Genial vídeo sobre Wikileaks.

Si sabeu un poc d'anglès, s'entén prou bé.

Els documents de wikileaks potser no sorprenen per ells mateixos, el relat dels fets en format informe dista molt de ser digerible per les masses. Ja fa temps que sabem que a Irak s'ha torturat, assassinat i perseguit totes les branques de la cultura des de la invasió, el 2003. Això no és nou, l'objectiu era deixar un país sobirà en l'edat mitjana, fomentar el canibalisme tribal, i instaurar un règim col·laboracionista pilotant mitjançant el genocidi. Tot pel petroli. Tot per la pasta.
El que em pareix interessant és que per primera vegada, des de dins del sistema, una filtració massiva deixa al descobert, nues, les atrocitats de l'imperi. No és que això no haja passat mai, però per primera vegada, des de la caiguda del bloc socialista, la repercussió s'ha viscut a escala planetària. I això gràcies a Wikileaks.
De l'entrevista a Julian Assange, en el País del passat diumenge, em quede amb el seu comiat: No et cregues ningú, mai. Es referia a la propaganda del poder.
Aquesta propaganda ens ven que hem d'ajustar-nos el cinturó en solidaritat amb els empresaris cabrons que ens han arruïnat. Ens ven que és necessari que ens paguen menys, treballar més hores i en pitjors condicions.
També deia Assange una cosa molt interessant: Mai la societat civil havia estat tan feble front al poder del capital. Estem permetent el flux de diners des de la nostra renda fins l'enorme plusvalua de les corporacions.

Un pensament.

La meva vida:
Sóc el xiquet que intenta agafar tots els joguets a la vegada, com no pot abastir-los tots, li'n cau un al terra, quan intenta arreplegar aquest li'n cau un altre, al recollir aquest altre, hi caurà un tercer. I així seguesc una i una altra vegada, intentant arreplegar els bocins dispersos de la meua memòria.

Vive la France!

Podrem parlar sempre del centralisme francés, del seu xovinisme o del colonialisme atroç que han exercit al llarg de la història en nom de la grandeur. Però sincerament, és preferible viure en un país que ha fet una revolució il·lustrada, ha eliminat la monarquia borbònica de manera eficient i encara hui és el símbol d'una rebel·lió que no s'arreplega en la púrria dels seus partits polítics. És millor viure en una societat humanista, encara que burgesa, abans que en un país ancorat en els privilegis de l'ancième règime, la monarquia rància i vetusta, el caciquisme, l'alienació camperola que encara hui en dia s'atreveix a cridar: Vivan las caenas!
Els vassalls del present fan cua per entrar al Gran Hermano, desconfien dels sindicats i somnien algun dia, en ser els senyors. Ací per ser senyor, com en el feudalisme, no cal saber llegir, només cal un Audi i mala llet.

Moebius

Moebius, quedà captivat de jove pel desert mexicà. Potser a causa del peiot, les imatges d'aquest indret màgic, l'han acompanyat tota la vida. Li serviren d'inspiració per crear el seu singular univers d'Arzak.
El que em fascina dels éssers humans, és el fet de tenir el poder dels déus per crear universos, realitats, i de vegades, inventar la nostra pròpia vida.
Moebius és en realitat Giraud, dibuixant francès del tinent Blueberry, o potser és ell, qui en realitat és en Moebius.

Música

És una passió. M'agrada admirar i gaudir quelcom que no se fer, m'agrada ser un profà, i treure-hi tant de plaer. M'agrada descobrir, experimentar, tastar tots els estils. Bé, supose que com a tothom. Com que un ja té la seua edat, tot començà quan gravava cassettes i els atresorava fins cremar-los tot el dia pegant voltes en el walkman. També tenia la meua col·lecció de vinils. Rodaven i rodaven sense fi. El soroll de l'agulla extreia un so màgic com el que fa la llenya al foc.
Però realment, ha estat amb el mp3 i el pirateig quan he començat a endinsar-me en nous horitzons musicals. He descarregat una vertadera barbaritat de música, he recorregut tots els estils, els clàssics, i l'avantguarda.
Ja fa una estona que em prepare recopilatoris, amb la singularitat que ara en un CD hi caben més de 100 temes. Així, tinc un registre arqueològic dels meus gustos durant els darrers anys. Costa quadrar tot això, i a més m'agrada fer-ho molt variat. Tutifruti pa la penya.
Tardor 2010.
Plou. Tot és fosc. L'estiu ha deixat cendres que es van apagant, és temps per pensar, i això no sempre és fàcil. Hi ha temes pendents, temes que un es pregunta si es podran resoldre ara que hi ha temps per estar en casa, quedar-s'hi dins, al recer. Un que escriu açò recorda els moments, els amics i amigues que no estan a prop. La distància, sempre la fotuda distància. Hem voltat massa i els bocins de la nostra vida han quedat per llocs que no es toquen, persones que no es coneixen entre si, i complicitats difícils de comprendre. Ets a punt de travessar l'abisme d'aquell que ja no té on tornar. D'aquell que ha de decidir si fer el bot definitiu o tornar enrere, sense saber si allà queda alguna cosa d'allò que ha estimat. No sap si dintre seu encara hi viu la persona que estimava els carrers, i que tot ho veia fàcil quan fluïa la nit i les trobades eren fàcils. Em sentia més pegat a l'asfalt que un xiclet. Tot ha esclatat en mil bocins i allà estàs tu amb un puto tub de superglue pensant que podràs recompondre el món. No, ningú pot.
Agranarem i farem altres coses, ja vorem on.
Tardor 2010
Seria massa llarg posar el tracklist. Només dir que comença amb música pausada, i la cosa es va animant. Això és un tast de coses que escolte i m'agraden. Espere que us agraden a vosaltres també. Ací el podeu descarregar. Bon apetit.

Remix Tardor 2010
http://www.megaupload.com/?d=QNK4YTD7

Més imatges de la vaga als Països Catalans.

La companya Aurora ha penjat un vídeo de l'Accent de la brutal càrrega policial pels carrers del centre de València el 29-S. Subscric totalment les seues paraules, i encara n'afegiré unes altres. A València, el poble pateix el sandvitx entre el totalitarisme, el despotisme i la corrupció del PP, i la psicosi acomplexada sociata de la mà de Ricardo Peralta. He de dir que aquest home m'ha decebut completament. Sóc amic del seu fill, i fa anys em pensava que era una persona decent. Inclús vaig fer una paella amb la seua família, pareixia bon tipus, començà la seua carrera com a advocat laboralista, guanyant diverses causes en favor dels treballadors. Però coses del postmodernisme imperant, d'Esquerra Unida passà als dissidents de Nueva Izquierda, i d'allà al PSOE, de la maneta del Diego López Garrido i d'altres. Ara ordena massacrar els treballadors i estudiants mentre exerceixen el seu dret a la vaga. Els seus gossos gaudeixen de la feina. Colpegen el personal, i produeixen imatges a les quals estem acostumats des de fa molt, malauradament. Tanmateix, el PSOE s'enfonsarà, i amb ell, aquest tros de cabró tornarà a la cova d'on mai degué haver eixit. Sí, ara ja fa temps que se que és un autèntic cabró.

Al voltant de la vaga.

El millor per mi han estat les lluites i accions directes, conseqüència de la ràbia del poble. Tot apuntava a una vaga descolorida i ensinistrada, però el moviment obrer va més enllà de sindicats venuts. Com sempre, els Països Catalans, a l'avantguarda.

Sobre les eleccions a Veneçuela.

"El que la revolució bolivariana a l'Amèrica Llatina ha estat a punt de demostrar (ningú pot saber si seguirà pel mateix camí o si més aviat sucumbirà al pragmatisme i a la socialdemocràcia) ha estat que el socialisme no només pot arribar a ser compatible amb la democràcia, sinó que ho és infinitament més que el capitalisme. Aquest és el veritable motiu pel qual tots els mitjans de comunicació es van abocar de seguida en una campanya de desprestigi contra Chávez i la Veneçuela bolivariana. El que no podia fer-s'hi visible era un exemple massa perillós: un socialisme en Estat de Dret."
Santiago Alba Rico en català.

Veient estos dies el tractament vergonyós i la manipulació dels resultats de les eleccions a Veneçuela, em preguntava cóm era possible que es prengués partit de manera tan descarada per una opció política a la contra. Els qualificatiu emprats pels mitjans des de Público fins TvE m'ha semblat una prova més del pensament únic que empastifa massa cervells, incús entre els nostres companys. Pura propaganda racista, neocolonial i malintencionada. Es parla de victòria en vots de l'oposició, quan aquesta etiqueta inclou els comunistes o els indigenistes, que no tenen res a vore amb la patronal del MUD. El telediari de TvE, en la millor línia del No-do. Es nota que hi ha coses que mai canvien, com Espanya.

Coses per fer en estiu: Lisboa

Aquest estiu que ja acaba ha tingut els seus moments. D'allò que més ha emplenat la meua consciència, i que ha revifat una certa fe en l'art, ha estat Lisboa i la seua interessant gestió artística al carrer. Projectes que deixe ací representats en un exemple visual. Una impressionant peça, l'autoria de la qual desconec. Em va impressionar molt la barreja d'influències, la incorporació d'elements de la cultura popular, la ironia i cert surrealisme en la proposta. Les ruïnes de la postmodernitat, des de certa nostàlgia.

Activistes pel Sàhara.

Pose per avançat el meu suport total a la causa sahariana, i el meu desig de llibertat per a aquest poble que tantes injustícies pateix.
Però l'episodi d'aquests dies, amb els activistes espanyols "maltractats" per les autoritats marroquines, i el subseqüent tractament mediàtic, em deixa perplex. En primer lloc em comença a cansar l'actitud de determinats progres d'ací, que com diu l'expressió castellana "veuen la palla en l'ull aliè". Crec sincerament que Marroc és un règim terrible, i que s'oprimeix el poble saharià (i d'altres) baix una monarquia totalitària. Però, a que em sona a mi això? Doncs sí, si fa no fa, la mateixa situació que patim ací els que formem part de nacions oprimides.
Tinc molts amics i amigues que són activistes de la causa sahariana, m'han volgut fer vore que la situació és radicalment diferent en els dos països, que allà gran part de la població hi viu deportada (i és cert). Però la repressió, la tortura, la guerra bruta, la manca de llibertats, la censura, l'odi sistemàtic que destil·len els mèdia amb total impunitat ens són comuns. Aquesta diferenciació que fan molts activistes pro Sàhara, còmodes dins les coordenades de l'estat espanyol, és fruit de la major informació que tenen al voltant del conflicte del Sàhara, o pel contrari, parteix del total desconeixement ( potser també interessat ) que tenen dels conflictes a l'interior de l'estat espanyol, com el conflicte basc, o el nostre?
Què hagués passat si uns quants guiris es sumaren a una manifestació il·legalitzada per la independència d'EuskalHerria a Hernani? Quin hagués estat el tracte rebut per part de la policia espanyola? Quina hagués estat la resposta dels mitjans locals? Quins qualificatius, o quin tracte mereixerien per part de la patriòtica població espanyola?
Però el cas és que, com tots i totes sabem, Spain is different.

Coses per fer en estiu: Mural al Vedat.

El Vedat ha estat lligat per a mi a l'estiu d'una manera inqüestionable. Des que visc a Mallorca, visite la caseta cada any, sovint retornant una convivència familiar, que per raons òbvies, em fa desembocar en múltiples episodis de nostàlgia. De la mateixa manera em suggereix la necessitat de fugir de nou a una illa.
Al final de la meua estada, volia deixar quelcom meu que encara hi fos quan jo ja hagués partit. Espere que us agrade.

Nova temporada.

Un pensament més llarg de l'habitual.

Després d'unes vacances necessàries d'illa i de blog, ací estic de nou, amb forces renovades, espere. La vessant política i literària, pel que sembla, excepte algun degoteig, va deixant pas al predominant món de la imatge. Aquest blog, si ha de ser alguna cosa, és reflex de mi mateix, i crec que precisament aquesta és la raó de que passe això en aquest espai, car a mi també em passa. I ho dic com un observador imparcial...
Postmodernisme? No, supervivència en un món banalment abjecte. El blog és un reflex dels projectes que omplen la vida de sentit, barrejat amb la dosi necessària de vanitat. Durant tota la meua vida he estat una persona dispersa entre molts interessos i inquietuds, ha estat una dispersió enriquidora, i sobretot m'ha reportat plaer, però sempre m'ha quedat la impressió que no acabava de treure tot el potencial a les meues dedicacions.
Potser hauríem de tindre tres vides consecutives: una per crear, una per a viatjar pel món, i una altra per al vici. Les tres tindrien doncs, com a finalitat l'aprenentatge.