Felicitats Amèrica.

Absurdament, no queda estètic entre la progressía, aportar elements positius sobre el govern de Veneçuela. Jo vull felicitar al seu poble aquest pas endavant. No tot és perfecte per allà, queden moltes coses per fer, i per això és important no pressionar-se amb plaços que limiten els canvis profunds que s'estan duent a terme.
La manipul·lació en la nostra terra continua implacable: Tanta gent que manté un esperit crític en altres temes, aplica ací el pensament únic. No, companys i companyes, que s'haja canviat la constitució no significa que el president Chávez no necessite ser votat en les eleccions successives per continuar en el poder. Açò és la democràcia, sense límits a la reel·lecció mentre el poble continue volent, talment com a l'estat espanyol, i si no que li ho diguen a tia Rita, a en Cháves, o Fraga...
A Hugo Chávez l'han votat, mentre que nosaltres tenim un cap d'estat imposat per un dictador feixista, i ningú es qüestiona la qualitat de la nostra democràcia. Per als dubtes, molt bò l'article de Pascual Serrano en Público.
Ah i per cert, tant parlar de populisme, i qui acaba regalant 400 euros, com en un infame concurs televisiu, és en ZP ( xec nadò de 2500 euros inclòs ).
Ho senc, no poden haver arguments des del nostre podrit sistema. Altre exemple, mentre Chávez expulsà a l'embaixador d'Israel durant l'agressió a Gaza, en Moratinos es reunía amb els responsables de l'estat sionista i remugava amb la boca xicoteta. I a seguir venent armes, que si, maten xiquets palestins per molt que mentisquen en la televisió amb tota la barra. Mentre l'estat espanyol finança els enormes sous del banquers amb diners públics, i els treballadors pateixen l'atur
Fets, no paraules.
Ah, i felicitar també el poble bolivià, que ha aconsguit superar segles de racisme, intents de guerra civil, desestabilització interna ( Pando, Santa Cruz ), i autoodi indígena. Evo, és per mi el símbol de la dignitat recuperada. S'obri un nou horitzó a Amèrica Llatina, i aquest és el canvi real.

Carroñeros

De Cuatro, la cadena del grup PRISA, que està demostrant quin model audiovisual ens tenien preparat.
M'explique: Divendres passat estava malalt i en casa, fet que no acostuma a ser habitual en mi. Feien l'esmentat programa en la cadena progre. Evidentment, em va cridar l'atenció el contingut de l'episodi, anomenat Parking. Els intrèpids reporters de la cadena, recorrien els aparcaments dels voltants de discoteques, la majoria en el País Valencià i Catalunya, buscant als més passats per aconseguir una bona captura.
Els adol·lescents ( i no tant adol·lescents ) que hi apareixien, eren un bon exemple d'un gran nombre de jòvens de hui en dia: Ànsia per apareixer per la televisió, per explicar les seues coses a la càmera, analfabets funcionals, malalts per l'estètica, orígens de classe treballadora, la majoria amb poc funcionament neuronal, en definitiva.
Els nanos i nanes, exhibien les seues bosses de farlopa, aspiraven ratlla rere ratlla, parlaven amb una verborrea inintel·ligible, dislocada la mandíbula, saludaven la família, o es deien que es dedicaven al tràfic: Cristal, coca, ketamina, el que faça falta... A alguns se'ls difuminava la cara, a altres no, senzillament se'ls treia el rostre, amb evidents signes d'intoxicació, per a fer befa en la concurrència, i escandalitzar les ments benpensants, ben calentetes en la seguretat de la seua llar.
Quan apareixia una xica, de perfil poligamero, com els meus alumnes, amb tota la pocavergonya i mala baba, el càmera li treia un primer plà de l'escot. Tancaven el relat així, juntament amb els comentaris dels xics i xiques que hi havia al voltant, i que exclamaven amb gran cridòria: Mira que tetas!
La reportera, reina de les hienes, buscava àvida la peça: A ver, eso que es? Me lo enseñas? Que es cristal? Y porque tiene ese color? Y también lo vendes? Y tu que tienes, coca?
Els jòvens, addictes a la cultura de l'espectacle, es dirigien ràpidament, com mosques a un excrement, atrets pel focus de la càmera: Mira, Callejeros, que guay!
Però que és el que aquests ingenus en treuen de tot açò? Diners? No, perque del gran negoci que el morbo genera no els cauen ni les molles. Fama? No, perquè en tot cas, el dilluns, quan amb una ressaca monumental s'adrecen al treball o al centre d'estudis,seran objecte de burla i escarni en el millor dels casos. Premis? No, perquè l'altre dia, quan arreplegaren el premi TP els callejeros no tingueren ni una paraula per a les seues víctimes. Ells són els que acumulen aquestes distincions.
I doncs, que els queda, de tot açò, als jòvens?
A currar de Telepizza, com un xic que venia de fer feina encara d'uniforme, amb un sou de misèria, i disposat a ingerir tot tipus de substàncies per oblidar-se de la seua dura realitat.

Caspa Pepera

El nou cas de corrupció del PP aprofundeix en la línia canyí que tant els agrada. Hi ha una dura competició per arribar al súmmum de la caspa. Es difícil discernir qui s'endú la grossa. Si fa uns mesos flipàvem amb el cas De Santos, pare de família exemplar del PP mallorquí, militant dels Quicos, que va ser retratat en un vídeo amb dos maromos, un consolador, quantitats industrials de farlopa i visionant simultàniament un entretingut documental de sexe zoofílic amb cavalls... Poc després descobríem la utilitat dels pots de colacao per amagar comissions il·legals, soterrades en el jardí, una tècnica cassolana amb la qual l'ex consellera Ordinas va aconseguir amagar uns 200 000 euros. Ara diu que escriurà un llibre per explicar com ho feu. Al País Valencià la història no es queda curta, tenim a l'home de la Loteria nacional: Carlos Fabra. Il Divo, un altre que pilla comissions inclús per respirar. Que dir de Rita i els seus negocis tèrbols amb l'expresident del València CF, el també constructor Bautista Soler? Els valencians som tan imbècils que la gent el defensava, quan l'equip descendia als abismes de la classificació, de manera inversament proporcional al que ascendien els seus beneficis. Xè, però anem a tindre el millor camp de tot lo món, Iè! Quin gran home!
Però les darreres setmanes, han superat totes les previsions, primer, la trama d'espionatge bananero de la psicòpata política Esperanza Aguirre, experta privatitzadora de la sanitat, plusmarquista mundial en la carrera sense mirar enrere, com demostrà als atemptats de Mumbai, survivor d'accident d'helicòpter i més xula que ningú.
A més, s'ha descobert una trama de corrupció en una empresa subsidiària del PP que aconseguia pràcticament tots els contractes per a l'organització d'esdveniments públics en els ajuntaments governats pel PP. La legió d'escaladors engominats, esgrimint actituds xulesques, i una eminentment filosofia vital hortera, ja fa anys que passeja tranquil·lament per les institucions governades pel PP. Personatges sinistres, com el tal Francisco Correa, o l'artista abans conegut com el bigotes, havien muntat un lucratiu xiringuito. Per cert, a la vessant hortera canyí, no ens guanya ningú. En bigotes, que sabia on podia pegar millor el pal, emigrà a València i muntà Orange Market, des de la qual subcontractava tot tipus d'actes al gust de la bijuteria valenciana: Volvo racer's cup, congressos, campanyes per a l'honorable president Camps de golf etc. Tan bé li anaven les coses que es casà amb una ex Mama Chicho, reciclada de manera oportuna en presentadora de Canal 9. Aquesta vida de dubtós refinament, en la línia del seu antic palmarés acompanyant a Pajares i Esteso en títols mítics com los bingueros, acabà dràsticament amb el seu processament ara fa una setmana. Poc a poc aniran caient...

Fins quan?

La veritat, de vegades m'entristeix ser Valencià. Em cansa terriblement ser un home preocupat, corprès i perpètuament escandalitzat per aquest país de merda que tenim. M'agradaria que la meua llengua no fos una trinxera on plante el genoll disposat a resistir les bombes, gasos, la metralla i una pluja àcida constant. M'agradaria no haver d'escriure sempre dels mateixos temes: detencions, abusos, atacs feixistes, destrucció del territori, guerres etc.
M'agradaria poder escriure sobre com m'agrada la mar, i sobre les històries que m'invente, sobre la gent que he estimat, o la que encara he de conèixer. M'agradaria poder tancar aquest bloc i escriure sobre la música que m'apassiona, sobre l'última pel·li que m'ha fet reflexionar, els viatges, els projectes artístics, el que fora. Tot menys aquesta sensació constant de queixa.

Però aquest no és el món que jo somnie, ni el país que vull, i per això, per cabuderia, per orgull, per solidaritat, o el que siga, he d'escriure que a Vicent Martí el jutjaran, que al company David de Vilafranca també. I he d'escriure, de la mateixa manera, que als porcs feixistes del nostre país, mai se'ls jutja.
Conec en Vicent Martí. Vaig treballar amb ell quan vivia a Alboraia. Ell fou un dels pioners en promoure l'agricultura ecològica per salvar la malmesa Horta de València. Però això no és el més important, sinó el fet que l'únic crim que ha comés en Vicent, a l'igual que en David, ha estat estimar massa. Estimar massa una terra que s'està destruint per la riquesa d'uns quants malparits.
Per tot això, em veig obligat, de nou a escriure sobre aquests temes. Perquè el fet, l'única realitat de la qual estic segur, és que al País Valencià s'està produint un vertader Apartheid. Ens volen destruir com a poble, així de clar: la llengua, la terra, la consciència, l'amor propi. I l'únic que podem fer és lluitar per tots els mitjans necessaris. Cadascú com sàpiga o puga.
Per això, de nou, em toca escriure aquest post, potser no és el que m'agradaria escriure en aquests moments, però no hi ha més opció.

Reclamant el carrer.

Recuperar el carrer com a espai públic de trobada. Buscar noves formes d’entendre l’oci més enllà de rutines idiotizants. Expressar una creativitat oberta a tothom, reunir-se i gaudir del ball, posar-se en moviment. Es podrien buscar mil raons per a dur a terme un acte com el d’ahir. Un acte de caràcter revolucionari, perquè veure a més d’un centenar de persones ballant amb música en viu, i a tots els vianants amb els ulls com a plats, no és habitual a Palma. No ho és, potser per comoditat, inèrcies o hàbits, no entrarem ara a valorar les raons. El cas és que ahir va passar. Una proposta modesta, però a la vegada molt ambiciosa plenava de ritmes els carrers cèntrics de Ciutat. L’excusa, que està plantant la llavor d’aquest canvi, són les Festes Populars de Ciutat. Una idea expeditiva en els temps que corren, que va a contracorrent de l’avorrida proposta institucional. Aquesta festa enllaunada que proposa el poder, amb concerts de grans mitjans i poca imaginació com a únic sentit de Sant Sebastià.
Anit, la gent del col·lectiu 16 Mghz es marcaren una sessió brutal en moviment, damunt d’un camió. Una cabina a l’aire lliure on es cuinaven els millors vinils de Funk, Old School, Jungle i Drum ‘n Bass en directe.
La vesprada començava freda, i anàvem unint-nos els valents que havíem decidit plantar cara a aquest hivern implacable. L’enorme presència policial tampoc ajudava gaire a crear ambient, però les persones, el poble, respongué amb gran maduresa, decidint que cap pasma ens faria malbé la festa. Així que començàrem a ballar, amenitzats per les bases Funk de DJ Triqui, el crack de linia 6. Es marcà una sessió molt seriosa, que feia que se’ns anara unint cada vegada més la tropa, de camí a Sa Feixina. Tot açò es saltejava amb espectacles de foc, malabars i tot tipus de performances que uns companys atresoraven en una gàbia amb rodes. Molt de color, i la gent cada vegada s’animava més, les birres també ajudaven.
Ja en sa Feixina, ens atrinxerarem i resistírem amb la música com a provisió fins que la pasma desaparegué. Ja més tranquils, comentàrem divertits que per a fer el musical perfecte, els maderos haurien d’haver-se marcat unes coreografies, a l’estil Village People.
Després li toca el torn a l’Inyako, DJ Amoniako, amb les pinzellades de cultura caspa Pop barrejada amb grans dosis de Jungle. Un festival.
La festa s’allargà fins que les cames ja no responien, i ens n’anarem a seguir-la amb un somriure a la boca. Però això ja és una altra història.

Festes Populars a Ciutat.

Una de les crítiques que sempre he fet a la ciutat de Palma, ha estat la manca de participació ciutadana en la celebració de les festes de Sant Sebastià.
Més enllà del seu emplaçament al calendari ( el fred gener no convida excessivament a la disbauxa ), la festa consisteix en realitat en una sèrie de concerts simultanis, que produeixen saturació i atordiment més que servir com a punt de trobada per a un oci saludable. El fet de situar tots els concerts al llarg d'una nit ( en realitat fins les 3 del matí ), respon a un intent per domesticar el caràcter dionisíac i rebel que han de tindre les celebracions col·lectives.
Per això, un grup de persones, a les quals jo m'hi he sumat, hem organitzat les primeres Festes Populars a Ciutat. Els actes, modestos, es basen no obstant en la recuperació del carrer com a espai de trobada, i ofereixen els diferents moviments socials a Mallorca l'oportunitat d'expressar-se, i el que sol ser més urgent, d'autogestionar-se.
Hui comencen els actes, amb un pregó de festes ben mordaç, a la manera tradicional.
El programa de festes és aquest:
DILLUNS 12 a les 19 h. a la Font de les Rambles. Cercavila i pregó, inauguració de les festes.

DIMARTS 13 a les 20 h. al Bar Es Pinzell. Presentació del llibre "La Dragonera pels dragons" a càrrec d´Albert Herranz
DIMECRES 14 a les 20 h. a la Casa Catalana. Xerrada: "Cuba: 50 anys de revolució, i més..."

DIJOUS 15 a les 18 h. a la Plaça dels Patins. Diada Jove Falla, jocs de dards, pintada d`un mural, taller de ball de bot, música, jam session i torrada.
DIVENDRES 16 a les 20 h. a la Plaça de la Reina. Reclaim the streets Festa itinerant pels carrers de Ciutat

DISSABTE 17 a les 17 h. a la Plaça dels Patins. Diada de Cultura Popular Taller de ball de bot, Glosadors, menja, concert i altres activitats.
DIUMENGE 18 a les 11 h. a la Plaça dels Patins. Diada Popular Torneig de futbet, concurs de paelles, tallers, jocs per nins, activitats escoltes, mercat de llibres, cantauros, etc.

DILLUNS 19 a les 21 h. a la Plaça dels Patins. Revetlla de Sant Sebastià. Sopar i música.
Que visca la festa popular!

Associacions participants: Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, Joves del GOB, Maulets, 16 Hz, Joves de Mallorca per la Llengua, Escoltes Eladi Homs i Reina Constança, Associació de Veïns Puig de Sant Pere, Cultura Obrera, Casa Catalana, Bar Es Pinzell.

Mercenaris

Il·lustració publicada al Diagonal i a Rebelión a partir del brillant article d'investigació de Lucas Marco.

M'arriba el dolor de Palestina.

Finalment, Israel ens acaba marcant l'agenda. Els bombardejos massius a la franja de Gaza d'aquests dies, mereixen la meua més absoluta repulsió. Què es pot dir sobre l'horror, que no s'haja argumentat ja?
Potser només queda tapar-los la boca a aquesta colla d'indesitjables a sou, que a casa nostra, pretenen establir analogies entre l'estat d'Israel i el nostre poble. Si alguna vegada ens governa gent que pretén emular la història feixista d'aquest estat, pareu, que jo m'abaixe.
El que s'està fent a la franja de Gaza no té nom. És, sense dubte, la presó més gran del món. Com als Israelians no els agrada el que trien democràticament els palestins, els bloquegen. I ara a més, bombardegen i maten més de 300 persones, civils, xiquets, gent que era a dins de casa seua etc.
La justificació dels atacs faria riure si no fos perquè vol tapar la mort indiscriminada de la població civil. Una sèrie de cohets de fabricació casolana, que en total han causat tres víctimes, front als míssils d'última generació de l'exèrcit israelià. Aquests míssils, no eren els que tenien una precissió mil·limètrica, que podia triar una víctima entre una multitud? Potser és que aquests atacs van directamet contra la població civil? Es tracta d'instaurar el veritable terror a la zona?
Després de tancar-los amb un mur que s'embutxaca els seus recursos naturals, els engabia i els deixa tancats en una ratera, els palestins s'enfronten a la Sol·lució Final que Israel els ha preparat.
Ens quedarem asseguts mentre ho fan, i els fariseus damunt coregen l'esdeveniment a ca nostra?
De moment, hui aniré a la manifestació convocada a les 19.30h a la plaça La mare de Dèu, per acompanyar en el dolor i la resistència els companys palestins exiliats a les nostres terres. Quan acabarà la diàspora del poble palestí?

Més fotos

A petició de l'Aurora, ací van algunes imatges més del mural dels drets humans. He de comfessar que el seu article sobre la tortura musical a Guantanamo em va servir d'inspiració per enfocar el tema.

Sabates.

Si, ja se que és tard, però jo també em sume al clam mundial a favor de la sabatada com a eina política. Una llàstima que el cabró d'en Bush pogué esquivar la que li anava a la cara. Hagués estat molt bé que li hagués rebentat la boca.
Aquest home és un heroi, un periodista que ha aconseguit escenificar una aversió més profunda i digna que qualsevol article d'opinió. Evidentment, la reacció davant la sabata com a arma de destrucció massiva ha estat la tortura. Aquest home sabia el que havia de fer, i què vindria després...
Em lleve les sabates en el teu honor, company iraquià. Aquesta merda de genocidi ja fa massa que dura.

Mural provisional.

Mural a mida completa, però inacabat. A l'hivern sempre els acabe ja de nit. El definitiu en breu per aquest espai.

Drets humans?

Hui, els companys de l'associació Finestra al Sud m'han convidat a fer un mural a Inca sobre el tema dels 60 aniversari de la declaració dels drets humans. És el tercer mural que faig a Inca, i espere que siga el primer que aguante el temps i els responsables de l'ajuntament.
Gràcies a la gent d'Inca que no obstant aquestes circumstàncies, em demanen una i una altra vegada peces per al seu poble.