Apartheid cultural.

El període de perplexitat històrica, de postmodernisme meninfotista, i d'acomplexament massiu que patim els catalans, ( o millor dit, que ens transmeten els mediocres polítics que tenim ) al País Valencià, Catalunya, i les Illes, han deixat les portes obertes, i sense defenses, a les ràtzies salvatges de l'espanyolisme. Dins aquest context hem d'analitzar El Manifiesto por la Defensa del Castellano, que un grup d'intel·lectuals a sou del sistema han promogut darrerament.
Fa poc hem hagut de patir la matraca del triomf de la sel·lecció espanyola, que hem ingerit durant dies i dies ininterrompudament des de tots els mitjans. Els progres, han volgut demostrar que són més papistes que el papa, que a patriotes espanyols no els guanyen ni els hereus del franquisme, que todos con la roja, i alguns, com el grup PRISA, embutxacant-se sense complexos magnífics emoluments.
Ara, dins de l'onada de patriotisme recalcitrant amb màscara de bon rotllo que ens obliguen a engolir, en meitat de l'operació maquillatge que intenta dissimular la profunda crisi econòmica, les cultures diferents a l'espanyola servirem de carn de canó de l'ofensiva espanyolista.
A l'igual que els brots de pesta anaven seguits per linxaments massius de jueus i musulmans durant l'edat mitjana, la conjuntura actual mira cap a nosaltres.
És curiós com al llarg de la història, els oprimits, a part de la seua opressió quotidiana, han hagut de patir atacs violents que els dibuixaven com els culpables de tot, i bescanviaven a nivell conceptual la situació, convertint a les víctimes en botxins i a l'inrevés.
A aquests pocavergonyes, els de sempre, ja els coneixem: els Savaters, Boadelles, Rosa Díez, Azúas, Vargas Llosa, i companyia. Suposats crítics, que en aquesta qüestió prefereixen soterrar qualsevol discerniment per repetir els tòpics absurds com:

Que hi ha una llengua més universal i democràtica (?), que és comú i superior, i que per tant ha d'implantar-se sense excuses en tot l'estat.
Que aquesta llengua mai s'ha imposat per la força o la raó d'estat colonial, sinò que ha estat adoptada pels indígenes per les seues virtuts intrínseques.
Que actualment aquesta llengua està en perill en alguns territoris.
Que els ciutadans han de poder elegir la llengua en la qual se'ls adrecen els funcionaris i en la qual s'eduquen els seus fills ( que passa amb l'Àrab, el Rumà, el Rus... també l'han de parlar, els funcionaris? ). Algú coneix el cas d'algun funcionari que no sàpiga parlar en Castellà?
Que per als treballadors suposa una discriminació i un perjudici el fet d'haver d'aprendre una llengua diferent del Castellà.
Parem un poc més d'atenció a aquest punt. No aprenien els treballadors l'alemà quan anaven a treballar allà en els seixanta? El fet de saber Català, els permetrà accedir a millors llocs de treball, a treballar en l'administració, sense que açò els obligue a fer d'aquesta la seua llengua vehicular. Quan es manipula als treballadors i se'ls emmerda contra el català, se'ls està negant la possibilitat d'accedir a un millor treball, i per tant, se'ls dificulta la integració. Com si als Senegalesos que viuen ací, l'imam els aconsellés no utilitzar qualsevol de les llengües oficials per ser açò una imposició.
En fi, el món a l'inrevés. Damunt de tot, hem d'aguantar ser els dolents de la pel·lícula.

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA 2a part.

Com dèiem anteriorment, les etapes més matineres de les persones són aquelles que permeten una major capacitat d’absorció de pautes externes. Els models que genera la publicitat ( o millor dir, el capitalisme salvatge, basat en un consum compulsiu ) són inabastables. Aquí intervé un element molt important dintre de la cadena de consum, ja que en tant que models inabastables, aquests generaran una ansietat d’impossible satisfacció. Aquest axioma es basa en que l’individu es veu forçat a consumir per a identificar-se amb un model, però com aquest model no és real ( i per suposat el fet d’adquirir objectes mai aconseguirà dotar de determinades qualitats als consumidors ), aquesta ansietat no desapareixerà, o suposarà només un alleugeriment d’aquesta similar a la que desenvolupen els addictes.
Cal analitzar com ha canviat el llenguatge de la publicitat des dels inicis del capitalisme per entendre quina és la dinàmica dintre del consum establerta en l’actualitat. Al principi, els anuncis feien referència a les qualitats del producte, l’analitzaven i establien unes suposades qualitats que el feien idoni per a desenvolupar una funció. Poc a poc s’anaren carregant aquests anuncis de qualitats més abstractes, basades en conceptes com l’èxit social, l’enveja del proïsme, l’amor, la joventut, la felicitat, i aquests anaren substituint, cada vegada més, al producte en si. Finalment, aquest té una presència testimonial en la publicitat, quan no desapareix directament, és el que es coneix per vendre fum, i és la pràctica habitual en el capitalisme modern.
De fet, els àmbits d’actuació, cada vegada més amplis, de les marques, comprenen empreses de tot tipus, generalment subcontractes, disseminades per tot el planeta. Aquestes empreses, obligades a produir segons terminis d’entrega cada vegada més escurçats ( la tirania de la moda, que canvia constantment, és un aliat inestimable per al consum continu ), i a preus més barats ( sous de misèria, jornades de fins a 16 hores, explotació infantil... ). Les responsabilitats s’esvaeixen, ja que els treballadors no ho són directament de les transnacionals sinò de subcontractes. Les conseqüències per a les societats dels països productors són devastadores.
Però gràcies a tot açò, la presència de la marca, s’imposa a través de tot tipus de productes per a tota la família. L’arquetipus per excel·lència d’aquest mega conglomerat empresarial d’escala global, seria Disney. Aquesta marca, fruit de la imaginació i el talent innegable d’en Walt Disney, començà el seu recorregut com uns estudis de producció d’històries d’animació. La fama creixent dels personatges, i l’evolució del capitalisme modern, feren possible l’edificació d’un imperi que va des de la indústria de l’oci, cinema, merxandatge, roba, joguets infantils, productes educatius, jocs, parcs temàtics, televisió via satèl·lit i una inabastable varietat de productes que estableixen la presència dins la família, el nucli més íntim de penetració del marketing. El que genera més fidelitat i identificació a llarg termini.
En el capítol esmentat, es fa un retrat d’aquestes estratègies de penetració, aquesta vegada dins l’àmbit educatiu dels Estats Units, on el concepte d’espai públic, d’Àgora, ha derivat obscenament en una xarxa de supermercadets i cadenes de menjar ràpids, amb la total rendició de la comunitat educativa com a principal aliada.
I perquè, si la societat és un gran aparador, és a dir, la comunitat cedeix tot el treball públic al sector privat, i els serveis públics de tot tipus funcionen per subcontractes, hauria de ser diferent en el cas de l’educació? Això és probablement el que pensen molts professors, quan deixen que els seus centres es poblen del patrocini, més o menys evident, de grans multinacionals. A partir d’estratègies diverses, que van des de regalies personals de tot tipus ( si, suborns ), a equipaments esportius, gestió del menjador escolar, instal·lació de tendes i cadenes d’alimentació dins els centres universitaris... es va consumant aquest prodigi.
I aquest procés segueix una lògica evident , ja que a la majoria d’adolescents, moll el cervell després d’incomptables sessions publicitàries, no només admeten, sinò que sovint reclamen que les marques, les quals ocupen tots els àmbits de la seua existència, aconseguisquen violar aquesta darrera frontera. Si el cap de setmana, van amb els pares al Mc Donald’s o al Tacco Bell, perquè no convertir l'àmbit quotidià en un inalterable cap de setmana?

Sense marques, el món de l’educació resulta tan avorrit!
Paral·lelament, es crea el Horror com a erm desert intel·lectual, l’alienació de la pròpia cultura, història, amor per la terra, pel proïsme: una massa preparada per engolir qualsevol tipus d’estafa, d’injustícia, de guerra, de feixisme. Una massa de zombis com només el subgènere de High School movies ha sabut retratar. El rol de popular, d’inadaptat, de rebel, promíscua, esportista, les ties bones... s’atorgarà en virtut d’una massa abjecta que hi assisteix com espectadora, coreja i brama i bé aclama el guanyador, bé escup al marginat. El caràcter es fixa només en aspectes banals, estúpids, modes que crearan noves jerarquies, en les quals es barregen qüestions estètiques, de classe, racials o d’orientació sexual. És aquesta la massa que difama la diferència, l’originalitat, que prova a xafar el caràcter, la que el dia de demà, farà que la roda continue girant. És el germen del feixisme.
Quan una persona no es capaç d’entendre els antecedents històrics que modelen la nostra societat, o no coneix res de la resta del món, o del funcionament del planeta, però et pot recitar de memòria, en estat d’èxtasi, la darrera cançoneta de l’anunci de moda, és que tot el sistema falla. El cas dels EUA, ens pot semblar extrem, exagerat tal volta, però, realment ens trobem tant llum com ens pensem?
Recorde el film Bowling for Columbine, d’en Michael Moore. Quan apareixen els testimonis dels i les alumnes de l’institut, veiem clarament els rols i arquetipus dels quals parlàvem abans. Molts d’ells no veuen problemes en humiliar a companys davant de les càmeres. No es sap perquè, però s’hi respira una atmosfera de tensió i violència enorme. La frustració de no poder abraçar el model rígid que la societat imposa.

Per a subscriure el que deia en l'anterior columna,faré una cosa que no acostume a fer en aquest bloc: Penjar un text d'una altra persona. Normalment no ho faig, perquè crec que és millor vinclar a la seua pròpia pàgina i no nodrir la meua amb textos dels demés.
Es tracta, com no de Javier Ortiz. Com sempre, el seny i la lucidesa que ens mostra, a contracorrent, busca uns arguments que trobe afins als meus. Ací va:
¿Todos con España?

Lo oí ayer durante todo el día hasta la saciedad y eso que huí de los tropecientos programas especiales de radio y televisión que se realizaron hasta el comienzo del partido de marras y, con todavía mayor determinación, de los que se celebraron después: “¡Todos con España!” (o, alternativamente, “¡Todos con la roja!”).

Dos problemas en tres palabras.

Primero, lo de “España”. No insistiré demasiado –ya he desarrollado ese argumento otras veces– en que la Federación Española de Fútbol es un ente semiprivado que no sólo no depende de los poderes legítimamente electos, sino que se permite contrariarlos cada vez que se le pone. Que al equipo de fútbol que ella elige se le llame “España” no pasa de ser una licencia hiperbólica, comprensible a los efectos de una competición, pero carente de rigor.

Una vez recordado eso, llamo también la atención sobre el hecho de que la España que ese equipo simboliza, con independencia de que a algunos de sus integrantes les repatee, es sólo una de las Españas que hay. Ésa, la que ayer se impuso en todos los terrenos, pero sobre todo en el de los medios de comunicación, no es “la roja”. Es la roja y gualda: la que se pone firme ante el tachún-tachún de la Marcha Real, la que se embelesa con la presencia de los reyes y los príncipes, la del toro de Osborne, la de Manolo el del bombo, la que se deshace de gozo porque “hemos ganao a los mejores”, la del “España, España, España es cojonuda” y la de “con un par”. Hay muchos españoles –españoles de DNI, que al final es lo que cuenta a efectos estadísticos– que sienten repelús cuando ven a esa España a sus anchas, encantada de haberse conocido.

Ayer yo no quería que ganara la selección de Alemania. Tengo excelentes amigos alemanes –ninguno demasiado patriota–, y he conocido futbolistas alemanes de una calidad y de una inteligencia formidables, pero reconozco que, como diría Woody Allen de Wagner, cada vez que oigo las notas marciales del Deutschland über alles me entran ganas de invadir Polonia. Su estilo de juego, basado en el empuje y la superioridad física, me apabulla y, a la vez, me aburre. Es como si estuvieran preparándose en todo momento para pasar por encima del rival con un panzer. Ese tipo de sentimientos (pero sólo ése) me hizo simpatizar a partir del minuto 20 con la selección española, que hacía un juego mucho más divertido e imaginativo; técnico y, a la vez, sorprendente. Cuestión de gustos futbolísticos.

De modo que, aunque no estaba “con España” de antemano (no tenía ese prejuicio o, como dijeron en un informativo de RNE, ese “perjuicio”), el resultado del partido no me disgustó.

Hasta que el árbitro pitó la conclusión del encuentro y se desató la explosión delirante de nacionalismo españolero.

Apagué la televisión y me fui a la cama. Probé a encontrar alguna emisora de radio que no describiera enfervorecida el desparrame patrio, para que me ayudara a dormir con placidez, pero no la encontré. No se me ocurrió buscar Radio Clásica. Así que me dormí sin radio.

Pa i Futbol.

Bé, el paral·lisme del panem et circem em pareix més assenyat que mai. Anit, després de nosequants anys, la sel·lecció espanyola guanyà l'Eurocopa.
Cal dir que realment jugaren millor, i a mi, com a afeccionat al futbol, no em costa dir que foren merescuts guanyadors. El talent del jugador del Vilareal Marcos Senna, i les virtuts enormes del futbolista que és Xavi, quan se'l deixa ser motor de l'equip, foren claus en el bon campionat. Per suposat, també enormes foren en Puyol, com sempre, en David Villa, i el que és per mi el millor porter del món, Iker Casillas.
Però bé, a part d'aquest comentari estríctament futbolístic, he de dir, que jo, com sempre, volia que els espanyols perderen. Tampoc d'una manera malaltissa, no els vull cap mal als jugadors que he aprés a valorar i seguir a la lliga, sinò com a simple previsió del que passaria si, com ha succeït finalment, guanyaven.
El futbol és capaç de treure les més baixes passions dels individus. Quan acabà el partit vaig recordar perquè volia que perderen. Grups d'individus engoril·lats bramaven, en un estat d'eufòria etíl·lica, imposant la seua alegria a toc de claxon.
Les banderes espanyoles, que ací en Mallorca no formen part, habitualment, del paisatge, folraven els carrers principals. Molta gent se'n mantenia al marge, però clar el que crida més val per dos...
La majoria eren treballadors i treballadores, els quals desofegaven les seues frustracions quotidianes emmetzinats de triomf espanyol. I el que fa una mica de por, éra la forma de mirar-te, mentre et pitaven a dos metres de distància, reclamant, exigint, que els seguires en la celebració. La indiferència no era gens ben acollida.
Per a mi, és tota una metàfora de com funciona la imposició espanyola. Masses convertides en carn de canó, els quals no acaben el final de mes després de matar-se a treballar, mostren amb orgull el drap que simbolitza la cadena de l'opressió. Els afeccionats radicals, ultres dels equips de futbol sempre han gaudit d'impunitat per exercir la seua violència contra els diferents, ja siga a nivell futbolístic o social.Els demés seguidors, per por, gregarisme o per ser uns miserables, normalment miren cap a altra part. M’és ben igual si són els Yomuss, Boixos, Ultrasur, Frente Atlético, o els afeccionats espanyols, per mi són tots iguals. Mentrestant, les ments pensants d'aquest negoci, s'omplen la boca en afirmar que el futbol no es pot barrejar amb la política.
Pa i circ, evolucionat des de temps de Cómode fins a aquest pa i futbol. Les grans desigualtats, imperis, i imposicions, han d'entrar amb litúrgies esportives, comunions per a analfabets funcionals, és el brou on es cuina el feixisme. Temps al temps.

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA.

Aquest text té un origen inusual. La Laura havia de presentar un treball per a la seua carrera, magisteri, i no anava massa sobrada de temps. Així que la vaig ajudar, o més bé, li vaig fer jo el treball. El penjaré en dues parts, per si hi ha lectors als que els resulte d'una densitat intolerable.

Relexions crítiques al voltant de Les marques i l’ensenyament, a partir del llibre No Logo, de Naomi Klein.


Introducció:
Vivim en l’època de l’alienació. La separació abismal que hi ha entre producció del producte i el seu consum, tant conceptual com geogràfica, és inversament proporcional a la identificació entre marca i consumidor. Aquesta identificació, establerta a través de la publicitat i consagrada pel voraç consum occidental, és la base del capitalisme mundial, un sistema de depredació humana que genera diferències socials crítiques i que està destruint el planeta.
Però no és aquest potser el millor lloc per a analitzar les complexes relacions de la macroeconomia global. Molt s’ha escrit sobre les greus conseqüències del primer imperi global, i la lògica acumulació de capitals que ha dut a la creació de grans conglomerats empresarials coneguts com transnacionals. Potser s’hauria de comentar breument la dependència de la globalització capitalista d’enormes quotes de consum energètic basat en els hidrocarburs. O com una política de control artificial de preus ( una paradoxa que ha estat promoguda, justament pels partidaris del mercat lliure ), basada en la intervenció militar, el dumping, la desestabilització dels mercats i l’especulació, ha dut a generar la denominada cultura de l’automòbil, o més especialment, l’economia basada en el comerç de llarg abast. Aquest comerç de llarg abast ha permès, seguint la lògica d’augment infinit dels beneficis, un sistema econòmic basat en la deslocalització, és a dir, el trasllat dels centres de producció a altres països on la mà d’obra és més barata, o millor dit allà on l’absència total de regulació en drets laborals ha permés situacions de neo esclavatge.
Però el més interessant, el punt de vista més original que aporta aquest No Logo de Naomi Klein, és l’anàlisi de la relació entre individu i marca. La marca com a símbol d’identitat postmoderna, com a virus malèvol que envaeix tots els àmbits de la nostra cultura, substituint cada vegada mes àmbits de la nostra vida, imposant-nos la tirania de la identitat global, uniforme.

Podem vore el símbol de Nike, tatuat als braços dels Cholos, als barris de xavoles de les ciutats americanes, pintat en els murs de qualsevol tendeta en un poblat africà, aferrat a la roba d’imitació dels mercats negres dels asiàtics, en les televisions de tot el món etc. Aquesta presència, a escala planetària, només podria comparar-se a nivell icònic amb l’expansió del cristianisme, o amb l’esperit d’abstracció simbòlica basada en l’Alcorà.
Quelcom tan simple com un logotip, i que a la vegada sintetitza un ampli ventall de connotacions positives , de significats que ha anat adquirint amb cada nova campanya publicitària. Cadascuna bombardejada constantment en l’espai domèstic, acompanyant la Informació amb majúscules, en l’espai públic, en les manifestacions culturals de tot tipus, en els esdeveniments esportius etc.
Davant de tot açò, com podria la fràgil i insegura ment d’un nin, nina/adolescent/ oberta a engolir tot tipus d’estímuls externs, de models socials, de pautes de comportament, resistir aquesta tirania basada en la identitat de marca? Aquesta pregunta posa de relleu la importància de la preservació d’oasis aliens a la tirania de la publicitat i el consum, com haurien de ser l’educació, les relacions humanes i l’oci.
Il·lustracions de Miguel Brieva

Tolerància o Respecte?

L’altre dia, em vaig haver de trobar en una situació arquetípica per a aquells i aquelles que, com jo, hem decidit intentar viure en la nostra llengua. Pareix ser que aquest atreviment, aquesta immensa gosadia, mereix ser denigrat per qualsevol ciutadà del món espanyol. Amb la bandera de la tolerància, aquests maniqueus defensors de la suposada igualtat, es dediquen a matxucar qualsevol expressió o intent d’integració per part dels autòctons. Pel que es pot veure, la integració és una de les imposicions més injustes, és millor que hi haja persones vivint al nostre país que mai tinguen l’oportunitat de conèixer o entendre la llengua d’aquest. Però el que aquesta postura basada en la tolerància amaga, és una doble estafa, d’una banda se’ls nega als nouvinguts l’oportunitat d’entendre, defensar-se, i per tant tindre recursos per relacionar-se d’igual a igual amb els mallorquins, i d’una altra se’ls força a aquests a canviar-se constantment de llengua en l’àmbit públic, tancant la llengua dintre de casa. I dintre de casa una llengua no pot viure, li falta l’aire, volar lliurement, anomenar les coses quotidianes, properes, il·lustrar idees, concretar aspectes espirituals, versos d’amor, confidències íntimes, insults aïrats, el que siga...
Aquesta és la idea de tolerància que, per ser com cal, hem de digerir. Però que és la tolerància? Per a mi aquest terme es contrasta amb un altre, que quasi no s’utilitza: Respecte. La tolerància ens situa en una posició de superioritat, que permet que l’altre existisca, sempre que no faça gaire nosa, estiga calladet, i no es faça de notar massa. El respecte fa referència a l’acceptació, d’igual a igual, de les peculiaritats, valors, idees i formes d’ésser dels demés, encara que ens siguen extremadament diferents.
Açò era el que provava d’explicar-li a una individua furibunda que em vaig topar l’altre dia. Us posaré en situació: Em vaig trobar amb un amic, de Moçambic, que duu molts anys vivint a Palma, ell parla en Espanyol, jo li parle en Català, no tenim cap problema, si hi ha quelcom que no entén, li ho aclarisc en una altra llengua, o en el que faça falta, però ell no em nega l’ús de la meua llengua, fa un esforç per entendre’m. El meu amic anava amb dos xiques de Terol, la seua actitud fou ben diferent, primer deien que els agradava molt Mallorca, i que s’hi volien quedar ( la veritat, èssent de l’interior de Terol, aquest desig és ben comprensible, fins ací tot correcte ). Tot seguit començaren amb el conte de que era super injust i discriminatori el requisit lingüístic per accedir a un treball públic. Jo els vaig dir que creia que si s’hi volien quedar, i més si volien tindre un treball que paguem amb diners de tots, almenys havien d’acreditar el coneixement de la llengua, ja que si alguna persona, en l’exercici del seu dret, se’ls adreçava en aquesta, elles almenys la pogueren entendre... Bé, a partir d’açò, jo em vaig transformar en Satanàs. La conversa degenerà, jo els intentava fer comprendre que en qualsevol lloc on anaren del món haurien de familiaritzar-se amb la llengua autòctona per accedir a un treball públic. Amb grans mostres d’indignació, ja sense cap tipus d’argument, varen recórrer a la crua raó colonial que sempre es veuen obligats a esgrimir: “estamos en España, y no me pueden obligar a aprender catalán”. La imatge que em vingué al cap fou la dels hidalgos, esperant per embarcar en el port de Sevilla, amb una mà al davant i una altra al darrere, disposats a fer les amèriques, disposats a imposar, a sang i foc, la cultura del imperio. Finalment, davant aquests abusos, i aquesta manca de respecte que hem d’aguantar de qualsevol, armat amb arguments que donen segles d’imposició colonial ( ara transvestit en imposició tolerant ), ens venen ganes d’afirmar l’únic argument que trenque aquest axioma: Nosaltres no som espanyols.
No vull que em toleren, demane que se’m respecte.

Com a Marinaleda

Quan fa anys vaig conèixer l'existència d'aquest poble andalús, no em podia creure aquest oasi. Allà els i les ciutadanes tenen ple dret al treball, l'habitatge ( amb la construcció de VPOs que resulten sobre uns 15 euros mensuals de quota ) i la participació en la política i la realitat quotidiana del poble. A més, al poble encara els queden diners per estendre la solidaritat cap a lluites que realment volen la millora de les condicions de vida de les persones, i no l'almoina hereva de la tradició cristiana.
Els serveis socials, són millors que els de qualsevol poble. La guarderia és pública, cada any, l'assemblea de pares decideixen quant poden pagar, costa, aprox. amb menjador uns 12 euros mensuals. L'abonament a la piscina del poble és de 1,80 euros anuals ( i per què no afirmar que una piscina pública és ecològica i font de gaudi social? ), les persones majors tenen assistència a domicili, hi ha parcs naturals, instal·lacions esportives, casa de la cultura, equip de ràdio i televisió local...
Per a mi, la prova més evident de que tenim raó, és que l'organització col·lectiva, l'apropament dels òrgans de decisió a les persones, i les polítiques socials reals, milloren enormement la qualitat de vida dels habitants d'aquesta població.
Moltes vegades, ens queixem que no plantegem alternatives cap al sistema imperant, que no hi ha models de societat que emprendre front a aquest capitalisme salvatge que ens aliena i ens fa esdevindre part de la roda de l'explotació i la fam. Que, si algun dia aconseguírem la independència, formaríem un estat igual d'injust que l'actual. Jo
crec que quan més proper a nosaltres estiga el poder, més fàcilment podrem incidir en la nostra societat, i transformar-la per que aquesta sia més justa. És més fàcil reclamar responsabilitats ( o substituir ) a un representant que coneixes, saber què estàs menjant ( i com s'ha fet aquest menjar ) si s'ha produït a la teua comarca, comprar els productes a persones, i no a cadenes. Aquesta és la independència que pot tindre futur, la que hem d'aplicar en els pobles o allà on s'obtinga representació. Una independència que millore la vida de les persones, i els done la possibilitat de participar-ne. Si les CUP tenen aquest model, i es pot començar a implantar, el futur és nostre.

Colòmbia, el conflicte etern.

Fa poc es feu pública la mort d'en Manuel Marulanda, Tirofijo, Comandant General de les FARC. Figura controvertida, creador de la poderosa guerrilla colombiana, escapà de la repressió i l'assassinat gràcies a endinsar-se en la selva. Allà no només aconseguí sobreviure, sinò que organitzà la resistència contra la oligarquia, en un període històric marcat per la repressió brutal, els cops d'estat, i la guerra bruta per tota Amèrica Llatina, és a dir, la derrota de les seues forces progressistes o revolucionàries. Les FARC, segueixen, després de seixanta anys, controlant una gran part del país. Ha hagut nombroses temptatives per arribar a la pau, inclús s'intentà engegar un moviment polític, la Unión Patriótica, que arribà a presentar-se a les eleccions durant els 80.
La unió de càrtels de narcotraficants, l'extrema dreta, i elements de les forces armades i el món polític, promouen l'acció de grups paramilitars. Aquests iniciaran una terrible repressió contra el moviment polític de la UP, i serveixen d'autèntics esquadrons de la mort per exterminar la dissidència.
En primer lloc cal entendre el context d'Amèrica, molt diferent, al d'ací. Allà els enllaços sindicals, els indígenes, els treballadors i treballadores del camp, o bé els capellans de base, corren el greu risc de ser eliminats. Davant qualsevol traç de rebel·lia, encara que aquesta sia ( als nostres ulls ) insignificant, la tortura, la desaparició, o l'assassinat són quelcom més que una realitat que ha esdevingut quotidiana. L'exèrcit o bé els paramilitars ( amb unes arrelades relacions de tot tipus amb aquest exèrcit ), forces mercenàries al servei dels terratinents,dels narcos i per tant de l'estat. Hi ha enormes interessos en joc, parlant d'un país que exporta la gran majoria de la droga més lucrativa i segura per al sistema: la cocaïna.
A part, els recursos i la importància estratègica de Colòmbia en la zona fan que els EEUU i Europa emprenguen la guerra ideològica a través dels seus mitjans de comunicació. No només han exterminat físicament a Raúl Reyes, mentre aquest negociava l'alliberament d'Ingrid Betancourt i d'altres hostatges en Equador ( violant així la sobirania d'aquest ) sinò que a més, es treuen de la màniga una història increïble que inculparia, segons ells, a l'actual president de Venezuela, Hugo Chávez, en tractes de tot tipus amb les FARC. Segons afirmen, després d'haver bombardejat als congregats, que quedaren molt malmesos per l'acció militar, hauria sobreviscut el portàtil d'en Raúl Reyes, dins el qual es trobaven tots els documents per implicar en Chávez. Evidentment, la Interpol ha desmentit aquesta informació, desvetllant que el disc dur de la computadora havia estat manipulat.

La fi de l'imperi?

Aquest escrit només pretén esbossar unes pinzellades, a partir de la reflexió suscitada per les notícies, en matèria econòmica i social, que ens arriben dels EUA. Qualsevol anàlisi queda molt ferit per l'excessiva síntesi que els meus mitjans, i aquest mitjà, m'obliguen a adoptar, però és açò del que es tracta, de sintetitzar per arribar a vore un retrat d'aquestes primeres pinzellades.
Si l'Imperi dels EUA ha estat basat en l'explotació descontrolada del consum dels hidrocarburs, com podran continuar mantenint-lo ara que el barril està a més de 120 dòlars? Si la mateixa vida de les persones d'aquest país està basada en tres pilars: el consum sense límits, la cultura de l'automòbil, i la seguretat, que passarà quan s'acabe la benzina que alimenta aquestes tres motors?
En primer lloc, la cultura del consum, basada en el préstec hipotecari com a forma de vida s'està col·lapsant per la crisi creditícia, que enfonsarà el sistema bancari, i segurament arrossegarà un Wall Street unflat durant anys per la pràctica de falsejar les dades reals de les empreses. L'economia que ha preconitzat el neoliberalisme, clarament especulativa, acabarà esclatant després d'anys d'absència total d'inversió pública. A causa de la Gran Depressió el sistema s'enfondrà, els efectes del l'economia especulativa eren similars als que s'estan vivint en la conjuntura actual. Només amb l'aplicació del New Deal d'en Roosevelt, o el que és el mateix la intervenció de l'estat en l'economia de mercat ( qüestió aquesta que suposa quasi un tabú per al liberalisme ), s'aconseguí remuntar la crisi. Tanmateix, aquesta no acabà de desaparèixer fins que no es donà la conjuntura creada per la II guerra mundial, la qual convertí els EUA en un vertader imperi.
En segon lloc, el preu del petroli comença a posar en perill el llarg regne de l'automòbil. Es desmantellà una xarxa de ferrocarril que fou una de les pioneres al món, el sistema de transport és pràcticament en la seua totalitat en mans privades. El model de ciutat ianqui, amb grans extensions de barris residencials, impedeix el desplaçament amb mitjans ecològics. O barats: tot el sistema derivat del cotxe als EUA està basat en els preus baixos del petroli, per això es promou una automoció amb una taxa brutal de consum d'hidrocarburs. Les intenses relacions, amb fronteres difícils de distingir entre la indústria petroliera, i la de l'automòbil, generen aquest evident maridatge. Així que als i les ciutadanes els queden poques opcions. I poca capacitat per consumir, degut a l'elevada despesa en desplaçaments, entre altres productes derivats del petroli que s'encareixen. La indústria petroquímica, molt contaminant en totes les parts del procés de fabricació i consum, també se'n ressent, encara que les indústries fa molts anys foren desplaçades cap a països amb mà d'obra esclava i polítiques flexibles en el tema del medi ambient.
En tercer lloc, el dramàtic contrast entre rics i pobres, té una triple vessant: de classe, racial ( o cultural ) i geogràfica. Açò produeix tensions cada vegada més freqüents, com es pogué veure a la desfeta de Nova Orleans. Durant dies, setmanes, mesos, tingueren lloc disturbis, saquejos i la pèrdua de l'habitatge per part de centenars de milers de persones. La facilitat per accedir a les armes, amb la quantitat que hi circulen avui en dia, pot amplificar qualsevol conflicte fins a proporcions insospitades.
De tota manera, de moment només es poden albirar indicis, signes que poden generar nombroses teories i explicacions. Xina, la UE i Rússia esperen pacientment el seu moment. Ha arribat, finalment l'inici de la caiguda de l'Imperi?

Iraq: La ficció supera a la realitat.

Segons en Michel Chossudovski, al periòdic digital Rebelión, EEUU planeja construir un Disneyland en Bagdad. La multinacional Disney, associada a Ride and Show Engineering ( RSE ), estarien estudiant, amb el vist i plau dels responsables de l'ocupació,instalar un mega complex d'oci a la zona del parc Al Zawra. Un dels màxims comandaments de l'exèrcit d'ocupació nord-americana, el general David Petraeus, és un dels grans partidaris del projecte.
El cinisme del capitalisme no té límits. Els estudis de mercat plantegen un país amb una gran majoria de població menor de 15 anys. Segurament serà pels anys d'extermini de la població adulta i pel caos que l'ocupació ha generat. Per als responsables de la feliç idea, els xiquets iraquians necessiten entreteniment. I que millor per als pares que deixar-los tranquil·lament en les mans de... Mickey Mouse, mentre la vida, la cultura i el país han estat reduïts a pols?
Després de saquejar i malmetre uns 5000 anys d'història, d'esborrar del mapa qualsevol signe de que entre l'Eufrates i el Tigris començà l'aventura de la civilització humana, els gringos es disposen a reescriure la història. Des d'ara no s'hi parlarà d'Hammurabi, de Haroun el Raschid ( el sanguinari califa, protagonista de les mil i una nits ), o de Sadam Husein, sinò de Pluto, Goofy, Campaneta i Minnie...
Un intent salvatge per alienar i rentar el cervell a les futures generacions.
Pareix que segons el mateix pensament, s'ha fet un enviament d'uns 200000 mono patins estil californià per a repartir entre la jovenalla. Pel que es pot vore, l'absència de carrers asfaltats no serà un obstacle per experimentar el American Way of Life.

Espere sincerament, que els responsables d'aquest pla especulador es plantegen bé el que estan fent. Primer, supose que la manca de seguretat dissuadirà els inversors. Si no, no es pot descartar que ho faça la resistència.
Igualment, la guerra salvatge que ha enfonsat en l'abisme al país continua, malgrat que ací en occident ja ningú en parla. La població civil és qui paga la situació, i és molt comprensible que la insurrecció dispose d'una cantera il·limitada.

A la revolució en bicicleta.

L'altre dia vaig tindre aquesta visió. Un grup d'amics i amigues es troben amb les bicicletes per fer una volta per la gran ciutat. Han dut xiulets i uns globus enormes de colors que s'enlairen. Cadascun duu una lletra, i entre tots formen l'eslògan: Per la Terra. Aquesta paraula que es refereix simultàniament a un indret tan nostre, i al lloc comú que compartim amb la resta de la humanitat. Només aquest missatge, tan senzill, que pot ser entès per tothom, que pot compartir tothom. Els amics comencem a rodar, de seguida un grup d'skaters que practiquen al parc s'hi afegeixen, els pregunten d'una manera afable si s'hi poden agafar a les seues espatlles, la resposta, evidentment, és afirmativa. De seguida passen per un semàfor aturat, i uns xiquets, al vore'ls, s'hi uneixen, els pareix una aventura immillorable. Poc a poc, una família que duu als seus fills en cadiretes en la part de darrere, uns ciclistes professionals, amb els seus maiots, cascs i bicis de carreres super sòniques, uns punks adolescents amb un seguit de gossos de tots els colors i mides, els segueixen menejant les cues molt cofois. Un grup de rollers, protegits amb genolleres i cascs, van botant voreres i se'ls posen darrere. En aquest punt ja cadascún va cridant les seues frases. Quan arriben al parc de la Mar, totes les persones que roden per simple esport els veuen i la majoria s'hi afegeixen. El grup ja és molt nombrós, ha anat creixent com una gran bola de neu. Persones de totes nacionalitats, que van en bicicleta per estar-los vetat el privilegi del cotxe, s'hi van afegint. Prompte es corre la veu, i la gent als balcons fa també soroll. hi ha qui, en veure que no pot seguir amb el cotxe, l'aparca i comença a córrer fent un jogging improvisat. Bicicletes de carreres, de passeig, de cross, mountains, senzills caminants, jubilats, persones amb cadires de rodes de carreres, tàndems, les canoes que van per l'aigua, els que fan parapente des dels turons propers, patinets, monocicles... En són tants, i tant diferents, que la circulació en automòbil és impracticable, molts conductors abandonen les seues caixes sobre rodes. Fa un dia preciós, i el suor se'ls pega a les camises, així que abandonen el cotxe i baixen a la platja, feliços de no haver de treballar per un dia. Quantes hores, quants bocins de vida perduts encaixats en un Tetris de vehicles aturats? Quantes voltes fetes per trobar un lloc on aparcar? Per què continuar amb aquesta maledicció que ens fa infeliços i que ens duu a suïcidar el nostre planeta, la Terra, per la que tant hem lluitat i que ens ho ha donat tot? Els esclaus, deixen el maletí a la sorra, es deslliguen el llaç que els encadena el coll, es treuen les camises, senten meravellats els raigs de sol, i comencen a remullar-se els peus a l'aigua, per primera vegada, senten la suau brisa marina, i són conscients de que poden ser lliures.

Cinisme sense límits

Una de les poques gratificacions que ens pot donar aquest simulacre de democràcia dins el qual ens ha tocat sobreviure, és la de poder ser testimonis excepcionals de la caiguda dels seus ídols. Ocasionalment hi ha poderosos que, precisament degut al seu allunyament de la vida real, i la seua manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se fraudulentament, acaben arrosegant-se pel fang. És significatiu que només es done aquest espectacle en casos de desfeta electoral, o quan la maniobra d’enriquiment ha estat massa bròfega. Quan açò es produeix, ens trobem congelats per uns moments en un instant màgic, una paradoxa, una contradicció del sistema. Durant uns instant s’acaba el teatre, cauen les màscares, i el truc de màgia de l’il·lusionista ens és desvetllat. Tot es deté, la farsa queda al descobert, el feedback entre actors i públic falla sobtadament, i el sistema es re-inicia. Veiem realment de què va aquest joc i crec que açò és la clau de perquè aquests casos ens fascinen d’una manera tan especial. El gran públic, de totes les tendències, gaudeix amb els detalls escabrosos que humanitzen sobtadament els poderosos, esdevenint fins i tot massa humans. Assaborim les anècdotes perquè de sobte la veritat submergida surt a la llum i les nostres sospites -sovint ens entestem en amagar-nos-les- es confirmen: Tot és una farsa. La suposada veritat oficial, la vida dels polítics, la raó de mercat, les consignes d’austeritat que dirigeixen a les seues esforçades formigues. Només és la propaganda embolcallada per una lluent cultura de l’espectacle.
Un gran somriure àcid centrava la meua cara mentre llegia la vida i virtuts de Rodrigo de Santos, ex regidor d’urbanisme de Palma amb el PP. La façana: pare de família, catòlic actiu dins els anomenats Kikos, amb una dona i dos fills, càrrec públic en una de les carteres municipals més importants, cara de no haver trencat mai un plat. La realitat: Consumidor de dosis industrials de cocaïna, client habitual de prostíbuls gais de Palma ( conegut com La Pepera o Regina De Santos ), protagonista de les més sonades bacanals a càrrec de l’erari públic, malversador, lladre, corrupte. Pagava la cocaïna i les festetes amb la Visa de l’ajuntament fins acumular una despesa de 60000 euros. Però en Rodrigo era una víctima, com afirmà de manera sorprenent el seu advocat, de l’addicció a la cocaïna. "Hay que luchar de verdad contra la droga para que esto no vuelva a pasar", afirmava davant la premsa després de declarar en el judici. La seua dona l’acompanyava com la comparsa d’un ball absurd. La seua cara era un poema.
Un altre cas, potser menys vistós, però sense dubte més suculent, ha estat el del que fou gerent de BiTel, en Damià Vidal, càrrec anomenat per en Matas, i que ha estat acusat de malversar uns 700.000 euros. Pel que sembla, BiTel era un autèntic forat negre per on desapareixien els diners, regalimant cap a les butxaques d’alts càrrecs del PP. Potser el gran gag final l’ha aconseguit el mateix Vidal, que afirmà davant el jutge que està en tractament psicològic per una patologia segons la qual li seria impossible “dir que no”, ja que açò li causa ansietat. Quin crack!
Aquesta és la classe dominant. Així és aquest món. Mentrestant, hi ha alguns escarabats polítics que escapen del vaixell amb les primeres flames. En Matas va fugir després de les eleccions, abans que li explotés el seu palau de 5 milions d'euros a la cara. En Zaplana, el seu amic, abandona ara la política per anar a la empresa privada. Tan debò algun dia acompanyen als seus subalterns davant la justícia. Seria per vendre-hi entrades.