Muntanya

Ahir vàrem aprofitar un dia fred d'hivern per pujar una muntanya més de Mallorca: el Lofre. Està situat al costat de Biniaraix, un poble proper a Sóller. La foto és una mostra més de la infinita bellesa d'aquesta illa. Infinita només en la meua imaginació, ja que també aquesta bellesa, s'acabarà en els meus ulls. De moment continuem pujant els seus cims, que són els cims que ens recorren per dins. Ens submergim en les seues aigües per netejar-nos, aquesta illa som nosaltres, persones que en determinat moment decidírem fugir i ens hem trobat ací. Mallorca no té temps, perquè el temps és Mallorca.

Bon any 2011

Aquest blog té la tradició de felicitar l'any que comença amb alguna cançó que em té particularment enganxat en el moment. Com ara és tot un disc, i el fragment musical que teniu ací baix em pareix senzillament genial, ací us el deixe. Una abraçada, aquest any pot arribar la pau als nostres cors, per fer la guerra amb les nostres ments.

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

Una sentència molt, molt perillosa. L'estratègia resulta evident, acabar amb l'educació en català per a guanyar el procés de substitució lingüística i la colonització cultural. No és res nou, la lluita ja fa massa que dura. Trenquem amb aquesta gent que no ens vol cap bé.

Cartell de la diada de Mallorca.

Ací està el cartell de la diada que he dissenyat per a l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM). Volia utilitzar el concepte de país a l'interior, i de la nuesa en la que ens està deixant l'abús del capitalisme.
Dubtava de si utilitzar l'esquena d'un home (la meua pròpia), o la d'una dona (la de Laureta), per si es donaven les típiques susceptibilitats pseudo feministes. Finalment, trobe que m'agrada donar-li un contingut femení al cartell, fer de la dona i la seua pell, la protagonista, doncs poques vegades el nostre moviment planteja la dona i la feminitat com a protagonista del nostre país. Sembla que es lluita contra el patriarcat des d'una òptica paternalista, des de fora, i en dates senyalades (8 de març).
Feia por la combinació del cos rotund de la dona, i les ungles pintades de roig, aplicant-li a la imatges una lectura estereotípica que crec hauria d'estar ja superada. Potser les nostres companyes no es pinten els ulls o les ungles, empren escot o el que siga? No provem nosaltres d'estar més guapos o elegants, o ens vestim per a l'ocasió si hem de buscar curro? Tot això no té importància, el que es tracta és que el cartell parle des de la dona, i que la imatge siga impactant i guapa. M'agrada la idea de trencar amb tòpics uniformitzadors dins del nostre moviment, les dones es poden arreglar, pintar-se les ungles si volen i ser feministes i rupturistes, no ho creieu? El més curiós, és que la gent que ho ha vist, de fora del nostre moviment no han fet aquesta lectura, i els ha agradat molt. Hem de filar nosaltres sempre més prim, i obsessionar-nos per una espècie de puresa monacal, que a la resta de la societat se la sua prou? El cos de la dona és poderós, i així es comprengué en els anys 60, quan es feia ostentació d'un cos femení que no s'amagava...
En definitiva, què us pareix el cartell?

Els cables, un conte de fades

La criba dels cables de wikileaks en El País es torna cada dia més lamentable. Sembla que es donen com a fets inqüestionables, les opinions interessades dels agents exteriors de la CIA (incloent els impresentables membres del govern provincial espanyol). Atenció a aquesta notícia delirant, que pretén atacar a la solidaritat bolivariana amb arguments infantils, de pel·lícula de sèrie B.
Oh, quin pla malèfic: curar la ceguera a milers i milers de persones pobres per a dominar el món. Quina refinada crueltat! Molt més brutal que no deixar-los morir de fam o cremar-los amb Napalm com fan altres. Este Chávez, va pel món adoctrinant els pobres amb esperança, curant la ceguera, i regalant petroli als països pobres, però qui s'ha cregut que és, Jesucrist?

Un món gris

I per això m'hi rebel·le amb tots els colors possibles.

Com pingüins intentant volar...

Així som nosaltres.

Sense volar.

Aquest pont, m'he quedat en terra per la vaga secreta de controladors. Al principi, el meu cabreig fou monumental, decebut per un esdeveniment més en la roda de la fortuna, que darrerament pareix que em gira cap avall. Parlant amb les persones in situ que havien patit la cancel·lació dels seus vols a més de la manipulació i desinformació barata per part d'AENA i la companyia Ryan Air, em vaig armar dels mateixos arguments que la immensa majoria, els ja coneguts i que s'han vist amplificats pels mitjans aquests dies.
Després, en casa, vaig començar a buscar per mi mateix la informació (un exercici que tothom hauria de practicar més sovint), a matisar les fonts, i la meua idea canvià de manera progressiva.
Què s'amaga darrere d'aquesta aturada, que ha paralitzat l'espai aeri de l'Estat?
Doncs la propera privatització d'AENA, una més de les receptes de l'FMI (l'actual govern econòmic d'Espanya i mitja Europa). Si heu llegit Las venas abiertas de América Latina, de Galeano, us podeu fer una idea de quines són les vertaderes raons de les "ajudes" de l'FMI.
Primer es dirigeixen atacs contra la divisa nacional, i es concentren contra l'emissió de bons de l'estat, es desestabilitza la borsa amb atacs selectius, les agències de qualificació, com Moody's (una filial més de l'Imperi USA a través de FMI i similars), posen la fiabilitat financera i creditícia a l'alçada del betum, i després s'enuncia la recepta, el dogma de fe: Cal reduir el dèficit. Això significa bàsicament eliminar els serveis socials, i privatitzar les poques empreses públiques, en sectors clau, que hi queden, moltes vegades adquirides per empreses internacionals amb capital flotant de l'imperi.
En definitiva, ens estan desmantellant i depredant, com ho varen fer amb els governs d'Amèrica Llatina, i que només una revolta democràtica profunda està reflotant.
Però què fa la nostra població, entre perplexa i agitada pel Prefeixisme, es queda a casa a vore la Esteban, no fa vaga perquè els sindicats són uns vividors, i s'enfurisma amb qualsevol col·lectiu que es rebota, demanant mà dura. Ens espera el pitjor, l'alienació de la massa aplaudeix mentre ens massacren.

Força Barça!

Maneta, de nou. I ells desesperats, jugant a la violència impotent... Així és, Espanya...

Canviar l'educació

L'altre dia vaig assistir a un congrés sobre creativitat i innovació a l'educació. Normalment no estic massa còmode amb aquestes etiquetes, ja que em pareix que responen més a qüestions administratives parides per quatre il·luminats (psicopedagogs) que sovint no han xafat una aula en la vida. Els problemes de hui en dia en la nostra feina són extremadament complexos, i totes i tots ens adonem que treballem dins un sistema que no funciona.
El primer que ens digueren és que per a generar dinàmiques de creativitat no hem de tindre restriccions d'espai i de temps, i que els continguts haurien de ser multidisciplinars. Just allò que ens ve imposat des d'uns rígida Conselleria d'Educació. El problema que veig en el sistema és que és contradictori, entre les teories pedagògiques, i la necessitat de resultats (encara que falsejats) aplicada per la mentalitat capitalista/ consumista. El resultat és un híbrid incoherent que només empitjora les coses.

El món a l'inrevés. La policia torna a emparar els botxins a València

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, gaudint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.

Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.

Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells. Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.

Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.

La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.

Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.

A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.

I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.

De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

Sàhara

La massacre al campament d'Agdaym Izik, al Sàhara Occidental, ha posat damunt la taula de nou la injustícia i brutal repressió que pateix el poble saharià. Què podem dir sobre aquest tema que no estiga ja dit? Marroc és un terrible règim basat en la repressió, com bé saben els seus propis ciutadans.
Les paraules es tallen en escoltar el testimoni dels supervivents a la massacre, que després foren detinguts i torturats sistemàticament.
Aquesta situació sovinteja massa al nostre món, la comunitat internacional lamenta, però no condemna la brutal repressió. Som espectadors d'una situació indecent. En el joc d'aliances internacionals, evidentment valen més els interessos econòmics i estratègics que les persones i els pobles. Espanya mira cap a una altra part, no s'atreveix ni tan sols a qüestionar l'actuació salvatge de les forces d'ocupació marroquines. Massa interessos econòmics, dos monarques units per negocis i amistat, dos dinasties perpetrades contra els seus pobles respectius, que es donen la mà amb un somriure de hiena, mentre les masses es deixen endur per l'exaltació patriòtica i aplaudeixen la brutalitat.
Estarem vivint tots i totes en un món sord?