dimecres, 3 de setembre de 2008

Els caníbals.




S'ha parlat molt de l'accident d'avió de Spanair. S'ha tractat el tema des de totes les perspectives possibles, exprimit fins que no quedava una gota de suc. Com mancaven les imatges de l'explosió, dels cossos mutilats, de rescats heroics dels bombers, policies o metges, els mitjans s'han centrat en el dolor dels familiars i les víctimes, supervivents o no. Davant l'intens aroma de la tragèdia, els carronyaires s'hi han atansat desesperadament, la mirada ferotge i salivant a dojo. Les famílies demanaven desesperadament que es respectés el seu dolor. De res han servit les ordres judicials per prohibir la difusió d'imatges de l'accident.
La notícia, venuda a altres carronyaires, perfil del consumidor habitual de televisió, necessitava rostres humans, per a explotar el sentimentalisme barat de quatre fills de puta.
La notícia, com dic, es podia resumir en deu minuts, en espera de la valoració que facen els jutges de la caixa negra. Ja fa dos setmanes, i encara va pegant bacs el tema, mastegat una i una altra vegada, subministrat cada dia amb algunes gotes de detalls insignificants. Que si d'una família han mort x membres, que si aquesta xiqueta volia estudiar x carrera, que si aquesta persona anava a treballar a les Illes Canàries etc. El rostre humà de la tragèdia, la bruta compassió cristiana, barrejada, com sempre, amb una morbosa delectació en els detalls escabrosos.
Només cal fer una reflexió: quantes vegades, en els darrers anys en general, i aquest estiu en particular, he escoltat, després dels naufragis de pateres, parlar de les persones que hi moriren, utilitzant termes genèrics com subsaharians, immigrants, il·legals...
Ni tan sols es parla dels seus orígens, motivacions, vida passada, aspiracions. Més enllà dels cadàvers o les deportacions ( ara en diuen repatriacions ) no hi ha res més.
No fora molt més interessant, llegir, o escoltar la visió d'aquestes persones, convenientment traduïda? Entendre el seu viatge en la seua extensió, els seus periples, que de vegades duren anys, i els duen per mig món? Entendre la vida miserable que occident imposa als africans? Entendre guerres que es cuinen ací i que duen a la devastació?
En aquesta qüestió, dic, seria realment interessant entendre el context, ja que no parlem d'un accident esporàdic, sinò de l'expressió genuïna d'un fenomen recurrent. Un patró que es repeteix, cada estiu, com si fos l'arribada de les vacances, la peregrinació a la costa, o la calor. S'accepta com quelcom inevitable.
Però, evidentment, plantejar-se açò no interessa. És millor presentar aquestes persones com dades en una estadística, per poder-nos desfer d'elles sense cap remordiment. És millor explotar el mite postmodern de l'accident, de futilitat en els nostres actes, de l'accessori de la vida i la mort, el triomf d'un fat terrible. La tragèdia, la por en definitiva, com a espectacle.

Cap comentari: