Pep

Tot s'ha escrit, aquests dies sobre en Pep Guardiola. Normal. El que ha aconseguit enguany el Barça no és d'aquest món. Ens ha fet molt feliços a tots els culés, pels títols guanyats, però sobretot per l'emoció a la gespa. Sang, suor, i llàgrimes. La bellesa del joc del barça, t'arriba molt endins si t'agrada el futbol, no es pot evitar. Els bots que pegàrem en el bar Mavi, en les semifinals contra el rocós Chelsea a Stamford Bridge, tots els amics allà aplegats sense preveure-ho, les abraçades i el crits sense fre, el gol d'Iniesta sense temps, l'emoció assistida sense veu. El partit contra el Madrid al Bernabeu, veient-lo en València amb el Xavi Sarrià, en Roger, la Mireia el Xavi, la Laura, bojos pegant bacs i encara un altre gol, i un altre després, fins a sis, els mateixos que fan premonició de l'any enorme en què ho hem guanyat tot. La meua estimada Laura, que em prohibia durant anys vore qualsevol partit a casa, i el de sempre, que el futbol aliena, i tot això, doncs bé, per art d'aquest equip no es perd un partit, i començà a vore'ls en secret quan jo me n'anava al bar!
El primer record que tinc de ser del Barça, fou el dia que en Koeman ens va donar la Copa d'Europa per primera vegada. Recorde vore-ho en casa de la meua iaia Marga. Ella era barcelonina, i jo em vaig fixar en aquell equip de Cruyf que no m'avorria. De nano odiava el futbol, no veia ni un partit, m'ensopia terriblement. A partir del Barça em vaig afeccionar, i ara jugue cada setmana, em posa alegre, i no em cal dir res més. Ha hagut molts Barces, alguns bons i d'altres terribles, de fet, en l'època de Gaspart, em vaig donar de baixa, però cap n'he vist com aquest.
Cada culé té la seua història personal, farcida de moments amb aquells que ens fan sentir bé. En Pep és com nosaltres, per això l'estimem. En Pep plora perquè sap com a culé que això és molt gran. Ell també ha viscut els seus moments, bons i dolents, amb el Barça. Recorde unes imatges d'en Pep quan era arreplega-pilotes al Camp Nou. Amagava el baló al jugador contrari per perdre temps. Anava a saludar els seus ídols. Era només un xiquet, i jugava a La Masia, aquesta escola excepcional, d'on han eixit jugadors enormes, alegres, però sobretot una idea del futbol, d'un club diferent. Després com a jugador, era tan primet que qualsevol rival el feia volar d'un bufit. Hagué de fer-se fort, i va esdevindre un jugador excepcional. Per això ha ajudat els jugadors baixets, i els ha ajudat a créixer fins ser colossos. Messi, Xavi, Iniesta, ara Pedro. Reconec que era el meu ídol. Entenia el joc com un mariscal, quan era només un marrec.
Però com a entrenador, ha superat el seu mentor, en Cruyf, ha aplicat i millorat la seua filosofia. Ha bastit un equipàs, amb jugadors que ningú coneixia. Hauran de passar molts anys fins que s'esborren de les nostres ments, tantes imatges d'una poesia sense paraules.
Les seus llàgrimes de l'altre dia, desbordant l'emoció després de tant de patiment, del gol que no arribava, del torneig que s'escapava etc., són les d'un xiquet gran que sap que això és només un joc, però té la suficient imaginació i intel·ligència, com per a saber que això és la vida, en el fons. No sempre es guanyarà, però cal donar-lo tot per la lluita.
Gràcies Pep.

Barça, Barça, Barça. I

En la breu història d'aquest blog mai havia escrit un post sobre futbol. I açò és un poc contradictori, ja que sóc seguidor d'aquest esport des de fa molts anys. Però trobe que sovint patim una sobredosi de futbol que amaga temes de fons molt més importants, sense gaire repercussió als mitjans.Així que finalment, fent justícia a una de les meues aficions, i quasi obligat per l'espectacular joc que ha desplegat aquesta temporada el meu equip, el Barça, m'he decidit.
Vaig esdevindre afeccionat del FC Barcelona amb aquell mític Dream Team d'en Cruyff, arran de la consecució de la primera copa d'Europa a Wembley. Koeman, un dels millors centrals de la història, Laudrup, l'artista de les passades impossibles, Stoichkov, el temperamental pirata búlgar, Guardiola, la classe al migcamp, Romario, Ferrer, etc. eren només alguns noms dels jugadors que marcaren un estil de joc al club. El futbol total.
Des que arribà Guardiola a la banqueta ( al principi ningú donava un duro per ell ), l'estil característic del Barça ha arribat a la seua culminació.
Durant tota la temporada he anat veient partits farcits de gols i bones accions, tot un regal pels sentits. Qui anava a dir que pràcticament el mateix planter de l'any passat, exceptuant en Ronaldinho, Deco, elements que ja havien donat tot el que havien de donar, anava a revifar i donar la seua millor versió?. El joc de toc els fa créixer i pareixen titans als quals reulta impossible llevar el baló. Xavi, Iniesta, Messi, Etoo, Piqué, Puyol, Touré, Henry, Márquez etc. Un luxe de conjunt que quan està engranat dóna el seu millor rendiment.
Bé, el cas és que aquesta setmana acabava de decidir-se, amb la injustícia pròpia del futbol resultadista, la sort de tota una temporada excel·lent Què passava si, després d'haver-ho fet tot bé, s'acabava perdent? Aconseguir els tres títols en la mateixa temporada és un fet insòlit que pot passar només en casos excepcionals, però els culers pareixen voler exprimir aquesta oportunitat conscients de que es presenta molt poques vegades a la vida.
En fi, que es presentaven al Bernabeu, la catedral de la por escènica, un camp difícil on el Barça ha guanyat poques vegades. El búnker mediàtic espanyol ja havia intentat clavar pressió després de les retallades successives del Madrid. Però un abisme separa actualment els dos equips, el Madrid ha anat guanyant tots els partits, fent un futbol gris, oportunista, obstinat, guanyant al darrer minut amb les actuacions inestimables de San Iker Casillas, que realment compta per dos en la plantilla blanca. Les idees del Madrid han fet aigües per tots els costats cada vegada que s'ha enfrontat a algun equuip de nivell. Només l'efectivitat ha maquillat un joc infame.
Bé, comença el partit i en la primera arribada marca Higuaín. Ens quedem gelats, en Roger, Laura, Xavi Sarrià i jo. Però la superioritat acaba imposant-se i vibrem amb el gol d'Henry. Pareix que el francès ha recuperat la classe, ja que no la velocitat. Al poc temps arriba el gol de cap de Puyol, i el seu bes a la quatribarrada ens recorda perquè el Barça és l'equip dels Països Catalans. Després, es desferma l'allau amb Messi ressucitat, ni tan sols un gol del Madrid aconsegueix aturar-lo. Els comencen a caure un cabàs, inclús Piqué s'atrevirà a marcar un golàs a la mitja volta, sense angle i a Casillas.
En fi, una alegria banal d'aquestes que també són necessàries a la vida. Però als detractors del futbol els hauria de dir que a aquest esport hi ha espai per a la poesia, l'èpica, l'emoció... Com va dir algú a l'Avui al dia següent, el FC Barcelona és l'exèrcit dels catalans, en un país que no ho és segons alguns, hi ha un club que és més que un club, per això precisament.