dissabte, 12 de desembre de 2009

La memòria dels arbres IV

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.

Cap comentari: