dimarts, 13 de juliol del 2010

Més historietes

La història de la matxutxa.
Estava jo un dia treballant en el jardí d'un xalet i vaig sentir que em cridaven. Era una dona de mitjana edat, però estava imponent, es notava que era d'aquestes que es cuiden, que mengen com pardalets, es matxuquen fent Pilates, anant al massatgista i tot això que fan les dones riques de mitjana edat. Duia unes ulleres de sol negres enormes, anava tota enjoiada, i la cobria un vestit blau que li quedava com un guant, es notava que estava folrada de bitllets. Em demanà si podia anar i arreglar-li el jardí, que el seu jardiner era peruà i no feia res bé ( com si una cosa impliqués l'altra, ja saps com són aquesta gent ) i l'havia acomiadat. Ens ho vàrem arreglar per a que hi anés la setmana següent i allà m'hi vaig presentar. Vivia en una casa espectacular, una d'aquestes que hauria fet algun arquitecte famós, i tenia una espècie de jardí japonés amb un estanc amb nenúfars, la veritat és que estava tot molt guapo. Hi vaig començar a treballar, era estiu i feia calor, així que em vaig treure la samarreta. En un moment donat, em vaig sentir observat, i vaig buscar al voltant per si algú m'espiava. Aleshores la vaig vore, estava en una finestra del segon pis, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, com si estigués a punt de tindre un orgasme, jo em vaig girar tot de pressa i vaig dissimular. Quan va ser l'hora, em va pagar amb una fredor absoluta i va entrar a la casa. A la setmana següent, tot anava igual, jo estava arreglant unes mates de bambú, podant-li les herbes autòctones, que s'entestaven a reaparéixer. Aleshores vingué amb una safata, duia una cervesa i un còctel per ella. Ens vàrem seure, ella em va fer moltes preguntes, però defugia parlar d'ella mateixa. Malgrat tot, es notava que no l'interessaven gaire les meues respostes. Quan em vaig adonar, la seua mà es va posar casualment, bé és un dir, en la meua cama, jo em vaig quedar de pedra quan quedà clar que no era un contacte casual, ja que els seus dits varen començar a relliscar diligentment fins arribar al meu paquet. Quan em vaig adonar estava amb els pantalons baixats i ella engolia el meu penis com si li anés la vida, com si estigués famèlica. Vàrem follar allà mateix, quan vàrem acabar, es posà el tanga de nou, s'arreglà els cabells, i tornà a entrar sense dir ni una paraula. Després em va pagar i me n'aní. Vàrem estar una temporada així, encara que la nostra transacció carnal anava pujant cada vegada més de to. A ella li agradava la canya, tot tipus de jocs . Quasi sempre em reclamava que em disfressés de les coses més inversemblants, hi hagué un dia que no vaig treballar, almenys com a jardiner, ja que em va emmanillar al llit, i de tant en tant venia i se'm follava, o m'empapusava amb el menjar, o literalment em menjava a sobre. Hi havia dies que pel contrari, ella era la submisa, fingia ser una xiqueta d'aquestes d'institut quillo, o em deia vertaderes barbaritats pròpies d'una meretriu del barri xinés. Fins i tot una vegada em va va fer posar la roba del seu marit, jersei rosa creuat sobre el coll, polo Lacoste, pantalons de tela, mocasins, quina fila! Em va afaitar ella a la banyera, em va engominar els cabells... fou aleshores quan em vaig assabentar que el seu marit era un polític del PP, i que a més, era homosexual, ella es referí a aquest fet com si fora el més natural del món, com si fos un soci capitalista i poc més, una aposta de futur, això sí, em va fer prometre que no diria res. D'ella no em contava ni una paraula. Jo li seguia el joc, estava encuriosit per vore fins on podia arribar.
Ací la història, com totes les bones històries, donà un gir inesperat. Resulta que les meues aficions d'esplai em varen dur problemes: una plantació de marihuana que tenia en un hort entre tomaqueres varen atreure l'atenció de la Guàrdia Civil, i em varen confiscar les plantes. Al poc temps m'arriba una citació, i em demanaven una pena que podia anar des d'una multa fins la presó. Vaig acudir al judici, i quan s'obrí la sessió, ja t'imaginaràs què, en efecte, la jutgessa era la mateixa dona de qui era amant i assalariat. Vaig pensar que encara tindria sort, i seria absolt. Però la molt cabrona ni em mirà, i a sobre em posà la màxima pena, quatre caps de setmana a Picassent, i una multa de 3000 euros, que de no pagar-se, i evidentment no podia pagar-la, em durien a la pressó durant sis mesos. La vaig maleir profundament, filla de puta... Volia colpejar-la, ara sí sense que fora cap joc. Però el més inquietant és que em vaig passar tot el judici completament empalmat. Aquesta roba, per raons òbvies, mai l'havia utilitzat pels seus jocs sexuals.
No la vaig tornar a vore mai més, el seu marit crec que és ara conseller o quelcom similar. No se com poden seguir amb aquesta comèdia, la impressió que em va fer és que tant se'n dona el grau d'hipocresia que conforme les seues vides, mentre no es faça públic l'escàndol, i es guarden les aparences... Ara bé, un dia, en la meua bústia hi aparegué un sobre, sense cap paraula, ni remitent, i dins hi havia 3000 euros, que m'estalviaren haver de passar aquesta temporada entre reixes. No se com havia endevinat la meua adreça, jo mai li havia dit on vivia exactament. El cas és que aquesta gent, si vol, ho sap tot. Amb diners torrons.

A Marta no se li escapa que potser aquesta història ha estat triada com per casualitat, però d'alguna manera és tracta d'un missatge obvi, en Martí se l'insinua a través d'un relat sexual amb una dona més major que ell. No l'impressiona gaire, així que no fa massa cas i canvien de tema. Al cap d'una estona, ell li diu que se'n va a la ciutat a vore uns col·legues, li pregunta si hi vol anar, i que la convidarà a una cervesa. A ella li pareix bé el pla. Al cap i a la fi, ja ha perdut la impressió de tornar a xafar l'asfalt, i no anà tan malament, així que decideix acompanyar-lo i pegar una volta

Diari de cales

Esta setmana hem estat apurant el temps a l'illa, i la visita del meu germà Hèctor navegant a la deriva per les platges més boniques. Sí,la bellesa existeix lluny de la marea roja i dels ramats de borregos. Fugíem de la calor infernal, en El Delta, Es Trenc, Son Serra de Marina, Hotel Formentor i per tot. Ací, unes fotos que estrenen la càmera submarina. Comandant Cousteau preparat per a l'al·lucinant viatge submarí. Bon voyage i bon estiu per tothom. Us vull a tothom.



dilluns, 28 de juny del 2010

Si les parets parlaren...




Sense massa ganes per res més. Hi ha algú en casa?

Un pensament

Què passaria si després de tanta història, tots aquells mals que atribuïm al capitalisme, foren en realitat fruit de la sempre sorprenent i infinita estupidesa humana?
Què passaria?

divendres, 18 de juny del 2010

Pel Sàhara.


Aquests dies frenètics de final de curs, he estat pintant un camió que anirà al Sàhara farcit de material sanitari. Amb l'ajuda d'Àlvar, hem deixat una peça doble. La novetat, i crec que pot causar sensació per Tinduf si funciona, és que he pintat estels amb pintura foto-lumínica, que brillarà per la nit. No pot rivalitzar amb les nits farcides d'estreles de Sàhara, que alguna vegada m'ha tocat viure.
Els companys de Tinduf viuen en un estat de provisionalitat pacient, tot esperant el dia en el que podran tornar a la seua terra al Sàhara occidental, reunir-se amb els seus iguals, abraçar-se i caminar tots junts fins banyar-se els peus en la mar.
Aquest dia arribarà, quan un poble té la determinació de ser lliure, no hi ha monarquies autoritàries, ni complicitat internacional, ni foscos interessos econòmics que siguen capaços d'aturar-lo. Perquè la voluntat de tot un poble sobreviu la travessia pel desert més àrid.

dimarts, 8 de juny del 2010

Fent Vaga


Perquè la lluita és l'únic camí. No ens enganyem, de moment només la vaga ens serveix per reivindicar els nostres drets. La nostra retallada és l'efecte de la depredació especulativa, amb la qual el govern dels pocs es fregava les mans. I ara què?
Els que érem titllats gairebé de bojos per afirmar que aquesta bombolla esclataria, ara paguem la desfeta?
A la vaga. Ningú ens regalarà res. La lluita és l'únic camí.

dilluns, 31 de maig del 2010

Amb en David, amb Palestina


No vivim en una època heroica. Sovint ens mirem les coses des de la pantalla, asseguts com ara amb una tassa de cafè a la ma. La gent que hi apareix, els palestins massacrats a diari per Israel, són cares sense noms, símbols anònims d'un dolor que ens sobrepassa.
Però hui, a una d'aquestes cares, li puc posar nom. És el meu amic David Segarra, a qui he estat intentant rastrejar per internet, a vore si està bé, si ha patit quelcom, i m'imagine que la situació a bord dels vaixells haurà estat dramàtica. En David viatja en un dels vaixells que van cap a Gaza per trencar el bloqueig i dur tot allò que els manca a les persones d'allà. Un cop de puny al genocidi israelià, una gran maquinària de crear dolor... i cadàvers.
Espere de tot cor que en David estiga bé, però també espere que cada persona que hi viatja, puga arribar a bon port, són herois en una època que ha deixat de ser heroica, han decidit ser com els palestins, ells que la majoria venen de països on no els manca de res. Sobreviure a Palestina és un dels actes d'heroisme quotidians més grans que hi poden haver. Cal una força enorme, una fe immensa.
Només volem la pau per a Orient mitjà i aquesta tan sols esdevindrà quan Israel caiga, com caigueren els nazis o ho feu l'Apartheid.
قيف الاحتلل اسرايلي في فلاستين
David: hola
11:35 mi: Iei, com va?
David: en el vaixellet de xankete
mi: I el piranya, qui és?
11:36 David: hı han molts
mi: Que, us deixen arribar o que?
David: doncs segons lexercıt ısraelıa...
tenen un centre de detencıo per als 800
ı deportacıo o detencıo
11:37 mi: Però heu vist costa?
David: estem parats a 300 km de la costa palestına
prop de xıpre
ja som 6 vaıxells
eıxırem esta nıt
possıblement
11:38 mi: Fotre, aneu al tanto.
David: sı
el vaıxell es un ferry tıpus mallorca
te desenes de cameres de vıgılancıa
centre de premsa amb ınternet
mi: Ah, guai.
David: ı emıssıo vıa satelıt
mi: Ei, has vist això?
David: mes telefons satelıt
mi: http://www.vilaweb.cat/noticia/3730978/tinent-coronel-votaria-consulta-sabadell-independencia.html
11:39 David: ha ha ha sı
molt be el nostre hug xavıs
mi: Pa que després digau!
A mi la legión!
11:40 El millor és el que diu que l'exèrcit espanyol no pinta res, que la independència la decidiria l'OTAN.
http://desdelilla.blogspot.com/2010/05/per-fi.html
11:41 Has vist això últim?
Ho traurem a Palma.
David: molto bene
11:42 mi: Que et pareix?
Fes-li una ullada, nin
David: el vaıg vore en el seu moment pero ara no tınc molt de temps nen
estem ıntentant q chavez done suport a la flota
11:43 ı ınformant en dırecte per staelıt
mi: Bé, ja m'ho diràs.
Que, alò presidente?
11:44 David: ojala
mi: Bé nin, em vaig a fer una excursió.
Molt de compte amb els taurons sionistes!
Xarrem després.
11:45 David: adeuuuu
escrıunos una postal a la preso...
mi: 10
David: ı envıans el llıbre
mi: Bé, no avancem encara coses, no?
Us enviaré una llima dins una ensaimanda
11:46 David: esoooo
mi: Després carrem
David: abracada
mi: On puc mirar el que escrius, en twiter?
David: http://twitter.com/Davidsegarra

divendres, 28 de maig del 2010

Per fi!

Ací està el projecte en el qual he estat treballant els darrers mesos. Ha costat de parir, però ací està. Els xavals de Palma tindran aquest material entre les mans en breu, i en català. Espere que us agrade, per favor, dieu-me que opineu.

dimecres, 26 de maig del 2010

El cinturó

El dèficit es precipita per nosaltres, els treballadors públics? Pels pensionistes, amb sous de misèria, després de tota una vida contribuint a l'estat? No, el dèficit el fan aquests senyors, uns gestors ben pagats, car han d'afavorir i donar la cara pels seus amos anònims.
El dèficit és això:

Tota la resta m'és ben igual.

La meua feina, la faig pensant en els meus alumnes. M'agradaria pensar que, en xicoteta mesura, he ajudat a millorar les seues vides. Us assegure que les condicions que tenen són ben complicades, amb desplaçaments forçats, la vida en guetos on les persones s'agrupen en tribus segons l'origen, amb conflictes constants, problemes familiars molt greus (quan en tenen, de família).
No m'importa ja la insolidaritat d'alguns companys i companyes, que es posicionen sempre amb la bota que els xafa, no m'importa anar a contracorrent, en un món de caps cots, no m'importa fer bandera en solitari d'una llengua, mentre que es rendeix tothom al meu voltant, quan no ataquen amb foc de morter.
Només m'importa fer un poc millor la vida dels meus alumnes.
Tota la resta m'és ben igual.

dijous, 13 de maig del 2010

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!