig aparéixer mitjançant rituals d'aeroport.
Fer l'equipatge, desfer les maletes, facturar-les, arreplegar-les, donar les meues dades, collir bitllets, donar-los a una senyoreta somrient, que els trenca, ens desitja bon viatge, cordar-se els cinturons, llevar-se el cinturó, les botes i el que calga, restar hores, sumar hores, guanyar un dia, perdre un dia sense saber massa bé on ha anat a parar. Papers, la immigració, signar dades, paper verd, paper rosa, fer cues, fotografia de retina, el seu dit ací, pretén atemtar contra algú? Malalties mentals? És addicte a les drogues i pretén traficar? Porta animals salvatges? Si, una cabra baix del braç, no et fot! ... Putos gringos! Oloren a menjar refregit i ranci, a dólar manosejat, a uniforme.
Arribar al lloc, buscar les cares conegudes i trobar-te els seus somriures entre la gent desconeguda.
Hola, ya estoy aquí, egunon, al salaam alaikum, Hello, how are you? I've just arrived, Bonjour, Ciao! Sonno Marc, comme estai?
I retrobar-nos de sobte en una casa, ja tranquils, disposats a gaudir d'una nova entrega de nosaltres junts. Una ampolla de vi bò, un sopar. Quant de temps! Ens inspeccionem mutuament, intentar descobrir el pas del temps en les nostre mirades.
Bé, a dormir, estic rebentat, demà serà un altre dia...

Des de Mèxic

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera experiència amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns els he anat veient pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al DF m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

Anunci

Fotocòpia de fotografia dels reis: 10 cèntims.
Encenedor: 50 cèntims
Mocador, caputxa etc ( opcional ): 1,50 euros
Cremar una foto, posar a la defensiva la monarquia, eixir a les portades de tots els periòdics, i ser absolt en l'audiència nacional no té preu.
Per a tot el demés: Baltasar Garzón.

Els gossos d'en Socías

El dimarts hi havia una concentració, convocada per Alerta Solidària, per recolzar els 16 companys i companyes jutjades a l'audiència nacional acusades d'haver cremat una fotografia del rei.
Jo m'hi vaig sumar, evidentment. Trobe que hi ha moltíssimes raons, algunes de les quals, podeu llegir més avall.
No em puc estar de parlar del senyor progre d'en Ramón Socías, el delegat de govern amb qui ja vaig haver de tractar ( sense èxit ) quan vaig ser agredit i detingut per uns policies nacionals pel simple fet de parlar-los en català. Aquest individu, nomenat pel super progre ZP, estimà necessari enviar un allau d'antidisturbis per impedir una concentració en l'Ajuntament de Palma. Pareix ser que les 40 persones que es dirigien cap a Cort per fer ús de la seua llibertat d'expressió, necessitaven tastar les porres dels antidisturbis com a vacuna contra possibles dèries anti monàrquiques. Aquesta és la medecina preventiva del PSOE per evitar-nos embogir dient allò que pensem.
Per cert, la policia espanyola em va subministrar la dosi escaient ( segons el seu savi criteri ) de tractament de xoc. Exactament tres porrades en les meues carns que em feren estimar encara més, si cap, aquesta gran institució que és la monarquia.
Ben preocupats per la salut física del jovent ( mens sana in corpore sano ), ens perseguiren pel centre de Palma, fent-nos exercitar les cames en una improvisada carrera per pintorescos indrets. Cal dir que guanyàrem la cursa nosaltres, potser el fet d'haver repartit religiosament tanta hòstia, havia minvat les ja de per si escasses energies de la bòfia.
En fi, una nova vetllada de meravellós Estat del Dret en estat pur, valga la redundància.
Bona nit, i bona sort ( ens en caldrà ).

LA PESTA BORBÒNICA

Des de fa 300 anys intentem avançar per aigües pantanoses, amb un bon grapat de sangoneres al damunt. Encara hui en dia, i com a cadena de transmissió directa que enllaça aquest sistema amb el franquisme, els hem de suportar, sufragar i el que és pitjor, fer-lo en silenci ( talment com si foren morenes ). Mostrar el rebuig contra aquesta imposició antidemocràtica ( ningú ha votat aquests paràsits ) pot ser motiu de multa i inclús empresonament, segons una figura legal emparada en el concepte absolutista d'injúries a la corona.

Més enllà de l'avorriment que em generen aquests personatges i les seues misèries, el que em fastigueja és haver de pagar del meu sou el seu tren de vida obscè, considerant que tenen un patrimoni personal enorme després de segles d'espoli. No contents amb açò, encara furguen en els fons reservats, per a pagar concubines palatines, com fa poc declarà l'alcalde de Puerto Real José Antonio Barroso. Són cèlebres els seus negocis en el tràfic internacional d'armes, aplicant la influència que li confereix el fet de ser el cap de les forces armades espanyoles i les seues amistats amb dèspotes diversos dels països àrabs.
Però per a mi el més important és allò que representen: la continuïtat de la saga que exterminà el nostre autogovern, a sang i foc, i posà les bases de la dominació colonial del nostre poble, fent-nos caure en un laberint amb una eixida difícil. No és casual que la pèrdua dels nostres furs i drets culturals vagen lligats íntimament a la instauració d'aquesta dinastia.
El poble francès fou capaç d'acabar amb aquesta pesta, mentre els espanyols de pandereta i retor cridaven "Vivan las caenas". Amb ells s'instaurà un règim de terror dominat per la triada inquisició, monarquia, caciquisme latifundista. Els senyorets rancis, que al cap i a la fi, segueixen movent els fils d'aquesta Espanya postmoderna, fent palès un anacronisme caspós que els auto denominats progressistes venen com el mal menor.
Per això felicite els companys i companyes de Girona que han participat en la campanya "Jo també cremo la corona espanyola", i que han estat jutjats i absolts a l'audiència nacional de Madrid, per cremar fotografies dels reis d'Espanya. La veritat és que ens ho posen fàcil, mai havia eixit tan barat aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Només amb una fotocopia i un encenedor la maquinària de l'estat posa en marxa les senyals d'alarma. Demostren que són gegants amb peu de fang, amb un excessiu zel per apagar unes flames xicotetes, però que s'estenen com la pólvora pels Països Catalans.
En fi, xiquets i xiquetes, us recomane que proveu de fer aquest experiment en la vostra casa, i en el carrer. És fàcil, és barat i anti colonial. Us agradarà.

Sufragant els bancs II

Llegint en La Fàbrica he trobat aquesta editorial de Gara, el diari basc, que m'ha semblat impecable. L'adjunte com a complement ( potser menys visceral ) del meu post.



Els darrers dies, cada poques hores algun dels màxims representants de la política o les finances dels "països rics" es col·loca davant de càmeres i micròfons per anunciar un pla per rescatar els grans bancs de la fallida perquè, segons asseguren, és millor deixar milers de milions d'euros i dòlars a un entitats privades que han funcionat tan malament -això ja no ho poden negar davant l'opinió pública- abans que canviar d'arrel un sistema econòmic que -això no ho volen admetre- és l'autèntic factor que ha provocat aquesta crisi global.



Paradoxalment, els representants del Nord que, com va succeir ahir a París, estan plantejant a corre-cuita, de manera més o menys explícita, la nacionalització de la banca són els mateixos que els darrers anys han llançant furibunds atacs als països del Sud que intenten desenvolupar plans més reposats per nacionalitzar sectors estratègics, com l'explotació dels recursos naturals o les reserves energètiques. Els qui han llançant una batalla oberta -tenim els casos de Bolívia i Veneçuela- contra el control estatal d'uns recursos que podrien permetre a milions de persones sortir de la pobresa i assolir una vida digna són els qui avui posen els fons públics al servei d'entitats privades que fomenten la desigualtat econòmica i social entre les persones.


Fa temps que des dels "països pobres" reclamaven alternatives al model de la globalització neoliberal i, quan van decidir posar-les en pràctica, la resposta que van rebre del Nord va ser la defensa a ultrança de la privatització del sòl, de les llavors, de la banca, de les reserves de gas i petroli i, fins i tot, de l'administració pública.


Mentre al Nord ocultaven amb zel que la crisi s'encaminava cap al desastre econòmic, al Sud ja s'havien posat a treballar. Ara, quan els defensors de la globalització capitalista fan encenedre les sirenes d'alarma, convé que, enlloc de fugir esporuguits, girem la mirada cap a altres punts cardinals geogràfics i ideològics.

Sufragant els bancs.

El capitalisme i els seus profetes no deixen de sorprendre'm. Ara pareix que la Comunitat Econòmica Europea, injectarà ( com si una sobredosi pogués fer rehabilitar-se a un ionqui ) una quantitat de diners realment indecent per a salvar-los i així salvar de pas la malmesa economia. Just el que necessitem. Després d'assistir com a espectadors de luxe a una situació generada pels depredadors bursàtils, la màfia immobiliària i els lladres dels bancs, ara l'estat, a més d'haver-los deixat estafar impunement, corre a salvar-los el cul. Com si els Ybarra, Botín, Florentinos Pérez, la família March, els Roig, els Nuñez o qualsevol d'aquests criminals realment veiés perillar els seus beneficis.
Diem-ho ben clar, quan una empresa tanca, arruïnant la vida de les famílies dels seus treballadors, els patrons no estan perdent diners, no és que de sobte vegen minvar el seu patrimoni, no, senzillament es tracta de que el seu volum de beneficis no està sent tan gran com ho era abans. Com és possible aquest cinisme? Gràcies a la llei de l'acomiadament, sovint no es veuen obligats a pagar una merda. I ací entren en escena els sindicats, acostumats a portar un tub de vaselina baix del braç per fer superar tot tipus d'estretors. Els narren als treballadors el conte de que l'opció és acceptar l'almoina, o quedar-se sense res. Tots ells reben enormes subvencions estatals per complir amb la seua part de la trampa. I després s'omplen la boca els gurús de la progressia amb el tema què el proletariat perd consciència de classe. Que se'n vagen a fer la mà!
Ací els que estem rebent les hòsties de la crisi som els i les treballadores. molts amb una hipoteca mitjançant la qual patim la festa de la sangria patrocinada pel capitalisme salvatge, el lliure mercat i el bonrotllisme de ZP, quan no la psicopatia selvàtica dels peperos més recalcitrants. Tots són la mateixa merda, per això els paguen les prostitutes, la cocaïna i l'esquí alpí en valors públics. Per això serveix el patrimoni públic que tant esforç ens costa de reunir als i les ciutadanes.
Ni educació de qualitat, ni sanitat decent, ni transport públic ni pensions ni res de res, els diners públics per a allò realment important, un tren de vida per a alts executius que els demostre que estan per damunt dels mortals. D'alguna cosa hauria d'haver servit néixer en una família por la gracia de dios, o haver estat el més cabró durant tota una vida.
Ara, com a premi per anys i anys d'ineficàcia en la gestió ( segons els seus ridículs paràmetres ), els estats europeus corren a pagar-los els deutes, no per nacionalitzar-los i acabar així amb la seua tirania, sinò per donar-los un premi, per que continuen fent exactament el mateix. Un suïcidi.
Les elits de vides patètiques, tristes passions burgeses, avorriment de generacions, baixesa moral i intel·lectual, condueixen el volant del capitalisme, accelerant com bojos, sense frens, directes cap a l'abisme. El més prudent resultaria baixar-nos i deixar que es la peguen ells sols.

Crisi

Encara hi ha espais per a l'heroisme en aquesta mediocre societat. Això mateix vaig pensar en assabentar-me de la història del filàntrop que ha finançat la publicació Crisi.
Els continguts de Crisi, que imiten les pàgines d'economia de qualsevol periòdic, peguen allà on fa mal, qüestionen el sinistre i fosc sistema econòmic vigent: el capitalisme. I el més curiós és que, malgrat trobar-nos completament immersos en ell, el seu funcionament ens és desconegut. Perquè, cóm rutllen realment els engranatges d'aquesta màquina de generar injustícia?
Aquesta publicació, en uns quants esbossos, prova d'aclarir aquest tèrbol assumpte. I ho fa amb un llenguatge ben comprensible, al contrari del que acostuma a passar amb la críptica informació financera. Així, analitza diverses vessants de l'actual crisi, basada en el sistema bancari internacional, l'exhauriment dels recursos energètics, la relació entre el capital i els mèdia, la crisi alimentària que ens atansa, les amistats perilloses entre el poder polític i econòmic etc.
I a més, per no deslliurar-nos a un panorama apocalíptic sense solució, apunta als moviments socials i la resistència civil com a única alternativa a aquesta bogeria en la que se'ns embarca des del naixement anomenada capitalisme. Potser és hora que els moviments socials es plantegen que només hi ha una via: la Revolució. El sistema no es pot reformar, si no tallem d'arrel la soca podrida, el nostre planeta, amb totes les seues criatures, està perdut. Així de clar. I els principals actors en aquesta pantomima són els bancs. Empreses que mai corren cap risc, ja que els governs de torn correran a salvar els seus culs dels problemes que ells mateixos creen amb la seua salvatge especulació.
Diguem-ho alt i clar: els bancs ens roben. Amb allò que ens furten financen guerres, anihilen el medi ambient, paguen l'explotació, el genocidi, la fam, la corrupció de governs titella en el tercer món... Juguen amb les nostres vides com un xiquet juga a xafar formigues, jutjant que és una crueltat insignificant i necessària.
Per això, el més important darrere l'aparició de Crisi, és la persona ( o persones ) que ha decidit desvetllar les contradiccions del sistema creditici defraudant uns 492.000 euros en crèdits, a un bon grapat d'entitats de tot tipus. Ho ha fet conscientment i front a totes les conseqüències, i ha repartit gran part dels beneficis entre els moviments socials. A més, amb aquests diners s'ha finançat aquesta publicació, de la qual es repartiren gratuïtament uns 200.000 exemplars, quasi res...
En fi, la meua més sincera admiració per aquest Robin Hood modern. Em pose en peu i em reconcilie un poc més amb el nostre país de meninfots, però que ha generat tants i tants romàntics valents i temeraris. El romanticisme no és gens menys que la mostra més gran d'amor al proïsme que conec. Tot el meu respecte.

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

Vayanse al carajo!

"Yanquis de mierda". Aquesta proposta, oferiment, o imperatiu categòric, que ha dirigit a l'imperi el president veneçolà Hugo Chávez, suposa un abans i un després a l'història d'Amèrica Llatina. La frase, que sona a exabrupte dins les refinades oïdes europees, i que en el retalla i pega de les agències serà reproduïda fins l'infinit, mostra un canvi d'actitud vital en el continent. No només açò, en resposta a l'agressió orquestrada per l'imperi, duta a terme per l'oligarquia dels departaments de Santa Cruz i de Pando, s'ha expulsat a l'embaixador gringo a Veneçuela, després que ja ho fera el govern d'Evo Morales.
Amèrica està madura per a la revolució, té força, té la voluntat i no es tolerarà cap agressió dins qualsevol país que, de manera legítima, haja decidit acabar amb la injustícia social. Una injustícia social que els habitants d'Amèrica, radicals o nouvinguts ja han suportat durant massa temps. Aguantant la lacra dels vendepatrias, del racisme, de l'explotació, de l'assassinat, la guerra bruta, les invasions gringues i els cops d'estat amb el guió escrit a Washington.
El racisme estructural duu als terratinents, a buscar i linxar la població indígena, desobeïnt la victòria del referèndum revocatori que fa poc afermà n'Evo al front del govern. Un intent de genocidi en tota regla, es busca provocar la guerra civil, per donar peu a una invasió gringa en la zona.
Washington pretén així reeditar l'enorme repressió que acabà en les dècades 60-70 amb els governs progressistes a Amèrica. El bombardeig del campament de Raúl Reyes ( comandant de les FARC ) vulnerant la sobirania d'Equador, mentre aquest negociava l'alliberament d'hostatges, marcà l'inici de la tensió.
Però el moment històric és molt diferent ara, hi ha qui els plantarà cara, i amb l'esperit de Bolívar renaix la unitat d'Amèrica Llatina.

Els caníbals.

S'ha parlat molt de l'accident d'avió de Spanair. S'ha tractat el tema des de totes les perspectives possibles, exprimit fins que no quedava una gota de suc. Com mancaven les imatges de l'explosió, dels cossos mutilats, de rescats heroics dels bombers, policies o metges, els mitjans s'han centrat en el dolor dels familiars i les víctimes, supervivents o no. Davant l'intens aroma de la tragèdia, els carronyaires s'hi han atansat desesperadament, la mirada ferotge i salivant a dojo. Les famílies demanaven desesperadament que es respectés el seu dolor. De res han servit les ordres judicials per prohibir la difusió d'imatges de l'accident.
La notícia, venuda a altres carronyaires, perfil del consumidor habitual de televisió, necessitava rostres humans, per a explotar el sentimentalisme barat de quatre fills de puta.
La notícia, com dic, es podia resumir en deu minuts, en espera de la valoració que facen els jutges de la caixa negra. Ja fa dos setmanes, i encara va pegant bacs el tema, mastegat una i una altra vegada, subministrat cada dia amb algunes gotes de detalls insignificants. Que si d'una família han mort x membres, que si aquesta xiqueta volia estudiar x carrera, que si aquesta persona anava a treballar a les Illes Canàries etc. El rostre humà de la tragèdia, la bruta compassió cristiana, barrejada, com sempre, amb una morbosa delectació en els detalls escabrosos.
Només cal fer una reflexió: quantes vegades, en els darrers anys en general, i aquest estiu en particular, he escoltat, després dels naufragis de pateres, parlar de les persones que hi moriren, utilitzant termes genèrics com subsaharians, immigrants, il·legals...
Ni tan sols es parla dels seus orígens, motivacions, vida passada, aspiracions. Més enllà dels cadàvers o les deportacions ( ara en diuen repatriacions ) no hi ha res més.
No fora molt més interessant, llegir, o escoltar la visió d'aquestes persones, convenientment traduïda? Entendre el seu viatge en la seua extensió, els seus periples, que de vegades duren anys, i els duen per mig món? Entendre la vida miserable que occident imposa als africans? Entendre guerres que es cuinen ací i que duen a la devastació?
En aquesta qüestió, dic, seria realment interessant entendre el context, ja que no parlem d'un accident esporàdic, sinò de l'expressió genuïna d'un fenomen recurrent. Un patró que es repeteix, cada estiu, com si fos l'arribada de les vacances, la peregrinació a la costa, o la calor. S'accepta com quelcom inevitable.
Però, evidentment, plantejar-se açò no interessa. És millor presentar aquestes persones com dades en una estadística, per poder-nos desfer d'elles sense cap remordiment. És millor explotar el mite postmodern de l'accident, de futilitat en els nostres actes, de l'accessori de la vida i la mort, el triomf d'un fat terrible. La tragèdia, la por en definitiva, com a espectacle.