dilluns, 7 de juliol del 2008

Apartheid cultural.

El període de perplexitat històrica, de postmodernisme meninfotista, i d'acomplexament massiu que patim els catalans, ( o millor dit, que ens transmeten els mediocres polítics que tenim ) al País Valencià, Catalunya, i les Illes, han deixat les portes obertes, i sense defenses, a les ràtzies salvatges de l'espanyolisme. Dins aquest context hem d'analitzar El Manifiesto por la Defensa del Castellano, que un grup d'intel·lectuals a sou del sistema han promogut darrerament.
Fa poc hem hagut de patir la matraca del triomf de la sel·lecció espanyola, que hem ingerit durant dies i dies ininterrompudament des de tots els mitjans. Els progres, han volgut demostrar que són més papistes que el papa, que a patriotes espanyols no els guanyen ni els hereus del franquisme, que todos con la roja, i alguns, com el grup PRISA, embutxacant-se sense complexos magnífics emoluments.
Ara, dins de l'onada de patriotisme recalcitrant amb màscara de bon rotllo que ens obliguen a engolir, en meitat de l'operació maquillatge que intenta dissimular la profunda crisi econòmica, les cultures diferents a l'espanyola servirem de carn de canó de l'ofensiva espanyolista.
A l'igual que els brots de pesta anaven seguits per linxaments massius de jueus i musulmans durant l'edat mitjana, la conjuntura actual mira cap a nosaltres.
És curiós com al llarg de la història, els oprimits, a part de la seua opressió quotidiana, han hagut de patir atacs violents que els dibuixaven com els culpables de tot, i bescanviaven a nivell conceptual la situació, convertint a les víctimes en botxins i a l'inrevés.
A aquests pocavergonyes, els de sempre, ja els coneixem: els Savaters, Boadelles, Rosa Díez, Azúas, Vargas Llosa, i companyia. Suposats crítics, que en aquesta qüestió prefereixen soterrar qualsevol discerniment per repetir els tòpics absurds com:

Que hi ha una llengua més universal i democràtica (?), que és comú i superior, i que per tant ha d'implantar-se sense excuses en tot l'estat.
Que aquesta llengua mai s'ha imposat per la força o la raó d'estat colonial, sinò que ha estat adoptada pels indígenes per les seues virtuts intrínseques.
Que actualment aquesta llengua està en perill en alguns territoris.
Que els ciutadans han de poder elegir la llengua en la qual se'ls adrecen els funcionaris i en la qual s'eduquen els seus fills ( que passa amb l'Àrab, el Rumà, el Rus... també l'han de parlar, els funcionaris? ). Algú coneix el cas d'algun funcionari que no sàpiga parlar en Castellà?
Que per als treballadors suposa una discriminació i un perjudici el fet d'haver d'aprendre una llengua diferent del Castellà.
Parem un poc més d'atenció a aquest punt. No aprenien els treballadors l'alemà quan anaven a treballar allà en els seixanta? El fet de saber Català, els permetrà accedir a millors llocs de treball, a treballar en l'administració, sense que açò els obligue a fer d'aquesta la seua llengua vehicular. Quan es manipula als treballadors i se'ls emmerda contra el català, se'ls està negant la possibilitat d'accedir a un millor treball, i per tant, se'ls dificulta la integració. Com si als Senegalesos que viuen ací, l'imam els aconsellés no utilitzar qualsevol de les llengües oficials per ser açò una imposició.
En fi, el món a l'inrevés. Damunt de tot, hem d'aguantar ser els dolents de la pel·lícula.