Nacions, referèndums i tot plegat.

L'article de Josep Nadal, valorant amb una sèrie de reflexions el referèndum d'Arenys de Munt, ha alçat polseguera. El debat s'ha donat al seu blog, i ha tingut rèpliques en altres com el del company Vicent Baydal. Jo hi he participat, i m'agradaria saber quina és l'opinió d'aquells que llegiu aquest blog. Més o menys, la meua posició sobre el tema, es resumiria en el comentari que he deixat per allà:
A ningú amb un mínim de trellat se li ocorreria ací afirmar que existeix una Nació Mallorquina. Senzillament per una raó: El projecte secessionista mai ha quallat a les illes, i us assegure que s'ha intentat. Podem afirmar que aquests tipus de debat són la prova més evident que el discurs secessionista ha triomfat, i esquerda la unitat del nacionalisme valencià. Les coordenades en les que s'ha formulat aquest discurs, potencien el folklore i menyspreen la identitat. Els fets que plantegeu com a diferencials respecte a la resta de catalans són en la majoria de casos, anecdòtics. El sistema ho ha fet així, perquè al cap i a la fi, el regionalisme valencià, sempre s'ha donat en clau espanyola. No és casualitat l'himne regional que tenim, o que els suposats valencianistes ( abanderats de l'auto-odi ) d'UV i similars, han acabat sent abduïts pel PP. El seu projecte està clar. No entenc perquè nosaltres ens deixem seduir pels càntics de sirena. La raó em diu: Cal valencianitzar el país, d'acord, cal fer un discurs valencianista, d'acord, però a la vegada cal aprofitar la força i l'embranzida dels nostres germans de Catalunya, i treballar conjuntament per crear una indústria cultural potent que enllace els Països Catalans, una comunitat de més de deu milions de persones. Voreu que quan aquests llaços es donen, els prejudicis anticatalans ( fomentats per Espanya, no ens enganyem...) s'esvaeixen. Parle des del cas que m'afecta. Els valencians que treballem a les illes participem en una realitat catalana que no és la principotina, i ho fem amb naturalitat, sense deixar de ser valencians.
I per últim, jo no em sent pancatalà, crec que aquest terme implica l'expansió a casa nostra d'un projecte nacional que ens és aliè. No és el meu cas. Jo em sent senzillament valencià, i crec que aquesta és la nostra manera de ser catalans. I això m'uneix, sense canviar ni una coma del meu discurs als meus companys mallorquins, per exemple.

La cosa es posa seriosa...

El que havia de ser una anècdota, està prenent dimensions insospitades. La consulta convocada a Arenys de Munt del dia 13 de setembre, s'ha vist enfortida per la reacció furibunda, infantil de l'estructura de l'Estat Espanyol. La Falange Espanyola ha amenaçat d'assistir com a força de xoc per impedir la consulta. Què passarà?
Tota una incògnita. Però per primera vegada la cosa va seriosament, i això pot suposar un punt d'inflexió per al nostre país.
Tampoc esmentaré ací la qualitat moral d'alguns dels personatges que ara s'apunten al carro de manera oportunista. O potser veuen quelcom que abans no existia? En tot cas, la lluita, en el cas d'assolir l'èxit no acabarà ací. La revolució ha de ser permanent, com va dir Trotsky. De moment, aquesta anècdota ens ha permés somniar. Perquè sí, el nostre poble ha patit ja massa humiliacions. No té sentit continuar, com no té sentit per a una dona seguir amb un home que la maltracta. El mínim que es pot fer és posar distància. Només així podrem tornar a respectar-nos mútuament.
I al País Valencià, què pot passar? Uff, Serbo-Bòsnia?