dissabte, 5 de setembre del 2009

Comunicat de Gent Activa Palma

Comunicat de Gent Activa Palma en referència a l’agressió de la Guardia Civil a un catalanoparlant

La plataforma Gent Activa Palma volem fer una sèrie de valoracions i reclamacions sobre els fets succeïts el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, quan un jove i la seva parella foren amenaçats i agredits per agents de la Guardia Civil pel fet d’adreçar-s’hi en català.

Primer de tot, recordar que aquest no és ni molt menys un fet aïllat. En la nostra ment hi ha el cas semblant d’en Toni Mestre (també a l’aeroport i per la Guardia Civil), el d’en Marc Peris, na Saïda Saddouki i ara n’Ivan Cortés.

Segon. Consideram del tot intolerable que una persona sigui molestada, detinguda i apallissada per parlar en català a Mallorca. És indignant que en ple segle XXI haguem de recordar a les Forces de Seguretat de l’Estat (FSE) que tenim dret a parlar la nostra llengua, que això no és ni delicte ni motiu de pallissa.

Tercer. Consideram aquestes FSE com a autèntiques forces d’ocupació del nostre poble. Agredir a un jove perquè parla la seva llengua a la seva terra no mereix cap altre qualificatiu que el de força d’ocupació. I, conseqüentment, així mereixen ser tractades.

Quart. Per tant, des de la nostra plataforma lluitarem per l’expulsió al més prompte possible de la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola de les Illes Balears i de la resta dels Països Catalans.

Cinquè. Volem també fer una crítica als actuals partits polítics en el Govern. Nosaltres, com a plataforma, ens toca denunciar, criticar, exigir, etc. Als governants, en canvi, no els hi toca fer declaracions publiques sinó fer les passes necessàries per solucionar el problema. I si no ho fan en són còmplices del que passa per omissió dels seus deures.

Sisè. Per aquest motiu, exigim als partits polítics governants que comencin ja les passes pertinents per fer fora les FSE de la nostra terra al més aviat possible.

Setè. Per tot el succeït, exigim la depuració de responsabilitats dels agents implicats, dels caps responsables i, més concretament, la dimissió de Ramon Socias i la commutació de la sanció a n’Ivan Cortés, en cas que n’hi hagi.

Finalment, només afegir que Gent Activa ens reafirmam en la nostra lluita per la llibertat del nostre poble, ja que només en uns Països Catalans realment lliures aquestes brutals agressions no seran possibles.

divendres, 4 de setembre del 2009

Agressió per parlar català.

Em faig ressò d'un nou atemptat gravíssim, contra els drets dels catalanoparlants ací en Mallorca, un més dels que esdevenen arreu dels Països Catalans. Pel que es pot vore, en l'estiu, amb l'arribada de grans contingents de membres dels cossos repressius a causa de les vacances pagades ( per tots nosaltres ) del rei borbó a l'illa, els casos es multipliquen. Evidentment, a més de patir les seues vexacions i agressions, ens toca a nosaltres ser jutjats. Només dir que em fa molta ràbia i m'entristeix molt, ja que sé i entenc perfectament el que es sent. Tot el meu suport i la meua solidaritat amb n'Ivan Cortés, a qui ha tocat ara patir els abusos de la guàrdia Civil per la cara. Després els retrataran com a fil·làntrops els mitjans, però els que els hem patit sabem bé el que són: uns feixistes. En el fons, també són víctimes d'aquest sistema.
http://desdelilla.blogspot.com/2007/09/dignitat.html
http://desdelilla.blogspot.com/2007/09/la-batalla-continua.html
Publique ací el comunicat de premsa de L'Obra Cultural Balear, a través de l'oficina de drets lingüístics.

L'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha fet avui una roda de premsa per denunciar un gravíssim cas de discriminació lingüística que va anar acompanyat d'una agressió física. L'incident, que es va produir el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, està essent tramitat en aquests moments l'Oficina de Drets Lingüístics. La roda de premsa ha comptat amb la participació de l'agredit, Iván Cortés; d'Iraïs seguí, responsable de l'Oficina de Drets Lingüístics; i del coordinador de l'Obra Cultural Balear, Tomeu Martí.
En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d'una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d'agost, quan ell i la seva al•lota Laura estaven a punt d'agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d'un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d'una agressió al cap, al llavi i a l'estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets més avall). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia.
Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L'Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l'agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l'OCB va fer una visita al Ministeri de l'Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D'aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l'incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d'evitar que s'arribàs a l'extrem de l'agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l'OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això.
Els fets narrats per Iván:
El passat divendres 7 d'agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l'aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m'acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d'identificació i l'adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil•lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d'agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: "háblame en español". Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà.
El guàrdia civil que s'encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m'estava dient l'agent i vaig demanar que m'ho repetís: "¿cómo dice?". En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: "¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo". I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets.
Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se'ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m'amenaçaven dient: "¡Ahora verás tú!".
Encara no s'havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m'havia agredit ja no hi era. En el quartet també s'hi trobava personal de seguretat de l'aeroport assegut davant d'ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m'estaven copejant.
Després de l'agressió, m'explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català.
En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d'ells els respongué: "Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano".
Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m'interrogava ordenà que m'escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients.
Després d'això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n'havia estat de na Laura, ni què farien amb mi.
El guàrdia civil major que se n'havia dut el meu DNI, me'l va tornar i s'encarregà de notificar-me que m'havien denunciat per alteració de l'ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: "Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana"
Declaració Laura:
De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l'agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: "Li estan pegant". Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l'aeroport, però ningú no va fer res.
Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n'Iván.
Alguns minuts després se'm va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d'educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d'obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: "¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro".
Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n'Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin...
Els altres guàrdies civils s'apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me.
N'Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: "Anem d'aquí". Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l'havien denunciat.
L'endemà d'arribar a Londres, anàrem a l'hospital perquè li pegassin un cop d'ull a n'Ivan. Adjuntam l'informe mèdic de les lesions.

Un pensament

Espanya.
Què és, que significa per a mi aquest Estat, antic imperi, al qual pertanyem, segons el que posa al nostre DNI?
No és que jo n'estiga en contra per plantejaments ideològics a priori. No partia d'una aversió prèvia, malgrat que sí, era catalanoparlant, i provinc d'una família d'idees progressistes. El primer contacte amb el que era realment Espanya, el vaig tindre en els llibres, i es centrava en dos eixos que sempre m'han interessat: La història d'Amèrica Llatina, i la del nostre poble. Colònies diferents, però no tan diferents, en realitat. El contacte definitiu fou després d'experimentar com ens tracten els cossos de repressió espanyols. I si, anomene així la policia, perquè he tingut ocasió de conéixer els seus mètodes molt de prop, des que era un adolescent. No cal fer un recorregut per les batalletes que hem viscut. També he tingut l'ocasió d'experimentar amb quina impunitat actuen els feixistes a ca nostra. De fet policia, militars ( com el que assassinà en Carlos ) i "ultres" ( com ells anomenen, de manera condescendent, els feixistes ) comparteixen molts espais, es coneixen, s'ajuden, bescanvien informació, i sobretot els uneix massa sovint la manera de pensar. Si a més, es cobreixen mútuament les esquenes, tenim un escenari vertaderament aterrador. Com deia, és la meua experiència personal, i el coneixement, el que m'ha fet rebutjar a Espanya, i adquirir una forma de pensar, i no al contrari. No hi vull tindre res a veure, i comprenc que cada vegada en som més.
I tinc sis punts al cap que m'ho recorden de tant en tant.

dilluns, 31 d’agost del 2009

Roma en Blanc i negre


Una ciutat de contrasts.

Capital fashion

Olimpíades catòliques

Roma II

Algunes visions de la ciutat eterna, que no havia tingut l'ocasió de penjar. Ací va encara, una d'aquestes anotacions que faig en quadern, i que vaig escriure aquells dies.
Els romans no destacaven per l'originalitat en les seues representacions, ni en els seus mites, ni en les seues passions. Els romans copiaren, assimilaren tot allò que els pareixia bé de les cultures que els precediren, d'aquelles civilitzacions sobre les quals s'alçaven victoriosos. Els millors escultors grecs ( a part de poetes, filòsofs, metges etc. ) s'assentaren a Roma, i desenvoluparen la seua iconografia. Els autòctons els tenien com un referent clàssic, ja en aquella època. Aplicaren aquest referent amb matisos, malgrat considerar-lo decadent, però amb ecos d'un passat heroic. Aquest retorn a un passat idealitzat, al referent clàssic, es donarà de manera cíclica durant tota la història de la humanitat. Els romans, a la seua vegada, també acabarien esdevenint ideal per a les generacions futures. Rescataven escultures gregues, i les ubicaven en les millors col·leccions, de la mateixa manera que en el Renaixement haurien de desenterrar els seus vestigis.
També, a la seua manera, admiraven els egipcis, adoraven diverses divinitats d'aquest país, el culte de les quals acabà sent molt popular en la metròpoli. Cal dir que els egipcis d'aquella època, o almenys els seus governants, no eren sinó grecs assimilats a la cultura egípcia.Eren els descendents de Ptolomeu, general d'Alexandre el Gran de Macedònia. Vivien segons el que pensaven que havia representat el poder dels faraons, en connivència amb els que havien ostentat el poder real, i ho seguien fent, els seus sacerdots. En general vivien en una permanent imitació, amb una por constant de ser desemmascarats davant el poble, com a impostors, com a estrangers que es vestien i parlaven i pregaven com als faraons, però estrangers al cap i a la fi. Tant desenvoluparen aquest paper, que s'ho acabaren de creure. Car el faraó era un pretext escolpit en pedra. Una raó d'estat que mantenia l'imperi, un símbol que les estructures del poder necessitaven.Era el Far, com el far d'Alexandria.

dijous, 27 d’agost del 2009

Il·lustració per al Diagonal


Il·lustració per a un article de Lucas Marco al periòdic Diagonal. La informació versa sobre els negocis de tràfic d'armes de diversos alts càrrecs de l'exèrcit del govern espanyol. Les empreses de producció d'armament, un dels grans secrets de l'Estat, no apareixen a cap mitjà de comunicació. La hipocresia que envolta aquest assumpte és escandalosa. Mentre el govern fa bandera del No a la guerra, o bé de la guerra humanitària ( mai he entés com aquestes dos paraules poden anar associades ) o posa una cara amable com a ministra de defensa, la venda d'armament continua. Es fabriquen sobretot mines i bales. Milers de civils moren cada dia en les guerres que esgarren el món, cadàvers que allotgen dintre seu bales made in Spain. Xiquets mutilats amb la signatura de l'estil humanitari espanyol.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Amics



Darrerament he estat escoltant aquesta banda, que m'agrada des de fa uns anys. Cortesia de n'Àlex, de Pego. Treballàvem junts al Borja Moll i el cabró era com el fotut Dr Jeckyll i Mr Hyde, quan ixíem per Gomila ens embolingàvem que donava gust. La liàvem parda, al Rara Avis o el Casino. La festa més bestial, com a bon Pegolí, eren els carnestoltes, que reproduíem com a facsímil en Palma, per a celebrar el meu aniversari, el maderfaker acabava gat com una rata ( oh, poesia!), amb una disfressa eclèctica, perruques furtades i tots bramant com porcelles. També amb Maite, Manel, i Laura, la meua companya, i molts més col·legues, però solíem acabar la crème de la crème en algun antre fosc. Ara, n'Àlex i Maite ja han tornat, viuen per Pego, i tenen una criatura, en Xavi. Aquest estiu els anàrem a visitar, i estan de mel. Un gran amic, encara que és del Madrid, i encara que el cabró em guanyava sempre a l'Squash. L'important és participar, i una merda!

Mural

Aquest estiu, a València, vaig pintar aquesta paret al pis que s'estan arreglant els meus pares. El mural està inspirat en l'art del gravat japonés, emulant els grans mestres Hokusai, Hiroshige, Shakagu... però intentant aplicar un estil més modern. A vore que us pareix.
No cal dir, que a ma mare, com no, no li va agradar. És el que tenen les anti mares, funcionen de manera diametralment oposada a com funcionen la resta de mares. Però això és una altra història.



dimarts, 25 d’agost del 2009

Illa


Sarpa el vaixell de Ciutadella, i a les cases a la vora de port, els xiquets ens fan adéu amb la mà: Adéeeeu! Una illa sempre és un lloc on tornes, encara que hi vages per primer cop, car el viatge és un viatge per dintre teu. Per la solitud. Crec que comprenc ara el ritme peculiar dels illencs, el seu tarannà que pareix no mullar-se, no implicar-se en les relacions amb nosaltres els de fora del continent insular. Els comprenc, perquè nosaltres estem de pas, som com amants fugissers que conserven entre cella i cella horitzons més vastos, que es piren amb el llit encara calent quan despunta el dia. Ens esmunyim i devem paréixer criatures embogides, ufans de no se sap massa bé què. Devem de paréixer ombres que es mouen a tota velocitat, inconsistents, amb el do o el defecte que suposa ser efímers. Algun dia, ens n'anirem, i les nostres passes s'esborraran com les petjades en la platja. Però ells no, ells restaran. Potser siga aquesta la seua naturalesa. Quedar-s'hi justament per a que tinguem un lloc on tornar. Ells no necessiten ni volen res més.
Uns dies voltant per l'illa que em faltava a la cole. Menorca, una illa, potser encara més illa. Mentre el vaixell s'arrossega com un llimac gegant per la Mediterrània, trencant la tranquil·litat platejada de les seues aigües a s'horabaixa, em venen fugisseres reflexions. Només el vaixell ens porta de manera natural, al ritme adient, a aquestes roques ancorades enmig de la mar. La illa, una metàfora, que he buscat per aplicar a la meua vida, tan òbvia que potser he estat cec per no adonar-me'n. He recordat ara aquell estiu que inaugurà el meu vagar per les illes, Formentera omplí els meus ulls i em va extreure les llàgrimes d'un xiquet davant tanta bellesa. És cursi, però també és cert. Ja fa temps...
Set anys va tindre Calypso a Ulisses en un somieig, gaudint d'atencions, i abandonat al Plaer en la seua illa, en el fons, n'Ulisses sempre tenia en una racó de la seua ment la seua terra Ítaca i la preocupació pel que allà passava. Però a L'Odissea li falta potser una part, que Homer hauria amagat. Que passa si en tornar, n'Ulisses hagués descobert que la seua terra li era aliena, o que la seua felicitat havia quedat atrapada en algun punt del camí?

dissabte, 22 d’agost del 2009

Impostos


Nova il·lustració per al Diari de Balears sobre el tema del projecte de llei per gravar amb impostos les rendes altes. Aquesta eterna promesa que els polítics tenen tanta por de tirar endavant, malgrat que evidentment, afavoreix a la majoria de la societat. El fet que siga tan difícil evidencia la subordinació dels polítics professionals als interessos de les classes privilegiades.

divendres, 21 d’agost del 2009

Entrevista Ràdio


El company Sergi Pitarch, del blog Canviem la Realitat em va telefonar per fer una entrevista sobre el meu blog, dins l'espai que té en Ràdio Ser València. La conversa es donà de manera fluïda, gràcies al savoir-faire de Sergi i Ana Mansergas. Aquest espai és interessant, perquè repassa la blogosfera valenciana, i en serveix de catàleg. Descobrireu que cite uns quants blogs dels vostres, i supose que anireu passant per l'espai de Sergi.
Un homenatge, en certa manera, a l'activitat quotidiana dels blogaires, per amor a l'art, que fem una feina per dotar de continguts diversos i difondre notícies interessants, pensaments i lluites, i construir un espai per a la creativitat, dintre del saturat món d'Internet.
Una oportunitat per contrarestar l'esperit comercial de la xarxa i donar-li un rostre humà, a part d'intentar canviar la realitat també des de la pantalla d'ordinador.
Aurora, Manfredi i Comtessa, us trobareu una breu referència a l'entrevista. M'agradaria haver pogut anomenar més blogs, molt bons, d'aquesta blogosfera nostra.

dimecres, 12 d’agost del 2009