Satèl·lits

En Istambul, en l'agradable hotel Eski Konak ( Sultanahmet ), he tingut l'oportunitat de tornar a mirar la tele. No cal dir que he seguit l'actualitat de la guerra de Geòrgia, de la qual, per cert, m'abstindré de fer comentaris, perquè potser ja està tot dit, i per cert, amb prou encert, en alguns blocs amics. Només diré, que sovint en les esquerres occidentals, es tendeix a lloar tot aquell que conjunturalment s'enfrote als ianquis i la seua estratègia imperial. Els russos, així, serien retratats com "els bons" ( només cal vore les decaracions del president de Venezuela Hugo Chávez, de les quals diferisc completament ) i els georgians serien agents de l'imperi en la zona ( ho són, però això no atorga virtut als invasors russos ). En fi, ens trobem en una reapertura de la cicatriu, mal curada, anomenada Guerra Freda. Ara la segona part, consisteix en envoltar a Rússia amb països que signen el maquiavèlic escut antimíssils dels ianquis, el qual, d'altra banda, desitgen aquests països per ser independents de l'òrbita russa i els seus míssils, encara que açò supose caure en les mans de l'imperi USA. Pareix ser que és norma, el fet que hom prefereix ser colonitzat per una metropoli, quan més llunyana, millor. I un servidor, sentint-lo molt, refusa prendre partit. Em pareix que uns i altres estan tots plegats com un llum. I que les persones i els pobles només som peces d'escacs en un sinistre joc global, el qual per cert, està destruïnt el tauler.

Però al que anava. El llistat de televisions em va paréixer tan diferent al ventall del que disposem a casa nostra, i la seua visió del món, el seu eix, tan divergent, que em vaig posar a prendre nota de les més significatives, anant des del frikisme més absolut, fins als recursos i la solvència d'Al Jazeera. Per cert, mirar aquests canals em va possibilitar de practicar l'Àrab, i em vaig sorprende d'entendre més del que m'esperava. Bon profit.
Televisions destacades.
BBC International. BBC Arabic. BBC Persian. Multinacional de la informació britànica.
Cal dir que les diferents cadenes intenten entrar al pastís mediàtic àrab, amb més de mil milions de públic potencial.
Rusia Today. Rusia Al Yaum ( àrabs pro russos? vinga ja! ).
Al Anwar. Al Hiwar TV. Hayat TV. Teles sunnites en àrab. Diversa penya pregant i notícies amb bona presentació.
Nour Sat. Cristians en Àrab. Supose que d'El Líban.
Holy God. God TV. Telepredicadors grigos amb les seues patranyes. Hope TV, predicador africà parlant en anglés.
Al Forat??? Enigmàtic nom de reminiscències evidents. No se què o qui ha estat llançat allà dins, però pregue a Alà per la seua ànima. Àrabs Xiis? Potser de Síria.
Acerbayan TV. Pel·lis de Chuck Norris subtitolades en acerí. Per petar de riure. Mai els diàlegs de Chuck foren tan bons.
Yemen TV. Un desconcertant videoclip en el qual un grup d'homes, vestits a la tradicional manera Iemení, ballen agafats, com si d'una quadrilla en greu estat d'ebrietat es tractés ( potser van fins les celles de Kat? ). Un d'ells toca una flauta mentre sona un xumba xumba de fons. A jutjar pel paisatge inhòspit, espere en qualsevol moment que aparega una cabra per unir-se'ls. L'efusiva familiaritat dels artistes, em fa pensar més en l'entorn d'una discoteca d'Eivissa que en les àrides sorres del desert.
Viva. Videoclips en turc. No comment. Supersports, partits de lliga turca.
TVE Internacional. Ejpanya, ejpanya, ejpanya!
Georgia Tv. Ni una imatge de la guerra.
Rustavis. Lletres d'impossible identicació.
Arrabia, Al Sadisa, Al Magribia, Qatar TV, Saudí 1 ( anuncis de mòbils amb models vestits amb vestits tradicionals ). Al Iraquiya, Al Saudia, Oman TV, Libia TV. Jordan TV, Syria Satellit...
Gali Kurdistan, Newroz, Kurd 1. Nombroses cadenes kurdes. Entenen la importància de tindre els seus media. Bona realització. Ajudats pels EUA?
Al Jazeera:
English, locutors occidentals en anglés. Corresposals en EUA i Europa.Documentals brutals. Children ( Al atfaal ), animació d'última generació, en àrab, amb continguts molt guapos.
Barbaritats de cadenes italianes ( potser Berlusconi en fa la distribució de tot plegat? ), turques, xineses, Korea's Global TV, Polonia 1, Telesud ( Àfrica en francés ), Dengue Tv...
Pràcticament cap cadena Alemana. Açò concorda amb el fet que pràcticament no s'hi veuen, d'Alemanys, en Turquia.

Kapadokia

Ja en València, m'assec davant l'ordinador per transcriure algunes reflexions d'aquestes que apunte en un quadern mentre estic de viatge. Vaig dessistir de batallar amb l'inexpugnable sistema de grafies del turc, per acualitzar uns blocs que pràcticament han estat de vacances, amb mi. Ja deslliurat de l'ortopèdic - des del meu punt de vista - teclat turc, intentaré plasmar aquestes coses que a un se li acudeixen des de la superficialitat del viatge.

17-agost-08
Kapadokia.
Cruïlla de cultures, barreja de pobles mediterranis i asiàtics. Les antigues caravanes de la ruta de la seda, establien contactes tangencials entre visions antagòniques i generaven un brou amb substància. Ara tenen la seua moderna traducció en l'afluència d'autobusos de turistes. La Kapadokia acull, de nou, l'encontre entre orient i occident, entre Europa i Àsia. Els turistes japonesos competeixen amb els italians, francesos, espanyols, catalans, per la millor fotografia. En el fons, la imatge recurrent no és més que un trofeu viu per mostrar al retorn a la seguretat de la llar. Igualment, els antics pugnaven per atresorar una sagrada relíquia que hauria d'ubicar-se en el temple de la seua ciutat natal. No hem canviat tant, els humans. Només un aclucar d'ulls en la vida d'aquesta àrida regió.
Les pedres, la lava seca, la sorra compactada, continuen la seua dansa ambígua amb erosió de l'aigua, la neu i el vent, aliens als objectius indiscrets dels turistes, aliens a les primitives icones cristianes que decoraven els forats excavats en la roca, i que ara jauen esborrades i esgarrapades per altres mans . Aquesta dansa continuarà quan l'edat dels humans - i els seus tràfecs - haja passat.

İstambul

Advertèncıa: Efectuat amb un teclat turc. No existeix la dıèresi. La voluntat de no abandonar el bloc em fa escrıure un text que serà corregıta aposteriori.

Despertar a Istambul.

Cıutat comfosa, on tot es barreja, ací rau la seua grandesa. Apoteosi Mediterrània, en una mar que no és la Mediterrània. Les pedres dels segles, mil.lenis, són poblades per gent ben vıva, en constant moviment. Aquest contrast entre el pes de la històrıa, i la lleugeresa de la vıda quotidıana, esclata a cada carrer. La cıutat vessa cap a la mar. El sol ruıxa espurnes sobre aquesta vil.la turística. Trobades de persones de tots els indrets amb un café a la mà. Vaixells de càrrega llisquen com caragols sobre la ribera del Mar de Mar Mar A. Exerceıxen feixugues carreres endinsant-se a l'estret del Bòsfor com si aquest fora una vagina. Les dos ribes són les cames d'una matriarca mil.lenàrıa. Camins d'aigua revısıtats, expugnats una i una altra vegada. Ecos de trànsıt, vida en trànsıt. Vida, en definitiva...

La balança.

Fa poc, han eixit publicades les balances fiscals de l'estat. Es confirma el que fa temps sabíem. Els Països Catalans ( en efecte, els valencians, illencs, i catalans ) paguem la festa, i damunt ens toca llavar els plats. Així de clar, les tres comunitats autònomes que aporten més, junt amb Madrid ( per raons òbvies ), són les que menys reben. No només això, quan algú de nosaltres, i especialment els companys de la Catalunya central, ens atrevim a denunciar la injusta situació, som titllats d'insolidaris, avars, o coses pitjors.
Però analitzem primer en que consiteix aquesta manca de solidaritat. Per començar, la solidaritat s'hauria d'exercir amb aquells que més ho necessiten, em pareix un exercici d'hipocresia que els mèdia espanyols ens pengen aquesta etiqueta, quan el mateix estat condemna a mort a milers d'immigrants que moren en l'estret intentant gaudir d'aquesta "solidaritat" espanyola. Potser ells, per tindre la pell fosca són menys humans, o es mereixen menys la solidaritat de nosaltres, els catalans? Al contrari, hauria de ser norma el fet que la solidaritat és de millor qualitat quan es dirigeix a aquells que més ho necessiten. Com pot una màquina de segregar, un estat que rebutja i expulsa persones, quan ja no les necessita per ser explotades, tindre l'alçada moral de parlar de solidaritat? Només és hipocresia.
En segon terme, cal estudiar, com es produeix aquesta solidaritat que ens venen... En primer lloc, perquè un treballador català ha de pagar per tota una sèrie d'infraestructures sagnants, com les autopistes, i un treballador andalús o extremeny les té de bades? No cal refregir una altra vegada l'endarreriment que patim en les infraestructures ( i no parle precisament de grans negocis innecesàris com ho és l'AVE ), com per exemple en matèria educativa ( barraques prefabricades ), transports públics ( xarxa ferroviària penosa, absència de comunicació efectiva inter illes etc.) o la sanitat ( sense comentaris ).
Als darrers anys, hem pogut vore com les grans peonades agràries es mantenien amb subvencions, mentre la majoria de l'extensió agrícola dels terratinents, restava sense ser treballada. Moltes han estat les veus en Andalusia que s'han alçat contra el sistema de regalies que manté als senyoritos a costa de l'estat. Al mateix temps, molts llauradors romanen ociosos per no tindre terres, i han d'anar d'ací a allà, lluny de les seues famílies per treballar la terra dels demés.
Aquest és el sistema que engendrà Espanya, que representa la tradició rentista dels nobles Castellans, i que genera i ha generat unes desigualtats enormes en els seus territoris. Nosaltres no som així. Si ells mateixos no apliquen la solidaritat entre classes, perquè hauíem de sufragar nosaltres els seus privilegis, el seu sistema d'explotació?
Cada vegada més ( i per això és positiu la publicació de les balances ) els descendents d'andalusos, extremenys i demés que viuen al nostre país estan adonant-se, per damunt de la demagògia, que tot el sistema és injust, errat i nociu també per ells, més enllà de la seua arrel cultural.

Apartheid cultural.

El període de perplexitat històrica, de postmodernisme meninfotista, i d'acomplexament massiu que patim els catalans, ( o millor dit, que ens transmeten els mediocres polítics que tenim ) al País Valencià, Catalunya, i les Illes, han deixat les portes obertes, i sense defenses, a les ràtzies salvatges de l'espanyolisme. Dins aquest context hem d'analitzar El Manifiesto por la Defensa del Castellano, que un grup d'intel·lectuals a sou del sistema han promogut darrerament.
Fa poc hem hagut de patir la matraca del triomf de la sel·lecció espanyola, que hem ingerit durant dies i dies ininterrompudament des de tots els mitjans. Els progres, han volgut demostrar que són més papistes que el papa, que a patriotes espanyols no els guanyen ni els hereus del franquisme, que todos con la roja, i alguns, com el grup PRISA, embutxacant-se sense complexos magnífics emoluments.
Ara, dins de l'onada de patriotisme recalcitrant amb màscara de bon rotllo que ens obliguen a engolir, en meitat de l'operació maquillatge que intenta dissimular la profunda crisi econòmica, les cultures diferents a l'espanyola servirem de carn de canó de l'ofensiva espanyolista.
A l'igual que els brots de pesta anaven seguits per linxaments massius de jueus i musulmans durant l'edat mitjana, la conjuntura actual mira cap a nosaltres.
És curiós com al llarg de la història, els oprimits, a part de la seua opressió quotidiana, han hagut de patir atacs violents que els dibuixaven com els culpables de tot, i bescanviaven a nivell conceptual la situació, convertint a les víctimes en botxins i a l'inrevés.
A aquests pocavergonyes, els de sempre, ja els coneixem: els Savaters, Boadelles, Rosa Díez, Azúas, Vargas Llosa, i companyia. Suposats crítics, que en aquesta qüestió prefereixen soterrar qualsevol discerniment per repetir els tòpics absurds com:

Que hi ha una llengua més universal i democràtica (?), que és comú i superior, i que per tant ha d'implantar-se sense excuses en tot l'estat.
Que aquesta llengua mai s'ha imposat per la força o la raó d'estat colonial, sinò que ha estat adoptada pels indígenes per les seues virtuts intrínseques.
Que actualment aquesta llengua està en perill en alguns territoris.
Que els ciutadans han de poder elegir la llengua en la qual se'ls adrecen els funcionaris i en la qual s'eduquen els seus fills ( que passa amb l'Àrab, el Rumà, el Rus... també l'han de parlar, els funcionaris? ). Algú coneix el cas d'algun funcionari que no sàpiga parlar en Castellà?
Que per als treballadors suposa una discriminació i un perjudici el fet d'haver d'aprendre una llengua diferent del Castellà.
Parem un poc més d'atenció a aquest punt. No aprenien els treballadors l'alemà quan anaven a treballar allà en els seixanta? El fet de saber Català, els permetrà accedir a millors llocs de treball, a treballar en l'administració, sense que açò els obligue a fer d'aquesta la seua llengua vehicular. Quan es manipula als treballadors i se'ls emmerda contra el català, se'ls està negant la possibilitat d'accedir a un millor treball, i per tant, se'ls dificulta la integració. Com si als Senegalesos que viuen ací, l'imam els aconsellés no utilitzar qualsevol de les llengües oficials per ser açò una imposició.
En fi, el món a l'inrevés. Damunt de tot, hem d'aguantar ser els dolents de la pel·lícula.

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA 2a part.

Com dèiem anteriorment, les etapes més matineres de les persones són aquelles que permeten una major capacitat d’absorció de pautes externes. Els models que genera la publicitat ( o millor dir, el capitalisme salvatge, basat en un consum compulsiu ) són inabastables. Aquí intervé un element molt important dintre de la cadena de consum, ja que en tant que models inabastables, aquests generaran una ansietat d’impossible satisfacció. Aquest axioma es basa en que l’individu es veu forçat a consumir per a identificar-se amb un model, però com aquest model no és real ( i per suposat el fet d’adquirir objectes mai aconseguirà dotar de determinades qualitats als consumidors ), aquesta ansietat no desapareixerà, o suposarà només un alleugeriment d’aquesta similar a la que desenvolupen els addictes.
Cal analitzar com ha canviat el llenguatge de la publicitat des dels inicis del capitalisme per entendre quina és la dinàmica dintre del consum establerta en l’actualitat. Al principi, els anuncis feien referència a les qualitats del producte, l’analitzaven i establien unes suposades qualitats que el feien idoni per a desenvolupar una funció. Poc a poc s’anaren carregant aquests anuncis de qualitats més abstractes, basades en conceptes com l’èxit social, l’enveja del proïsme, l’amor, la joventut, la felicitat, i aquests anaren substituint, cada vegada més, al producte en si. Finalment, aquest té una presència testimonial en la publicitat, quan no desapareix directament, és el que es coneix per vendre fum, i és la pràctica habitual en el capitalisme modern.
De fet, els àmbits d’actuació, cada vegada més amplis, de les marques, comprenen empreses de tot tipus, generalment subcontractes, disseminades per tot el planeta. Aquestes empreses, obligades a produir segons terminis d’entrega cada vegada més escurçats ( la tirania de la moda, que canvia constantment, és un aliat inestimable per al consum continu ), i a preus més barats ( sous de misèria, jornades de fins a 16 hores, explotació infantil... ). Les responsabilitats s’esvaeixen, ja que els treballadors no ho són directament de les transnacionals sinò de subcontractes. Les conseqüències per a les societats dels països productors són devastadores.
Però gràcies a tot açò, la presència de la marca, s’imposa a través de tot tipus de productes per a tota la família. L’arquetipus per excel·lència d’aquest mega conglomerat empresarial d’escala global, seria Disney. Aquesta marca, fruit de la imaginació i el talent innegable d’en Walt Disney, començà el seu recorregut com uns estudis de producció d’històries d’animació. La fama creixent dels personatges, i l’evolució del capitalisme modern, feren possible l’edificació d’un imperi que va des de la indústria de l’oci, cinema, merxandatge, roba, joguets infantils, productes educatius, jocs, parcs temàtics, televisió via satèl·lit i una inabastable varietat de productes que estableixen la presència dins la família, el nucli més íntim de penetració del marketing. El que genera més fidelitat i identificació a llarg termini.
En el capítol esmentat, es fa un retrat d’aquestes estratègies de penetració, aquesta vegada dins l’àmbit educatiu dels Estats Units, on el concepte d’espai públic, d’Àgora, ha derivat obscenament en una xarxa de supermercadets i cadenes de menjar ràpids, amb la total rendició de la comunitat educativa com a principal aliada.
I perquè, si la societat és un gran aparador, és a dir, la comunitat cedeix tot el treball públic al sector privat, i els serveis públics de tot tipus funcionen per subcontractes, hauria de ser diferent en el cas de l’educació? Això és probablement el que pensen molts professors, quan deixen que els seus centres es poblen del patrocini, més o menys evident, de grans multinacionals. A partir d’estratègies diverses, que van des de regalies personals de tot tipus ( si, suborns ), a equipaments esportius, gestió del menjador escolar, instal·lació de tendes i cadenes d’alimentació dins els centres universitaris... es va consumant aquest prodigi.
I aquest procés segueix una lògica evident , ja que a la majoria d’adolescents, moll el cervell després d’incomptables sessions publicitàries, no només admeten, sinò que sovint reclamen que les marques, les quals ocupen tots els àmbits de la seua existència, aconseguisquen violar aquesta darrera frontera. Si el cap de setmana, van amb els pares al Mc Donald’s o al Tacco Bell, perquè no convertir l'àmbit quotidià en un inalterable cap de setmana?

Sense marques, el món de l’educació resulta tan avorrit!
Paral·lelament, es crea el Horror com a erm desert intel·lectual, l’alienació de la pròpia cultura, història, amor per la terra, pel proïsme: una massa preparada per engolir qualsevol tipus d’estafa, d’injustícia, de guerra, de feixisme. Una massa de zombis com només el subgènere de High School movies ha sabut retratar. El rol de popular, d’inadaptat, de rebel, promíscua, esportista, les ties bones... s’atorgarà en virtut d’una massa abjecta que hi assisteix com espectadora, coreja i brama i bé aclama el guanyador, bé escup al marginat. El caràcter es fixa només en aspectes banals, estúpids, modes que crearan noves jerarquies, en les quals es barregen qüestions estètiques, de classe, racials o d’orientació sexual. És aquesta la massa que difama la diferència, l’originalitat, que prova a xafar el caràcter, la que el dia de demà, farà que la roda continue girant. És el germen del feixisme.
Quan una persona no es capaç d’entendre els antecedents històrics que modelen la nostra societat, o no coneix res de la resta del món, o del funcionament del planeta, però et pot recitar de memòria, en estat d’èxtasi, la darrera cançoneta de l’anunci de moda, és que tot el sistema falla. El cas dels EUA, ens pot semblar extrem, exagerat tal volta, però, realment ens trobem tant llum com ens pensem?
Recorde el film Bowling for Columbine, d’en Michael Moore. Quan apareixen els testimonis dels i les alumnes de l’institut, veiem clarament els rols i arquetipus dels quals parlàvem abans. Molts d’ells no veuen problemes en humiliar a companys davant de les càmeres. No es sap perquè, però s’hi respira una atmosfera de tensió i violència enorme. La frustració de no poder abraçar el model rígid que la societat imposa.

Per a subscriure el que deia en l'anterior columna,faré una cosa que no acostume a fer en aquest bloc: Penjar un text d'una altra persona. Normalment no ho faig, perquè crec que és millor vinclar a la seua pròpia pàgina i no nodrir la meua amb textos dels demés.
Es tracta, com no de Javier Ortiz. Com sempre, el seny i la lucidesa que ens mostra, a contracorrent, busca uns arguments que trobe afins als meus. Ací va:
¿Todos con España?

Lo oí ayer durante todo el día hasta la saciedad y eso que huí de los tropecientos programas especiales de radio y televisión que se realizaron hasta el comienzo del partido de marras y, con todavía mayor determinación, de los que se celebraron después: “¡Todos con España!” (o, alternativamente, “¡Todos con la roja!”).

Dos problemas en tres palabras.

Primero, lo de “España”. No insistiré demasiado –ya he desarrollado ese argumento otras veces– en que la Federación Española de Fútbol es un ente semiprivado que no sólo no depende de los poderes legítimamente electos, sino que se permite contrariarlos cada vez que se le pone. Que al equipo de fútbol que ella elige se le llame “España” no pasa de ser una licencia hiperbólica, comprensible a los efectos de una competición, pero carente de rigor.

Una vez recordado eso, llamo también la atención sobre el hecho de que la España que ese equipo simboliza, con independencia de que a algunos de sus integrantes les repatee, es sólo una de las Españas que hay. Ésa, la que ayer se impuso en todos los terrenos, pero sobre todo en el de los medios de comunicación, no es “la roja”. Es la roja y gualda: la que se pone firme ante el tachún-tachún de la Marcha Real, la que se embelesa con la presencia de los reyes y los príncipes, la del toro de Osborne, la de Manolo el del bombo, la que se deshace de gozo porque “hemos ganao a los mejores”, la del “España, España, España es cojonuda” y la de “con un par”. Hay muchos españoles –españoles de DNI, que al final es lo que cuenta a efectos estadísticos– que sienten repelús cuando ven a esa España a sus anchas, encantada de haberse conocido.

Ayer yo no quería que ganara la selección de Alemania. Tengo excelentes amigos alemanes –ninguno demasiado patriota–, y he conocido futbolistas alemanes de una calidad y de una inteligencia formidables, pero reconozco que, como diría Woody Allen de Wagner, cada vez que oigo las notas marciales del Deutschland über alles me entran ganas de invadir Polonia. Su estilo de juego, basado en el empuje y la superioridad física, me apabulla y, a la vez, me aburre. Es como si estuvieran preparándose en todo momento para pasar por encima del rival con un panzer. Ese tipo de sentimientos (pero sólo ése) me hizo simpatizar a partir del minuto 20 con la selección española, que hacía un juego mucho más divertido e imaginativo; técnico y, a la vez, sorprendente. Cuestión de gustos futbolísticos.

De modo que, aunque no estaba “con España” de antemano (no tenía ese prejuicio o, como dijeron en un informativo de RNE, ese “perjuicio”), el resultado del partido no me disgustó.

Hasta que el árbitro pitó la conclusión del encuentro y se desató la explosión delirante de nacionalismo españolero.

Apagué la televisión y me fui a la cama. Probé a encontrar alguna emisora de radio que no describiera enfervorecida el desparrame patrio, para que me ayudara a dormir con placidez, pero no la encontré. No se me ocurrió buscar Radio Clásica. Así que me dormí sin radio.

Pa i Futbol.

Bé, el paral·lisme del panem et circem em pareix més assenyat que mai. Anit, després de nosequants anys, la sel·lecció espanyola guanyà l'Eurocopa.
Cal dir que realment jugaren millor, i a mi, com a afeccionat al futbol, no em costa dir que foren merescuts guanyadors. El talent del jugador del Vilareal Marcos Senna, i les virtuts enormes del futbolista que és Xavi, quan se'l deixa ser motor de l'equip, foren claus en el bon campionat. Per suposat, també enormes foren en Puyol, com sempre, en David Villa, i el que és per mi el millor porter del món, Iker Casillas.
Però bé, a part d'aquest comentari estríctament futbolístic, he de dir, que jo, com sempre, volia que els espanyols perderen. Tampoc d'una manera malaltissa, no els vull cap mal als jugadors que he aprés a valorar i seguir a la lliga, sinò com a simple previsió del que passaria si, com ha succeït finalment, guanyaven.
El futbol és capaç de treure les més baixes passions dels individus. Quan acabà el partit vaig recordar perquè volia que perderen. Grups d'individus engoril·lats bramaven, en un estat d'eufòria etíl·lica, imposant la seua alegria a toc de claxon.
Les banderes espanyoles, que ací en Mallorca no formen part, habitualment, del paisatge, folraven els carrers principals. Molta gent se'n mantenia al marge, però clar el que crida més val per dos...
La majoria eren treballadors i treballadores, els quals desofegaven les seues frustracions quotidianes emmetzinats de triomf espanyol. I el que fa una mica de por, éra la forma de mirar-te, mentre et pitaven a dos metres de distància, reclamant, exigint, que els seguires en la celebració. La indiferència no era gens ben acollida.
Per a mi, és tota una metàfora de com funciona la imposició espanyola. Masses convertides en carn de canó, els quals no acaben el final de mes després de matar-se a treballar, mostren amb orgull el drap que simbolitza la cadena de l'opressió. Els afeccionats radicals, ultres dels equips de futbol sempre han gaudit d'impunitat per exercir la seua violència contra els diferents, ja siga a nivell futbolístic o social.Els demés seguidors, per por, gregarisme o per ser uns miserables, normalment miren cap a altra part. M’és ben igual si són els Yomuss, Boixos, Ultrasur, Frente Atlético, o els afeccionats espanyols, per mi són tots iguals. Mentrestant, les ments pensants d'aquest negoci, s'omplen la boca en afirmar que el futbol no es pot barrejar amb la política.
Pa i circ, evolucionat des de temps de Cómode fins a aquest pa i futbol. Les grans desigualtats, imperis, i imposicions, han d'entrar amb litúrgies esportives, comunions per a analfabets funcionals, és el brou on es cuina el feixisme. Temps al temps.

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA.

Aquest text té un origen inusual. La Laura havia de presentar un treball per a la seua carrera, magisteri, i no anava massa sobrada de temps. Així que la vaig ajudar, o més bé, li vaig fer jo el treball. El penjaré en dues parts, per si hi ha lectors als que els resulte d'una densitat intolerable.

Relexions crítiques al voltant de Les marques i l’ensenyament, a partir del llibre No Logo, de Naomi Klein.


Introducció:
Vivim en l’època de l’alienació. La separació abismal que hi ha entre producció del producte i el seu consum, tant conceptual com geogràfica, és inversament proporcional a la identificació entre marca i consumidor. Aquesta identificació, establerta a través de la publicitat i consagrada pel voraç consum occidental, és la base del capitalisme mundial, un sistema de depredació humana que genera diferències socials crítiques i que està destruint el planeta.
Però no és aquest potser el millor lloc per a analitzar les complexes relacions de la macroeconomia global. Molt s’ha escrit sobre les greus conseqüències del primer imperi global, i la lògica acumulació de capitals que ha dut a la creació de grans conglomerats empresarials coneguts com transnacionals. Potser s’hauria de comentar breument la dependència de la globalització capitalista d’enormes quotes de consum energètic basat en els hidrocarburs. O com una política de control artificial de preus ( una paradoxa que ha estat promoguda, justament pels partidaris del mercat lliure ), basada en la intervenció militar, el dumping, la desestabilització dels mercats i l’especulació, ha dut a generar la denominada cultura de l’automòbil, o més especialment, l’economia basada en el comerç de llarg abast. Aquest comerç de llarg abast ha permès, seguint la lògica d’augment infinit dels beneficis, un sistema econòmic basat en la deslocalització, és a dir, el trasllat dels centres de producció a altres països on la mà d’obra és més barata, o millor dit allà on l’absència total de regulació en drets laborals ha permés situacions de neo esclavatge.
Però el més interessant, el punt de vista més original que aporta aquest No Logo de Naomi Klein, és l’anàlisi de la relació entre individu i marca. La marca com a símbol d’identitat postmoderna, com a virus malèvol que envaeix tots els àmbits de la nostra cultura, substituint cada vegada mes àmbits de la nostra vida, imposant-nos la tirania de la identitat global, uniforme.

Podem vore el símbol de Nike, tatuat als braços dels Cholos, als barris de xavoles de les ciutats americanes, pintat en els murs de qualsevol tendeta en un poblat africà, aferrat a la roba d’imitació dels mercats negres dels asiàtics, en les televisions de tot el món etc. Aquesta presència, a escala planetària, només podria comparar-se a nivell icònic amb l’expansió del cristianisme, o amb l’esperit d’abstracció simbòlica basada en l’Alcorà.
Quelcom tan simple com un logotip, i que a la vegada sintetitza un ampli ventall de connotacions positives , de significats que ha anat adquirint amb cada nova campanya publicitària. Cadascuna bombardejada constantment en l’espai domèstic, acompanyant la Informació amb majúscules, en l’espai públic, en les manifestacions culturals de tot tipus, en els esdeveniments esportius etc.
Davant de tot açò, com podria la fràgil i insegura ment d’un nin, nina/adolescent/ oberta a engolir tot tipus d’estímuls externs, de models socials, de pautes de comportament, resistir aquesta tirania basada en la identitat de marca? Aquesta pregunta posa de relleu la importància de la preservació d’oasis aliens a la tirania de la publicitat i el consum, com haurien de ser l’educació, les relacions humanes i l’oci.
Il·lustracions de Miguel Brieva

Tolerància o Respecte?

L’altre dia, em vaig haver de trobar en una situació arquetípica per a aquells i aquelles que, com jo, hem decidit intentar viure en la nostra llengua. Pareix ser que aquest atreviment, aquesta immensa gosadia, mereix ser denigrat per qualsevol ciutadà del món espanyol. Amb la bandera de la tolerància, aquests maniqueus defensors de la suposada igualtat, es dediquen a matxucar qualsevol expressió o intent d’integració per part dels autòctons. Pel que es pot veure, la integració és una de les imposicions més injustes, és millor que hi haja persones vivint al nostre país que mai tinguen l’oportunitat de conèixer o entendre la llengua d’aquest. Però el que aquesta postura basada en la tolerància amaga, és una doble estafa, d’una banda se’ls nega als nouvinguts l’oportunitat d’entendre, defensar-se, i per tant tindre recursos per relacionar-se d’igual a igual amb els mallorquins, i d’una altra se’ls força a aquests a canviar-se constantment de llengua en l’àmbit públic, tancant la llengua dintre de casa. I dintre de casa una llengua no pot viure, li falta l’aire, volar lliurement, anomenar les coses quotidianes, properes, il·lustrar idees, concretar aspectes espirituals, versos d’amor, confidències íntimes, insults aïrats, el que siga...
Aquesta és la idea de tolerància que, per ser com cal, hem de digerir. Però que és la tolerància? Per a mi aquest terme es contrasta amb un altre, que quasi no s’utilitza: Respecte. La tolerància ens situa en una posició de superioritat, que permet que l’altre existisca, sempre que no faça gaire nosa, estiga calladet, i no es faça de notar massa. El respecte fa referència a l’acceptació, d’igual a igual, de les peculiaritats, valors, idees i formes d’ésser dels demés, encara que ens siguen extremadament diferents.
Açò era el que provava d’explicar-li a una individua furibunda que em vaig topar l’altre dia. Us posaré en situació: Em vaig trobar amb un amic, de Moçambic, que duu molts anys vivint a Palma, ell parla en Espanyol, jo li parle en Català, no tenim cap problema, si hi ha quelcom que no entén, li ho aclarisc en una altra llengua, o en el que faça falta, però ell no em nega l’ús de la meua llengua, fa un esforç per entendre’m. El meu amic anava amb dos xiques de Terol, la seua actitud fou ben diferent, primer deien que els agradava molt Mallorca, i que s’hi volien quedar ( la veritat, èssent de l’interior de Terol, aquest desig és ben comprensible, fins ací tot correcte ). Tot seguit començaren amb el conte de que era super injust i discriminatori el requisit lingüístic per accedir a un treball públic. Jo els vaig dir que creia que si s’hi volien quedar, i més si volien tindre un treball que paguem amb diners de tots, almenys havien d’acreditar el coneixement de la llengua, ja que si alguna persona, en l’exercici del seu dret, se’ls adreçava en aquesta, elles almenys la pogueren entendre... Bé, a partir d’açò, jo em vaig transformar en Satanàs. La conversa degenerà, jo els intentava fer comprendre que en qualsevol lloc on anaren del món haurien de familiaritzar-se amb la llengua autòctona per accedir a un treball públic. Amb grans mostres d’indignació, ja sense cap tipus d’argument, varen recórrer a la crua raó colonial que sempre es veuen obligats a esgrimir: “estamos en España, y no me pueden obligar a aprender catalán”. La imatge que em vingué al cap fou la dels hidalgos, esperant per embarcar en el port de Sevilla, amb una mà al davant i una altra al darrere, disposats a fer les amèriques, disposats a imposar, a sang i foc, la cultura del imperio. Finalment, davant aquests abusos, i aquesta manca de respecte que hem d’aguantar de qualsevol, armat amb arguments que donen segles d’imposició colonial ( ara transvestit en imposició tolerant ), ens venen ganes d’afirmar l’únic argument que trenque aquest axioma: Nosaltres no som espanyols.
No vull que em toleren, demane que se’m respecte.

Com a Marinaleda

Quan fa anys vaig conèixer l'existència d'aquest poble andalús, no em podia creure aquest oasi. Allà els i les ciutadanes tenen ple dret al treball, l'habitatge ( amb la construcció de VPOs que resulten sobre uns 15 euros mensuals de quota ) i la participació en la política i la realitat quotidiana del poble. A més, al poble encara els queden diners per estendre la solidaritat cap a lluites que realment volen la millora de les condicions de vida de les persones, i no l'almoina hereva de la tradició cristiana.
Els serveis socials, són millors que els de qualsevol poble. La guarderia és pública, cada any, l'assemblea de pares decideixen quant poden pagar, costa, aprox. amb menjador uns 12 euros mensuals. L'abonament a la piscina del poble és de 1,80 euros anuals ( i per què no afirmar que una piscina pública és ecològica i font de gaudi social? ), les persones majors tenen assistència a domicili, hi ha parcs naturals, instal·lacions esportives, casa de la cultura, equip de ràdio i televisió local...
Per a mi, la prova més evident de que tenim raó, és que l'organització col·lectiva, l'apropament dels òrgans de decisió a les persones, i les polítiques socials reals, milloren enormement la qualitat de vida dels habitants d'aquesta població.
Moltes vegades, ens queixem que no plantegem alternatives cap al sistema imperant, que no hi ha models de societat que emprendre front a aquest capitalisme salvatge que ens aliena i ens fa esdevindre part de la roda de l'explotació i la fam. Que, si algun dia aconseguírem la independència, formaríem un estat igual d'injust que l'actual. Jo
crec que quan més proper a nosaltres estiga el poder, més fàcilment podrem incidir en la nostra societat, i transformar-la per que aquesta sia més justa. És més fàcil reclamar responsabilitats ( o substituir ) a un representant que coneixes, saber què estàs menjant ( i com s'ha fet aquest menjar ) si s'ha produït a la teua comarca, comprar els productes a persones, i no a cadenes. Aquesta és la independència que pot tindre futur, la que hem d'aplicar en els pobles o allà on s'obtinga representació. Una independència que millore la vida de les persones, i els done la possibilitat de participar-ne. Si les CUP tenen aquest model, i es pot començar a implantar, el futur és nostre.

Colòmbia, el conflicte etern.

Fa poc es feu pública la mort d'en Manuel Marulanda, Tirofijo, Comandant General de les FARC. Figura controvertida, creador de la poderosa guerrilla colombiana, escapà de la repressió i l'assassinat gràcies a endinsar-se en la selva. Allà no només aconseguí sobreviure, sinò que organitzà la resistència contra la oligarquia, en un període històric marcat per la repressió brutal, els cops d'estat, i la guerra bruta per tota Amèrica Llatina, és a dir, la derrota de les seues forces progressistes o revolucionàries. Les FARC, segueixen, després de seixanta anys, controlant una gran part del país. Ha hagut nombroses temptatives per arribar a la pau, inclús s'intentà engegar un moviment polític, la Unión Patriótica, que arribà a presentar-se a les eleccions durant els 80.
La unió de càrtels de narcotraficants, l'extrema dreta, i elements de les forces armades i el món polític, promouen l'acció de grups paramilitars. Aquests iniciaran una terrible repressió contra el moviment polític de la UP, i serveixen d'autèntics esquadrons de la mort per exterminar la dissidència.
En primer lloc cal entendre el context d'Amèrica, molt diferent, al d'ací. Allà els enllaços sindicals, els indígenes, els treballadors i treballadores del camp, o bé els capellans de base, corren el greu risc de ser eliminats. Davant qualsevol traç de rebel·lia, encara que aquesta sia ( als nostres ulls ) insignificant, la tortura, la desaparició, o l'assassinat són quelcom més que una realitat que ha esdevingut quotidiana. L'exèrcit o bé els paramilitars ( amb unes arrelades relacions de tot tipus amb aquest exèrcit ), forces mercenàries al servei dels terratinents,dels narcos i per tant de l'estat. Hi ha enormes interessos en joc, parlant d'un país que exporta la gran majoria de la droga més lucrativa i segura per al sistema: la cocaïna.
A part, els recursos i la importància estratègica de Colòmbia en la zona fan que els EEUU i Europa emprenguen la guerra ideològica a través dels seus mitjans de comunicació. No només han exterminat físicament a Raúl Reyes, mentre aquest negociava l'alliberament d'Ingrid Betancourt i d'altres hostatges en Equador ( violant així la sobirania d'aquest ) sinò que a més, es treuen de la màniga una història increïble que inculparia, segons ells, a l'actual president de Venezuela, Hugo Chávez, en tractes de tot tipus amb les FARC. Segons afirmen, després d'haver bombardejat als congregats, que quedaren molt malmesos per l'acció militar, hauria sobreviscut el portàtil d'en Raúl Reyes, dins el qual es trobaven tots els documents per implicar en Chávez. Evidentment, la Interpol ha desmentit aquesta informació, desvetllant que el disc dur de la computadora havia estat manipulat.