Una altra d'educació.

Sempre que es parla de l'educació a la caixa tonta, em pose a tremolar. Us pose en context: fa un parell d'anys, uns experts, per suposat europeus, varen treure un test per a avaluar el nivell de coneixements dels alumnes d'Europa. Amb els resultats, varen elaborar l'Informe Pisa ( es veu que si li poses alguna paraula del tipus informe, i algun nom d'una ciutat famosa, als polítics, gurús, i psicolocos se'ls dilata immediatament l'anus. P.ex. Informe Lugano, Pla Bolonya, Experimento Filadelfia, Projecte Manhattan, Projecte Alcantarilla de Múrcia etc.).
Les conclusions més importants de l'informe, són.
1. Els alumnes de l'Estat Espanyol estan a la cua a nivell de coneixements a Europa. Es podria dir que un mandril ebri sol·luciona millor problemes de lògica, matemàtiques i expressió que un alumne de secundària.
2. Cal inventar-se un nom amb ganxo, i fer quatre parides que maquillen el que ens la sua l'educació als polítics, això sí, que no coste gaires calerons. Les peles per a allò important, Fórmula 1, vaixells de luxe, Ferraris, i per al Canto del Loco.
3. La culpa de tot la tenen els professors. Tenen massa vacances ( mai és massa, companyes...), els tenen pillats pels collons, i a més, la meitat són uns rojos, quan no directament polacs. I ja es sap que als polítics, no els agraden massa els rojos ( ja que els recorden el que no són ), i molt menys els polacs ( són incòmodes, les seues banderoles queden mal a les fotos, i parlen raro, diuen aleshores o coses pitjors, que Déu sabrà què signifiquen...).
Així que la sol·lució és treure's de mànega el de les Competències Bàsiques, que ningú sap que són, però sonen molt bé, i els permetran a les editorials fer-se d'Or a costa de les famílies, canviant els llibres de text i regalant coses als professors a canvi de que demanen els seus materials didàctics. Es diu que aquesta idea ha vingut de les organitzacions d'empresaris, els quals demanaven al govern que els possibles treballadors i treballadores del futur foren competents ( sic ). Caldrà vore com apliquen aquests coneixements als cursets de l'INEM, ja que amb els índex d'atur que anem aconseguint, el model de treballador qualificat tècnic/ executiu es queda una mica obsolet. Potser és que el nivell de la policia i Guàrdia Civil ( el que se'ls reserva als estudiants de classe treballadora ) està descendint tant que s'estudia que els agents signen les multes amb l'empremta dactilar.

Ets competent?
I el millor: l'altre dia ens ve a l'institut la responsable de conselleria a
impartir-nos un curs sobre les Competències Bàsiques. La Competent funcionària ens diu que no preguntem que són les Competències Bàsiques, ja que nosaltres sabíem més del tema que ella mateixa. Quina crac! Després ens fa fer una parida de nosequins barrets de colors ( cadascú representa un estat d'ànim, caga't, lloret! ), per a que entre tots intentem endevinar què són. Ara resulta que als que se'ns vol infantilitzar és a nosaltres, que cal que apliquem no se quin pensament transversal i pollades. Que l'educació ha de motivar i entretindre els i les alumnes i coses d'aquestes. Molt bé, doncs vist el que s'espera de nosaltres, propose un nou tipus de professorat, un nou renàixer de les cendres del caduc sistema educatiu. Repensem-ho tot, els professors hem de ser així:

Una d'educació ( Sociòpates ).

Ell també segueix el nou Mètode: Aprèn rascant-te els ous.
Notícia ( Real ): Els pedagogs estimen que jugar a videojocs a classe és molt educatiu i positiu per a l'alumne.
Propose el nou pla d'estudis:
Alternativa a la Religió: Crea la teua secta!
Tecnologia: Taller de liar porros i fumar-se'ls en classe.
Educació Física: Mira partits del teu equip amb birres en el bar.
Inconsciència Avançada II. Troncal obligatòria. Estigues sense pensar en res durant 55 minuts i a triomfar!
Teràpia per eludir la responsabilitat. La culpa és de qualsevol altre. Fulanito, menganito, ta mare o Yoko Ono.
Actitud Ikea davant la vida ( optativa ). Sigues un moble, passa desapercebut, no faces res i així res et sortirà malament. Fes carrera en política, model Montilla.
Música: Descarrega politonos a classe. Després utilitza el mòbil com si fos un radiocassette i a ballar frenèticament! Si et contoneges com una anguila amb parkinson és bona senyal, significa que t'estàs expressant.
Insults, amenaces i extorsions múltiples I: Prepara't per a triomfar en la Nòria. Una professió de futur.
Grans biografies: Don Omar, Charles Manson, Guti, El Barrio, el amo del Breska, Belén Esteban...

I a més, es preveu allargar l'Educació Obligatòria fins els 18 anys. Per a tindre peces de 20 anys i escaig allà aparcats en la Cel·la 211. Una gran idea, potser l'única efectiva per fer baixar l'índex d'atur.

Depeche Mode

Aquest cap de setmana vaig poder assistir a una espècie d'exercici de nostàlgia, el concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nostàlgia que evidencià que l'ampli bagul de temassos que han anat omplint des de fa trenta anys podria farcir, dotar de coherència i de contingut uns deu concerts com el de dissabte, amb un repertori diferent cada nit. Nosaltres arribàrem just a temps, i aconseguírem clavar-se en un lloc escorat ( entrades pseudo econòmiques ) des d'on es podia escoltar i vore tot de manera prou decent. De fet, hostesses, segurates, i tot tipus de Black and Dekkers humanes, ens intentaren treure d'allà, però resistírem amb un contingent d'uns vint fanàtics, i literalment, ens férem els suecs.
Més de 150000 ànimes vibràrem amb els seus temes clàssics, que ens feren botar i somriure, amb la pell de gallina, amb cançons com Never let me down again, monumental. Una bateria analògica acompanyava les versions, fent-les explotar i carregant-les d'una energia que s'encomanava. Altres joies: Precious ( Playing the angel ), In your room ( Songs of faith and devotion ) i A question of time ametrallada sense concessions. Després, l'enorme World in my Eyes, i altres clàssics brutals com Enjoy the silence, del mític àlbum Violator.
Això sí, en Dave Gahan es deixà la pell en l'escenari, encara que la veu al principi li costés calfar-la. Són uns quants anys d'excessos, i això a qualsevol li passa factura, per molt que alguns es creguen semi-déus. Els seus balls m'inquietaven un poc, per moments pareixia un guiri borratxo de Magaluf, però en altres el seu rotllo cràpula bohemi cuinat a foc lent, ambientava el context. Martin Gore, es lluí cantant tot sol Home, o Jezebel, amb un exercici notable de veus.
I al final, una altra col·lecció de clàssics, com Stripped, la majestuosa versió de Behind the wheel, Una Personal Jesus interminable, que tornà frenètic el pavelló. Per acabar, i tranquilitzar un poc al personal, s'atreviren a interpretar un Waiting for the night to fall a capella.

Un pensament.

L'autèntic nus gordià de l'actualitat és el fotut bolic de cables que cadascú atresora per fer funcionar la fila d'aparells absurds amb els quals omplim el nostre buit ( el primer jo ). Aquell que aconseguisca desfer-los, i per a aquest afer necessitaríem una intel·ligència digna d'Alexandre, és a dir, tirar-los al fem, conquerirà occident.

El mal ( Espanya ).

Durant segles, nombrosos estudiosos han intentat aproximar-se a la vertadera imatge del maligne. Filòsofs, teòsofs, biòlegs, antropòlegs, predicadors, vividors de tota índole, han malbaratat litres i litres de saliva, han deforestat l'Amazones, omplint pàgines i pàgines per a fer un retrat d'allò abominable com a sinònim del maligne. El mal ha fascinat des de sempre a la humanitat, com a figura mítica sobre la que descarregar tots els problemes del món. El mal és això que no funciona bé, les incoherències de la natura, la deformitat i potser aquells éssers que d'una manera conscient o inconscient fan de la seua vida un desordre de l'ordre natural de les coses. El mal és allò que amb la seua sola presència, dibuixa un univers imperfecte. El mal en estat pur fins ara només havia estat una abstracció que ens servia per a esglaiar els xiquets, cada cultura presenta una cara del maligne, per a alguns és l'home blanc, d'altres l'encarnen en una figura pagana de color roig, banyes i cua, encara per a altres és l'home del sac, altres citaven al Duc d'Alba, altres dracs mitològics, el Leviatan etc.
Però no, tots anaven errats. La veritat és que endinsant-me en els pous de l'horror, recorrent les sendes de la infàmia, rellegint els antics tractats obscurs prohibits per ser massa terribles, m'he topat amb el mal en estat pur. El vertader rostre de l'horror.
I seria aquest:

O bé també pot adoptar aquesta forma

O aquesta i aquesta:


O bé aquesta



Sí amics, perquè el Mal, en la seua quinta essència, en la seua forma més perillosa... el Mal és idiota.

Llibres

Quan arriba aquesta època, em venen les ganes de fer recompte, i parlar de llibres que m'he anat llegint al llarg de l'any. La literatura és d'aquestes coses a les que li tinc molt de respecte, tant, que com aquell no utilitzaré el seu nom en va.
Els llibres han estat, com sempre, menys nombrosos del que a un li agradaria.
Kafka a la platja. Haruki Murakami. El trobe un pel irregular, el llibre. Té bons tocs, i curiosament, utilitza la música real per crear complicitats, com estava fent jo en allò que escric. Per a mi està sobrevalorat. Potser he de llegir més coses d'ell. Zen modernillu.
Històries del paradís. Xavi Sarrià. Retrat polièdric de la bogeria del món. La veritat és que potser no sóc massa objectiu, però tampoc crec que pague la pena ser-lo. Per a mi és un gran debut en l'escriptura. Amb històries molt bones com TV, Esperança o Oasi.
Galeano. El futbol a sol y sombra. Amb la màgia que sentim els afeccionats al futbol quan veiem bellesa en el camp. Èpica, històries que s'amaguen darrere d'una finta, d'un xut o els somnis del debutant que espera eixir a cops de peu del guetto.
Voltaire. Contes filosòfics. Càndid, l'Ingenu i altres contes. Històries per on s'intueix una nova humanitat, plena de somnis que acabaren produint monstres.
Ara, País Valencià. Il·lusió col·lectiva desgranada de diverses mirades sobre aquest bocí de terra que és el País Valencià, encara ho és per a nosaltres, un País que reinventem cada dia.
El vigilant en el camp de Sègol. J.D. Salinger. Un llibre sobre les brumes de l'adolescència, que potser em resulta llunyana per coordenades, però un llibre important.
2666. Roberto Bolaño. Colossal, enorme testament literari que es perd en l'horitzó del desert, evaporant-se com un gelat. Una metròpoli que es desmorona i es busca en les entranyes de l'horror.
El baró rampant. Italo Calvino. Fàbula d'aquell sentiment tan nostre de no xafar terra.
Mahmud Darwish. El lecho de una extraña. Poesia bilingüe del genial poeta. No sóc molt devot de la poesia, que visite amb prudència i ignorància, i em sorprèn sempre.
Històries de Nova York. Ara compren perquè en Paul Auster és qui és a les lletres en Anglès. Havia llegit viatges per l'scriptòrium i no em feia el pes. Però ara m'he inquietat, en definitiva, m'ha fet sentir.
I ara llig Moby Dick de Herman Melville, cortesia de la biblioteca del meu institut. Si em compre més llibres, no se on em tocarà viure a mi.
Un altre dia els còmics.
Afegit ( se m'oblidava )
Societat limitada. Ferran Torrent. La realitat valenciana amb pseudònims. Llenguatge al servei de la història, història viva recent del país.

Embalat per a regal III

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.

Embalat per a regal II

Bé, després de l'èxit i de l'arribada massiva de comentaris, felicitacions, i demés, em dispose a penjar la segona part del relat ( ací hauria de posar: Ironia ).
Advertència: No se si per primera vegada en aquest blog, el contingut del text següent és clarament eròtic, o pornogràfic, o podíem dir que conté passatges de sexe explícit, per dir-lo d'alguna forma. No se massa bé com funciona això dels propietaris del Blog ( si companys, bloguers, aquest espai pertany a una altra gent, així de fort ), si algú de sobte apretarà un botó i cauré en el pou dels blogs no aptes per a tots els públics. Bé, si em desallotgem, tornaré a ocupar. Espere que us agrade, i que ho demostreu de manera tan entusiasta com en l'anterior post ( ací hauria de posar: Sarcasme ). Al cap i a la fi, estic donant-vos la recepta per a l'èxit segur. Sexe, Rock i Violència (ah, i també hi ha drogues...). Allà va:

Aparquem, ens enrotllem, el tio intenta clavar la clau, però no pot, perquè jo tinc el joystick ben pillat, ho aconsegueix, l'ataque a la jugular, ell busca a cegues l'interruptor de la llum, anant pel passadís li faig la tàctica del polp, intentem avançar mentre ens refreguem, i caiem, evidentment anem prou borratxos els dos. Pràcticament follem allà mateix, en terra, de fet jo li ho suplique directament: Folla'm ací, perfavorperfavorperfavor... S'alça com un puto ressort a traïció i prem el botó de l'ascensor, quasi torna a caure perquè li he aconseguit baixar els pantalons, sóc bona, molt bona. Prosseguim dintre de l'ascensor, jo el tempte com una mala pècora, apartant la boca quan ell s'apropa, una i una altra vegada, fins que és a punt de desistir, i aleshores li ho concedesc. En un moment donat, li clave la mà dins el paquet i acarone la seua polla per dins, sense agafar-la amb el puny, només per fora, quan l'agafe amb tota la mà arriba al deliri, se li escapa un gemec un poc com de mariquita, molt graciós. Quan entrem, ell intenta arreglar-se la camisa, els cabells de punta, es torca la cara ( pareix un pallasso, amb tot de carmí roig ), em fa molta gràcia, com si visqués amb els seus pares i hagués de dissimular. Però no és així. Viu sol.
Li demane on és el lavabo, i m'ho indica. Allà dins faig temps, per fer-me la interessant, coses d'aquestes que fem les ties: dotorege tots els seus productes cosmètics, olore les seues colònies, fullege una revista que té, dedicada a la muntanya, en general ho té tot molt aseat, per a ser un tio. I bé, després isc, a mesura que m'aprope a l'habitació, em vaig baixant els vaquers fins a una alçada sugerent. Em lleve el jersei, i quede amb una samarreta interior, que deixa endevinar els meus pits. I quan arribe al llit: El molt cabró s'ha adormit? No, només ho fa vore, just quan m'aprope per fotre-li una hòstia, m'agafa de sorpresa i rodem pel llit. Ens freguem els pubis suaument, i ell lluita a mort contra els meus sostenidors. Li deixe fer, no l'ajude res, finalment, despassa un passador, poc després, l'altre. Eureka!
Quan ja som nus, la seua polla amenaça seriosament amb endinsar-se en les meues profunditats, fet que de produir-se, no deixaria marge per la tornada enrere. Així que treu un preservatiu, jo li ho agafe de la mà i li ho col·loque amb diligència. Primer el capoll, i després, baixe suaument fins la base del penis. Ell ansiosament, i gràcies a que jo estic completament mullada, entra dins meu. I comença a batzegar dins i fora, poc a poc anem accelerant. Jo l'enganxe enllaçant les cames per darrere la seua zona lumbar, i així el control del ritme és meu, en un moment donat, li faig el meu truc. Sense que trega el seu penis de dintre meu, em done la volta, de manera que em quede a quatre grapes, amb el cul més elevat, i el cap amagat com una estruç, el que em permet tindre les mans lliures per acaronar el meu clítoris i resseguir amb el tacte com entra i surt el seu penis dintre meu, constrènyer-lo etc. Es veu que això ja és massa per ell i dona senyals d'escorreguda imminent. Jo baixe un poc el ritme, i malgrat que ell ja s'ha escorregut, té la delicadesa de seguir fins que jo també ho faig.
Una vegada hem acabat, i em fume un canut en el llit, xarrem de coses vagues, de sexe, d'allò que ens agrada i d'allò que no ens agrada al llit, dels treballs, de novios i novies, una altra vegada de sexe, i amb una lleugera carícia, un toc subtil, comencem a enganxar-nos. Abans que ens n'adonem tornem a ser-hi. I així fins que clareja el dia i caiem rendits.
Recorde que mentre dorm, a una hora indecent de tant de matí, em fa una carícia i em diu que m'alce quan vulga, que estic a ma casa, i que quan me'n vaja tanque la porta de colp, que se'n va a treballar.
Prou més tard, m'alce. Estic radiant, una bona nit de sexe, amb un home que promet... El pis està mot guapo amb la llum del matí. Mire a vore que té de música. No està malament, alguna cosa un poc marciana, però trobe quelcom interessant. Pose el disc Blue Lines de Massive Attack, i la cançó de Big Wheel trona per la casa. Em dirigesc a la cuina a preparar-me una tassa de cafè abans de ser persona. Descobresc l'Oroley escurada i disposada a ser preparada. El cafè a la nevera, per preservar el seu frescor impecable. Aigua mineral per a la cassola. El xic té vitroceràmica, que apanyat. Descobresc com fer interactuar tot plegat, la cafetera piula, i em prepare una gran tassa de cafè amb llet. M'encenc una cigarreta.