dilluns, 23 de novembre del 2009

Depeche Mode

Aquest cap de setmana vaig poder assistir a una espècie d'exercici de nostàlgia, el concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nostàlgia que evidencià que l'ampli bagul de temassos que han anat omplint des de fa trenta anys podria farcir, dotar de coherència i de contingut uns deu concerts com el de dissabte, amb un repertori diferent cada nit. Nosaltres arribàrem just a temps, i aconseguírem clavar-se en un lloc escorat ( entrades pseudo econòmiques ) des d'on es podia escoltar i vore tot de manera prou decent. De fet, hostesses, segurates, i tot tipus de Black and Dekkers humanes, ens intentaren treure d'allà, però resistírem amb un contingent d'uns vint fanàtics, i literalment, ens férem els suecs.
Més de 150000 ànimes vibràrem amb els seus temes clàssics, que ens feren botar i somriure, amb la pell de gallina, amb cançons com Never let me down again, monumental. Una bateria analògica acompanyava les versions, fent-les explotar i carregant-les d'una energia que s'encomanava. Altres joies: Precious ( Playing the angel ), In your room ( Songs of faith and devotion ) i A question of time ametrallada sense concessions. Després, l'enorme World in my Eyes, i altres clàssics brutals com Enjoy the silence, del mític àlbum Violator.
Això sí, en Dave Gahan es deixà la pell en l'escenari, encara que la veu al principi li costés calfar-la. Són uns quants anys d'excessos, i això a qualsevol li passa factura, per molt que alguns es creguen semi-déus. Els seus balls m'inquietaven un poc, per moments pareixia un guiri borratxo de Magaluf, però en altres el seu rotllo cràpula bohemi cuinat a foc lent, ambientava el context. Martin Gore, es lluí cantant tot sol Home, o Jezebel, amb un exercici notable de veus.
I al final, una altra col·lecció de clàssics, com Stripped, la majestuosa versió de Behind the wheel, Una Personal Jesus interminable, que tornà frenètic el pavelló. Per acabar, i tranquilitzar un poc al personal, s'atreviren a interpretar un Waiting for the night to fall a capella.

4 comentaris:

c. ha dit...

Quan hi tornes, avisa. Jo a l'illa aniré al febrer (ja no s'hi val a retardar-ho més!)

Joan Vecord ha dit...

Me n'alegro que el concert hagi estat un èxit! Jo finalment divendres no vaig parar per Barcelona, i finalment no et vaig dir res per si t'anava bé de quedar... Ho sento!

Sergi ha dit...

Doncs ací a València punxaren. Ni ompliren la Fira de Mostres. Una actuació discreta de públic amb l'ajuda d'unes entrades massa cares. Malgrat això em passa com a tu, un repàs de la meua vida. Per sempre Depeche.
I després volen que el Cap i Casal siga ciutat de pas dels grans circuits internacionals. Ni The Boss ha omplit. Al nostre país fòrmula 1 i Copa de la Amèrica, i perquè van subvencionades. Com diria Ortega, societat "chavacana".
Enjoy the silence!

Marc Peris ha dit...

No us preocupeu, hi haurà més oportunitats per vore'ns per Barna. Hi ha un parell de concerts guapos, i queda una visita pendent al Camp Nou. Carla, ens vorem per l'illa!