M'arriba el dolor de Palestina.

Finalment, Israel ens acaba marcant l'agenda. Els bombardejos massius a la franja de Gaza d'aquests dies, mereixen la meua més absoluta repulsió. Què es pot dir sobre l'horror, que no s'haja argumentat ja?
Potser només queda tapar-los la boca a aquesta colla d'indesitjables a sou, que a casa nostra, pretenen establir analogies entre l'estat d'Israel i el nostre poble. Si alguna vegada ens governa gent que pretén emular la història feixista d'aquest estat, pareu, que jo m'abaixe.
El que s'està fent a la franja de Gaza no té nom. És, sense dubte, la presó més gran del món. Com als Israelians no els agrada el que trien democràticament els palestins, els bloquegen. I ara a més, bombardegen i maten més de 300 persones, civils, xiquets, gent que era a dins de casa seua etc.
La justificació dels atacs faria riure si no fos perquè vol tapar la mort indiscriminada de la població civil. Una sèrie de cohets de fabricació casolana, que en total han causat tres víctimes, front als míssils d'última generació de l'exèrcit israelià. Aquests míssils, no eren els que tenien una precissió mil·limètrica, que podia triar una víctima entre una multitud? Potser és que aquests atacs van directamet contra la població civil? Es tracta d'instaurar el veritable terror a la zona?
Després de tancar-los amb un mur que s'embutxaca els seus recursos naturals, els engabia i els deixa tancats en una ratera, els palestins s'enfronten a la Sol·lució Final que Israel els ha preparat.
Ens quedarem asseguts mentre ho fan, i els fariseus damunt coregen l'esdeveniment a ca nostra?
De moment, hui aniré a la manifestació convocada a les 19.30h a la plaça La mare de Dèu, per acompanyar en el dolor i la resistència els companys palestins exiliats a les nostres terres. Quan acabarà la diàspora del poble palestí?

Més fotos

A petició de l'Aurora, ací van algunes imatges més del mural dels drets humans. He de comfessar que el seu article sobre la tortura musical a Guantanamo em va servir d'inspiració per enfocar el tema.

Sabates.

Si, ja se que és tard, però jo també em sume al clam mundial a favor de la sabatada com a eina política. Una llàstima que el cabró d'en Bush pogué esquivar la que li anava a la cara. Hagués estat molt bé que li hagués rebentat la boca.
Aquest home és un heroi, un periodista que ha aconseguit escenificar una aversió més profunda i digna que qualsevol article d'opinió. Evidentment, la reacció davant la sabata com a arma de destrucció massiva ha estat la tortura. Aquest home sabia el que havia de fer, i què vindria després...
Em lleve les sabates en el teu honor, company iraquià. Aquesta merda de genocidi ja fa massa que dura.

Mural provisional.

Mural a mida completa, però inacabat. A l'hivern sempre els acabe ja de nit. El definitiu en breu per aquest espai.

Drets humans?

Hui, els companys de l'associació Finestra al Sud m'han convidat a fer un mural a Inca sobre el tema dels 60 aniversari de la declaració dels drets humans. És el tercer mural que faig a Inca, i espere que siga el primer que aguante el temps i els responsables de l'ajuntament.
Gràcies a la gent d'Inca que no obstant aquestes circumstàncies, em demanen una i una altra vegada peces per al seu poble.

Batalla Galls

Al lloro amb el Venezolano!

Revolta a Grècia.

La revolta pendent, des de la dictadura del règim dels generals. Ràbia acumulada durant anys i anys. Fins quan aguantarem nosaltres aquesta farsa que és l'esperit de la transició? Potser necessitem que la policia assassine a algun de nosaltres per encetar la rebel·lió? Que passa amb el parafeixisme en el que es viu al nostre país? Quants més Carlos, Guillems i molts més morts i ferits anònims necessitem per explotar? Els Grecs, estan fent allò que tota la insurgència a Europa desitjaria: posar a la defensiva al sistema, més fràgil del que ens imaginem.
Ara, després de la nostàlgia dels progres amb Maig del 68, venen les condemnes als joves grecs, per estar emprant la violència contra policies i mobiliari. És que potser els policies van vestits així per al carnestoltes? Pensen en la guerra urbana, el que els desastres socials i la crisi futura van a generar. Del pà i circ passarem a la cultura de la repressió. Massa immigrants han entrat en la fortalesa Europa. El proletariat torna al vell continent, desborda els guettos, reclama treball, justícia, igualtat. Benvingudes al futur.

Vídeos projecte.

El projecte III

Darrera entrega del registre de la intervenció a Guanajuato. Vull agraïr als chavos que m'ajudaren en el projecte, i alguns amics com Ana, Sara, Miguel, el Gilberto etc. Testimonis que el pricipal objectiu del meu viatge era treballar, he, he.

Aforisme inútil

Afortunadament, la vida és sempre suficientment llarga per desdir-se, contradir-se a ú mateix i inclús reafermar-se en qualsevol idea.

El projecte II

MONSTRUOS DE CARTÓN.

Son como nuestros miedos. Un invasión sutil de sombras distorsionadas, repetidas hasta convertirse en masa amenazante. Los medios agigantan lo que en realidad no son más que hormigas. Más frágiles que nosotros, nuestros miedos no són monstruos, solo figuras recortadas en cartón. Una creación tan humana como lo es nuestro pánico. La construcción del miedo también responde a motivaciones muy humanas. Se subraya la otredad del otro, se nos adscribe a unos parámetros de identificación colectiva. Nosotros en contraposición a ellos, demandamos que alguien defienda nuestro espacio, solo el mismo sistema es capaz de protegernos del enemigo exterior que se infiltra en nuestro mundo, con la única ambición de destruir los pilares de nuestra civilización. El enemigo no es como nosotros, no responde a parámetros racionales, y por tanto debemos abandonarlos en favor de alguien con una mirada más amplia. Aparcar el espíritu crítico y comulgar con el interés general. Realmente, como si se tratase de una invasión de hormigas gigantes. Pero en el fondo son solo monstruos de cartón, sólo juguetes a los ojos de un niño.

El projecte I

Allò que em dugué realment a Mèxic. En realitat el pretext, però que em va fer interactuar durant una setmana amb un entorn concret: Guanajuato. Allà, l'antiga ciutat minera on vaig estudiar fa deu anys, lligada íntimament a la meua vida per sempre més.
Mèxic m'embruixà aleshores, com a altres amics els embruixaren altres països d'Amèrica. Veneçuela, Colòmbia, Mèxic, són els noms que han rebut els llocs on rau la fascinació. Un altre món, més salvatge, però també més viu
Aquest projecte parla de la construcció de la por i la seua instrumentalització pel poder. Al final, sovint descobrim que les pors que ens imbueixen són:
MONSTRUOS DE CARTÓN.

El regnat de la pols

Estación Wadley.
El poble partit en dos pel pas freqüent del ferrocarril. Quatre cases, més gossos que persones, camionetes esteses com si foren pacients enmig d'una operació a cor obert. Les cases estan fetes d'adobe: terra, palla, excrement d'ase. Aquest material és gratuït, només demana treball. El treball és, per tant, la seua única riquesa, l'únic bé. Ens quedem a casa de Silvino i Emma, a meitat fer, esperant temps millors. Tots els posts de la llum estan doblegats, els fantasmes han xocat amb ells en qualsevol borratxera. De tota manera, enmig dels carrers no és el millor lloc per que hi siguen. La gent no té de res, però viuen al costat d'un dels indrets més bells i més durs del món. El desert s'estén des de San Luis fins Sonora, Arizona i el sud dels Estats Units, és a dir, terra que abans era Mèxic i que els gringos expropiaren.
Com ja he esmentat, el ferrocarril passa constantment. Però no transporta persones, només s'endú les riqueses d'Amèrica Central perquè les devoren els gringos. Els putos gringos són obesos, estan a punt d'explotar de tot allò que roben a la resta del món, però encara així volen més i més...
Més enllà del poble, més enllà del regnat de la pols, s'estén el desert, i dins d'ell, el Hikuri. Els habitants de Wadley no viuen el desert, només hi passen. Són colons que dugué el ferrocarril, al cor de la terra santa dels Huicholes. D'ells apreneren què és el Hikuri, i les seues dures lliçons. El desert no és cap broma: Clima extrem, cactàcies amb pues afilades com agulles de cosir xarxes, fred brutal per la nit, aigua preciosa, cadàvers de coiot que serveixen d'advertència.
I, dibuixades en el cel, milions d'estreles, tantes com mai s'han vist més que en els deserts del món.