Guerrilla de la comunicació I

Ací va la primera part d'un escrit, basat en una xerrada que vaig donar al difunt CSO Ses Coves d'Inca. Me l'han demanat els companys i companyes de Maulets Mallorca per a la seua revista anomenada Brots. Ja he col·laborat diverses vegades amb ells dissenyant les portades. Com podeu deduir pel títol, el tema gira al voltant d'estratègies de comunicació per a moviments socials. Espere que us agrade.


Guerrilla de la comunicació.

La lluita de David contra Goliath.
Així podríem descriure la situació en la qual es troba l’activisme crític a occident. Com transmetre el nostre missatge a una societat ultra saturada de missatges, sovint contradictoris? Com fer-nos un espai per aconseguir que els canvis que demanem quallen en un món dominat pel pensament únic? Davant la tirania dels mass media, el control dels canals de difusió d’idees, o d’anti idees, per part de grans conglomerats empresarials, al servei de l’estat de les coses, l’única sortida que ens queda és maximitzar l’efectivitat de la nostra comunicació i acció. Pareix senzill de dir, però és una tasca extremadament complexa. Les promocions publicitàries copen l’espai, ens asfixien amb la repetició, són l’autèntic motor del capitalisme i una centrifugadora de conceptes. En la psique col·lectiva, Revolucionari avui en dia pot fer referència a un producte de consum, una operadora de telefonia suposa la Llibertat, una marca de roba s’auto denomina Solidària mentre xucla la sang als esclaus moderns del capitalisme, per a ser Dona s’ha d’emprar una marca de tampons, etc. El sistema i la publicitat han assimilat les fites de les lluites pels drets civils, i les han pervertit en una dictadura d’allò políticament correcte. Així, la identitat d’els i les ciutadanes es construeix a través de la identitat de marca. El sistema conta amb recursos il·limitats i pràcticament amb tots els canals de difusió, també amb els millors sociòlegs, psicòlegs, publicistes, cineastes, dissenyadors: creatius en definitiva. Mercenaris al servei remunerat de la dubtosa causa de la globalització capitalista. Davant açò només ens queda un camí. Bombardejar-los amb les seues armes, competir en àmbits on encara tenen una penetració baixa, com analitza Naomi Klein al seu No Logo. En occident l’accés a la tecnologia per part d’amplis sectors de la població, la imaginació i el pensament creatiu, junt al treball i la presència en l’àmbit del carrer, obrin un camp de possibilitats a la dissidència fins ara inèdit en la història ( existència d’equips potents a preus relativament assolibles, evolució del món del graffitty i street art, accés a mitjans industrials d’impressió, possibilitat d’el·laborar pàgines web, blocs, canals de vídeo... ), només cal explotar-lo. Tenim els recursos, tenim la formació, apliquem-los. Ací van unes breus pinzellades que poden servir-vos d’ajuda.
Anàlisi de context.
Sempre és el primer pas. Abans d’engegar una campanya cal estudiar l’entorn immediat on es durà a terme. En primer lloc el context polític: distribució de forces, punts forts i febles: escletxes. Segon: context social. Quin és l’ànim que es respira al nostre entorn? amb quins aliats podem contar i amb quins no? Com pot respondre la societat? Cal començar a analitzar el nostre entorn en cercles concèntrics, des de la proximitat fins el conjunt de la societat. Evidentment els pressupòsits variaran segons ens trobem en un ambient urbà, en pobles, zones turístiques o industrials etc.
Objectius.
Abans d’engegar qualsevol campanya hem de tindre en conte que volem aconseguir amb ella. En el pla ideal, per exemple, si posem per un cas que volem aturar determinat pla urbanístic, hem de ser realistes amb la consecució dels objectius. Potser l’interès real serà guanyar legitimitat, lligar-nos a determinats moviments socials, prendre contacte directe amb el nostre entorn, créixer en prestigi, ser més coneguts ( nosaltres i la nostra causa ), acabar aconseguint més gent per a la lluita, més recursos, més recolzament, transmetre la nostra visió del territori a altres agents socials etc. Cal ser positius, però també realistes, això ens estalviarà el trauma excessiu de la decepció. Encara que perdem una batalla, l’important és guanyar la guerra. I encara que la lluita ja és un objectiu en si mateix, l’Objectiu final és la victòria. No ho oblidem. En el cas d’una organització independentista, serà la separació de determinat territori d’un estat opressor, una societat més justa sempre és més fàcil d’aconseguir des d’un àmbit més proper.
Tots els mitjans necessaris.
Aquesta frase d’en Malcolm X il·lustra de meravella la lluita política. Moltes vegades menyspreem les nostres forces. Hem de pensar que qualsevol polític, empresari, magnat del periodisme, té el seu taló d’Aquil·leu. Qui hi ha darrere de l’especulació? Darrere dels desallotjaments? Darrere de la repressió? No són monstres extraordinaris, com deia Galeano, són persones de carn i ossos, amb nom i cognoms, amb tèrbols negocis privats i una vida privada, sovint també molt tèrbola. Busquem-los, fem-los visibles, traguem els seus draps bruts i que queden a vista de tothom. Busquem sempre al més feble, al que tinga pitjor fama, al més odiat, impopular etc. Això erosionarà al conjunt. De vegades ens convindrà signar l’obra, d’altres no serà possible. No importa.

Continuarà...