L'article de Josep Nadal, valorant amb una sèrie de reflexions el referèndum d'Arenys de Munt, ha alçat polseguera. El debat s'ha donat al seu blog, i ha tingut rèpliques en altres com el del company Vicent Baydal. Jo hi he participat, i m'agradaria saber quina és l'opinió d'aquells que llegiu aquest blog. Més o menys, la meua posició sobre el tema, es resumiria en el comentari que he deixat per allà:
A ningú amb un mínim de trellat se li ocorreria ací afirmar que existeix una Nació Mallorquina. Senzillament per una raó: El projecte secessionista mai ha quallat a les illes, i us assegure que s'ha intentat. Podem afirmar que aquests tipus de debat són la prova més evident que el discurs secessionista ha triomfat, i esquerda la unitat del nacionalisme valencià. Les coordenades en les que s'ha formulat aquest discurs, potencien el folklore i menyspreen la identitat. Els fets que plantegeu com a diferencials respecte a la resta de catalans són en la majoria de casos, anecdòtics. El sistema ho ha fet així, perquè al cap i a la fi, el regionalisme valencià, sempre s'ha donat en clau espanyola. No és casualitat l'himne regional que tenim, o que els suposats valencianistes ( abanderats de l'auto-odi ) d'UV i similars, han acabat sent abduïts pel PP. El seu projecte està clar. No entenc perquè nosaltres ens deixem seduir pels càntics de sirena. La raó em diu: Cal valencianitzar el país, d'acord, cal fer un discurs valencianista, d'acord, però a la vegada cal aprofitar la força i l'embranzida dels nostres germans de Catalunya, i treballar conjuntament per crear una indústria cultural potent que enllace els Països Catalans, una comunitat de més de deu milions de persones. Voreu que quan aquests llaços es donen, els prejudicis anticatalans ( fomentats per Espanya, no ens enganyem...) s'esvaeixen. Parle des del cas que m'afecta. Els valencians que treballem a les illes participem en una realitat catalana que no és la principotina, i ho fem amb naturalitat, sense deixar de ser valencians.
I per últim, jo no em sent pancatalà, crec que aquest terme implica l'expansió a casa nostra d'un projecte nacional que ens és aliè. No és el meu cas. Jo em sent senzillament valencià, i crec que aquesta és la nostra manera de ser catalans. I això m'uneix, sense canviar ni una coma del meu discurs als meus companys mallorquins, per exemple.
Sóc un afortunat!
-
Un gat negre em barrava el pas davant el portal. Jeia al terra, amb les
potes estirades cap a un costat. M'observava, desafiant, des d'uns ulls
verds l...
Fa 1 any
6 comentaris:
Trasllade el comentari que havia deixat al meu propi blog: Qui amb un mínim de trellat podria afirmar l'existència d'una nació montenegrina, kosovar, gibraltarenya o andorrana? I són estats-nació... Qui amb un mínim de trellat afirmava l'existència d'una nació catalana o quebequesa durant la primera meitat del segle XIX? I ara resulta que es consideren nacions amb aspiracions a tindre un estat propi... Si no s'accepta la idea que les nacions depenen de les propostes nacionalistes és molt difícil entendre el món de les nacions (per això, entre d'altres coses, l'espanyolisme es veu com una "cosa normal", perquè suposadament no depén del nacionalisme sinó de la "naturalitat" del món).
Amb tots els respectes, però el cas valencià no és comparable al balear o mallorquí, com comentava al meu blog, entre d'altres causes, per raons històriques. Les Balears mai no han tingut un gentilici comú dependent d'un territori històric fins a la contemporaneïtat (eren el "regne de Mallorca" i illes adjacents). La potència de l'illa de Mallorca mai no ha estat la del País Valencià, que a grans trets sempre l'ha quadriplicat en població (tant al segle XVII com al XX, tant a la capital com al conjunt del territori), i, en conseqüència, la potència de les institucions polítiques valencianes o de la identitat valenciana irradiada històricament des de la capital -com deia Fuster, amb molta decisió fins al segle XIX- no es comparable a la del cas mallorquí/balear.
Si a això afegim les relacions molt més intenses amb Barcelona és ben normal que els nacionalistes mallorquins de començaments del segle XX -molts d'ells estudiants a Catalunya- se sentiren atrets per la proposta catalanista. En canvi el valencianisme "estricte" -que no és cap invent del blaverisme!- fou majoritari en el nacionalisme valencià fins a la guerra civil, amb una defensa clara de la germanor amb els catalans però també de tindre un nom propi per a la llengua, una bandera pròpia i un objectiu netament valencianista -a tots els nivells. Llig, si vols, l'enllaç que ha posat Trellat per comprovar que el valencianisme "estricte", en els termes que l'estem plantejant, no és un invent de l'espanyolisme postfranquista ni ens sedueixen "càntics de sirena" més que les sirenes de la identitat i la història dels valencians. Carles Salvador o Enric Soler i Godes tenen cants a la senyera coronada i no crec que foren precisament antivalencianistes...
Per últim, dir "pancatalanisme" o "pancatalà" no és despectiu, sinó simplement descriptiu. Segons la definició de l'Enciclopèdia Catalana és la doctrina que propugna la unió política dels Països Catalans. Que ser valencià és la teua manera de ser català és molt legítim (tenint en compte, d'altra banda, que mai no hauries dit això si Fuster o un altre intel·lectual no ho haguera plantejat en eixos termes), però que eixa proposta nacionalista no tinga èxit al País Valencià també em sembla lògic per la pròpia història i voluntat identitària dels valencians.
El que volia dir quan afirme que no em considere pancatalanista, malgrat la definició del DIEC, és que no crec que un siri es considere panàrab o un bolivià es considere panamericà com a identitat nacional, sinó àrabs o americans, apart de sentir-se del seu país.
Com ja deia en el primer comentari, aquests debats segurament els tindrien els bàvars o els calabresos abans de la unificació, i tant a Alemanya com a Itàlia hi havia una gran tradició d'entitats polítiques separades durant segles i segles.
Hola Marc!
No he llegit tots els comentaris dels diferents blogs (déu n'hi do la polseguera!), però aquesta és la meva opinió com a català de Barcelona:
D'entrada, celebro descobrir la quantitat de gent que dóna suport a les opinions d'en Josep Nadal, és a dir, la de reivindicar un valencianisme desacomplexat i centrar-se principalment i en primer lloc en la identitat i realitat valencianes, sense abandonar, tanmateix, l'horitzó d'uns Països Catalans.
La gran majoria (no tots, evidentment) de valencians que havia conegut fins ara podien considerar-se de dos tipus antagònics: (a) els que s'omplen d'orgull dient que són valencians però que no xerren en valencià més enllà dels seus cercles familiars, menys encara amb gent no valenciana, i que supuren un odi visceral envers tot allò català ; (b) els que usen desacomplexadament el valencià, i que defensen amb força els Països Catalans, potser perquè hi veuen l'última esperança de no veure desaparèixer la seva llengua i cultura.
A mi, personalment, la idea de Països Catalans m'agrada molt, sobretot per la primera paraula, "països", ja que posa de manifest que la nostra realitat com a nació (és a dir, com a comunitat lingüística amb molta història en comú) no és unitària, i que la nació catalana la formem països diversos amb els seu propi tarannà i autogovern.
La segona paraula, "catalans", ja és més complicada. A mi mateix, com a barceloní, em produeix cert desassossec, atès que no deixa de semblar que comporta certa jerarquia en favor de Catalunya, a causa de l'ambivalència semàntica (català = allò propi de Catalunya i, alhora, allò propi dels Països Catalans). Ara bé, tampoc sabria dir quina en seria la millor solució...
En qualsevol cas, considero fonamental que els valencians (en tant que PAÍS valencià) siguin els que decideixin i triïn allò que volen, i potser ara mateix el projecte dels Països Catalans està massa desequilibrat en favor de Catalunya (vull dir que el pes del debat el porten veus catalanes), i al País Valencià semblaria que hi va a remolc.
En aquest sentit, a mi no m'importa gens (al contrari!) que es postergui la veritable constitució d'uns Països Catalans, i que primer es basteixi un País Valencià ben fort i orgullós de ser-ho. El que no m'agrada gens és que en nom d'un determinat valencianisme s'alci una barrera a l'Ebre i prefereixin espanyolitzar-se en una Comunidad Valenciana.
No sé si m'he explicat gaire bé...
Si, el problema no està en el que diu Nadal ( encara que caldria matissar molt les seues paraules ), sinó el que interpreten els de l'anomenada tercera via. La cosa ve de llarg, jo crec que des de les resolucions del congrés del BLOC. Per a mi adoptar el folklore blavero tant m'és, sempre que no es renuncie a la unitat de la llengua, i a un projecte polític comú a tots els Països Catalans. Que es faça des d'un discurs valencianista, doncs perfecte. Però el referent ha d'estar clar.
El problema, Joan i Marc, és que hi ha un -relativament- nou moviment autoetiquetat com a "valencianista" que deixa a banda per complet l'horitzó dels Països Catalans (o com li vulguem dir, s'admeten propostes). És el que fa anys es coneixia com a Tercera Via.
Una cosa és centrar-se, de moment, al País Valencià, degut als prejudicis anticatalans induïts a la societat valenciana durant la Transició des de Madrid. Això seria una estratègia, alhora que es fa pedagogia per a desactivar els odis irracionals cap als catalans.
I una altra cosa, ben diferent, és situar l'objectiu exclusivament al País Valencià. Considerant Catalunya i Balears com pobles tan aliens a nosaltres com puguen ser els espanyols.
Hi ha gent que, al·legant motius estratègics, el que ha fet és canviar l'objectiu: sols País Valencià, i prou. Es renuncia, en aquests casos, a suprimir eixos odis absurds cap als catalans: per tant, d'alguna manera, s'hi acaben incorporant.
Altres "valencianistes" de la Tercera Via sembla que han fet el viatge provenint del blaverisme espanyolista.
Siga com siga, opine que no tractar de conformar -almenys a llarg plaç- una unitat dels territoris de parla catalana significa un suïcidi lingüístic. Almenys al País Valencià.
Salut!
Jo estic molt content que en Josep Nadal hagi encetat aquest debat perquè així intercanviam punts de vista i ens aclarim.
Jo personalment, des de Mallorca, pens que no és tan absurd això que diu en Josep Nadal. I més, tenint en compte que al Principat l'única formació política que defensa la independència dels Països Catalans és la CUP (corregiu-me si m'equivoc). Aleshores, si des del món polític principatí s'està marcant una estratègia independentista exclusivament principatina, el País Valencià ha de fer-hi quelcom. Recordem que la consulta d'Arenys de Munt era sobre la independència de Catalunya. S'està titllant gent com la del Bloc valencià de secessionistes quan qui realment està fent passes per a assolir la independència sense les Illes ni el País Valencià és el Principat. Els de l'anomenada tercera via fan el mateix que els del Principat.
Vist aquest punt de vista, crec que tant uns com els altres s'equivoquen. Hem de remar tots junts cap a allà mateix, no cadascú pel seu compte. A que a cap independentista basc li passa pel cap una hipotètica independència sense Nafarroa o el País Basc "francès"? Idò noltros hem d'actuar des de la unitat, tots plegats. Tant principatins, valencians i illencs, com nord-catalans, els de la Franja, andorrans i els del Carxe. I recordant Joan Fuster, com es feia en algun comentari anterior, hem de tenir ben clar que "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble".
Visca la terra i visca Valldemossa!
Publica un comentari a l'entrada