Genial article de Santiago Alba Rico

Santiago Alba Rico
En la tradició occidental, Ulisses fixa per a sempre l'experiència radical del viatger que, contra tots els obstacles i totes les temptacions, afrontant tempestes, monstres i amenaces de mort, després de travessies sense fi i contratemps en cadena, assoleix finalment el seu destí. Perquè Ulisses ha viatjat, el seu país ha canviat; perquè Ulisses ha viatjat, ell mateix ha canviat tant que ha esdevingut irreconeixible. Anomenem viatge la mutació simultània de l'espai i del subjecte; és a dir, la impossibilitat de tornar al mateix lloc i de tornar a ser el mateix o, fins i tot, la impossibilitat mateixa del retorn.

Uns 175 milions de persones a tot el món fan o han fet el viatge d'Ulisses. Han lluitat durant anys contra el mar i contra el desert, s'han jugat i fins i tot perdut la vida, s'han vist empesos, rebutjats, atonyinats, engarjolats, abans d'assolir el seu destí. Quan ho han aconseguit, ningú no els estava esperant per a celebrar la seva fita ni per a recollir el testimoni de les seves aventures. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per a què tot aquest esforç? Per què tot aquest rebuig? Perquè volen ser paletes a Europa i enviar una mica de diners a les seves famílies.

Uns 700 milions de persones —les mateixes cada any— passen d'un avió a un hotel a un museu a un restaurant a una botiga de souvenirs, sense sortir mai de l'estret passadís de l'experiència estàndard, i per això exigeixen, i obtenen, somriures, aplaudiments, reconeixement i protecció. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per què els estimem tant? Perquè volen fer-se una fotografia?

Al contrari del que pugui semblar, al capitalisme no li agraden els viatgers. Una paradoxa íntima l'obliga a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa experiència exclusiva ; una paradoxa íntima el porta a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa aventura immobilitzadora. El viatge d'Ulisses està prohibit. Però cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament; cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament sense que res no passi, sense que res no es mogui. L'única manera de tornar sempre al mateix lloc i de ser sempre la mateixa persona és no haver estat mai enlloc. Aquest “enlloc” s'anomena televisió; aquest “enlloc” s'anomena també turisme.

El capitalisme ha disposat una enorme, sofisticada i molt poderosa maquinària per tal d'impedir els viatges. Ha convertit de fet la prohibició del viatge en un dels negocis més rendibles del planeta. Enmig de la crisi rampant, els ingressos pel turisme internacional van augmentar un 5,6% l'any 2008 fins a arribar als 850.000 milions de dòlars; és a dir, el 30% de les exportacions internacionals de serveis. L'Organització Mundial del Turisme preveu per a l'any 2020 fins a 1.600 milions de desplaçament turístics internacionals per tot el món. Potser hauríem d'alegrar-nos-en, encara que la imatge resulta menys esparançadora i optimista si ens imaginem 1.600 milions de llagostes voraces o 1.600 milions de marines fotògrafs —com estampides d'animals fagoscòpics— reclamant als natius, i imposant-los-el, el seu veritable país.

L'any 1867, l'escriptor francès Teophile Gautier va visitar Egipte i en va quedar molt decebut: no s'assemblava gens a “l'autèntic” Egipte, el de l'Exposició Universal de París de 1855. Des de llavors, la indústria de la prohibició del viatge s'ocupa de què els destins turístics s'assemblin a si mateixos; de què les ciutats, els paisatges i els souvenirs consumits s'ajustin a la realitat establerta —com per l'eidos platònic— en el catàlegs de viatges. El 1888, la casa Kodak va inventar el carret de paper i va democratitzar per tant la fotografia amb un eslògan publicitari que resumeix molt bé la contribució del turista-consumidor a la cultura universal: “vostè prem el botó, nosaltres farem la resta”. Durant segles, militars, sacerdots i empresaris han destruït i reconstruït sense parar els països de l'anomenat Tercer Món per a què les seves prolongacions pacífiques puguin avui fotografiar l'Egipte veritable, el Senegal autèntic, la Índia genuïna, el Marroc original. La paradoxa del colonialisme és que ha imposat no només la modernitat a les seves colònies; els ha imposat també les seves tradicions autòctones i els seus costums mil·lenaris.

El cost econòmic i ecològic del turisme de masses és altíssim: el capitalisme no pot immobilitzar el viatger sense traslladar-lo d'un costat a un altre en mitjans de transport que depenen del petroli; no pot produir la “veritable còpia” dels països visitats sense desplaçar poblacions, destruir manglars i selves, alterar els paisatges, estimular l'especulació i accelerar la construcció d'hotels i d'instal·lacions gairebé sempre incompatibles amb els recursos i necessitats dels nadius. Però més greu que tot això —perquè n'és també la condició— és el cost antropològic, cultural, humà del turisme. “Vostè prem el botó i nosaltres farem la resta” és una frase que exposa molt bé la continuïtat consumista entre l'espectador de televisió, el turista i el pilot d'un bombarder. La nostra vida discorre “enlloc” i mai no ens passa “res”. Turisme i guerra es confonen de tal manera en aquesta negació radical del món que els torturadors d'Abu Ghraib creuen estar fent turisme a Iraq i per això es fotografien amb les seves víctimes assassinades mentre que els turistes occidentals a Egipte o Senegal són alhora marines invasors i presoners consumidors. Marines perquè prolonguen, alimenten i confirmen relacions de dependència neocolonial; presoners perquè (al contrari que Ulisses i els immigrants, els veritables viatgers) són passivament traslladats, apletats, alimentats, de vegades fins i tot tatuats, i en qualsevol cas tancats en camps de concentració de luxe des d'on es mengen el món sense mirar-lo ni entendre'l; sense ni tan sols fregar-lo.

Un amic —ho he explicat d'altres vegades— ha proposat la firma del Protocol del Quiet, un acord internacional en virtut del qual tots els homes, en néixer, rebrien una quota limitada de quilòmetres per a desplaçar-se pel món. En aquesta “altra societat possible”, un cop exhaurit aquesta quota, només es permetrien els viatges d'aprenentatge i de solidaritat (i, és clar, els d'amor autèntic i amistat autèntica). Aquest és el model vigent a Cuba des de fa cinquanta anys, com ho demostren els soldats a Angola i els metges a tots els punts del planeta. Podria ser que sota el capitalisme resulti molt desitjable ser immobilitzat en avions, hotels, botigues i restaurants estrangers, però no anomenem això “viatjar”. Diguem com a mínim la veritat. I la veritat és que els cubans, de vegades justificadament insatisfets, han viatjat i segueixen viatjant molt més que tots els altres pobles del món. Els espanyols, que som a tot arreu, en realitat no hem sortit encara de les nostres cases. I des d'elles fotografiem ruïnes antigues i ruïnes fresques.

Sant Jordi 2009

Brigadista lingüístic.

El fet de treballar en l'educació, ací a Mallorca, m'ha fet plantejar-me en nombroses ocasions la lluita per la meua cultura, la catalana. Per què fer-lo i el més important, com? Cal dir que des que vaig començar a treballar en aquesta feina, he considerat com a condició irrenunciable el fet de fer-lo en català, naturalment. No sempre ha estat fàcil. Els dutes han aparegut i també els dilemes morals, he hagut d'inventar-me recursos i ser flexible sense renunciar a res. No cal dir que la meua experiència ha enfortit les meues conviccions, car per a mi no existeix un altre camí. Fer-lo seria anar contra mi mateix, però també mancar al respecte als meus alumnes.
L'entorn del meu institut, l'IES Borja Moll, en el qual treballe des de fa quatre anys, suposa tot un repte per a la meua professió, des de diverses perspectives, socials, culturals, familiars, lingüístiques etc. El barri és un dels més degradats de la ciutat de Palma, amb un teixit social d'orígens molt diversos. Al meu institut hi ha alumnes de més de 50 nacionalitats diferents. Xinesos, equatorians, colombians, romanesos, dominicans, ucraïnesos, marroquins, senegalesos, ghanesos, només per citar-ne uns quants. Els nascuts a Mallorca o a la península, la minoria, són d'ètnia gitana, o bé descendents de peninsulars que vingueren a treballar als anys 60 i 70 a l'illa. El barri presenta un paisatge desolador, blocs de pisos que cauen, alt índex d'atur, drogodependència, fort absentisme escolar, presència policial contínua, tràfic de drogues al carrer, violència entre comunitats etc.
En definitiva, una manca de perspectives per les quals l'educació pot esdevindre una autèntica taula de salvació. I és per tant, especialment important que aquesta es faça en la llengua pròpia de les Illes Balears. El català.
En primer lloc perquè aquest mosaic cultural, de col·lectius amb tan poques coses en comú entre si, necessita un eix vertebrador que els connecte amb el lloc on viuen més enllà de la seua procedència, que per suposat cal valorar i respectar. L'altra opció suposa la llei de la selva, o el model anglosaxó, amb una orientació racista disfressada de relativitat cultural. Que cada comunitat visca dins el país, emprant per al seu entorn limitat ( gueto ) la seua llengua, sense que els siga necessari aprendre la llengua anglesa. Per què afirme que açò és racisme? En primer lloc perquè aquesta situació contribueix a crear guetos, comunitats tancades entre individus d'una mateixa procedència, i en segon lloc, per què mentre un individu no domine el màxim nombre de recursos d'adaptació a la societat en la qual viu, estarà en inferioritat d'oportunitats enfront d'una altra persona que si domine aquests recursos. La llengua és una de les eines d'adaptació a una societat més importants. Els guetos aïllats contribueixen a crear una imatge estereotipada dels nouvinguts. Aquesta imatge estereotipada els resta possibilitats laborals, de relació amb altres persones, i en definitiva de créixer com a individus dins el seu entorn.
La meua experiència personal, em fa riure'm d'aquells que afirmen que els nouvinguts són una amenaça per a la nostra cultura. Aquesta tesi ridícula ha tingut molts adeptes entre part del nacionalisme català, hereu d'una classe que tractà amb menyspreu els immigrants de parts de l'estat menys riques. El problema el tenim nosaltres, i cal entendre, que si els nouvinguts són un repte, també suposen una oportunitat.
Vaig ser durant dos cursos tutor del grup d'acollida. Només hi havia un alumne nascut a Mallorca. Em tocà enfrontar-me als pares desesperats ( comprensiblement ) per les dificultats d'idioma que els suposaven les classes en català. Deu de ser frustrant voler ajudar en els deures el teu fill i no entendre res. Però, en un perfecte castellà ( tots plegats no durien més d'un any ací ), els vaig explicar que el fet d'aprendre en català, apart de ser la llei a les balears, els anava a obrir les portes per tindre moltes més oportunitats en el futur, que el professorat, començant per mi, anava a garantir que tots els continguts s'entengueren, explicant-los de manera individualitzada en a llengua que calgués: castellà, anglès, àrab o patois...
Així, amb aquesta garantia, els meus alumnes han superat totes les reserves, i han interioritzat la llengua catalana com un fet natural en mi, i per tant un fet natural en valencians i mallorquins. Alguns inclús proven de xarrar-la amb mi, o imiten el meu accent valencià apitxat.
Des de sempre he mostrat interés per les seues arrels: terra, cultura, creences, història personal, i intentat compartir allò que conec dels seus països. la relació ha de ser en les dos direccions. Si ells senten que el seu origen es valora, també senten interés en el nostre.
En fi, la naturalitat sempre ha esta la millor defensa en aquesta trinxera que suposa estimar una llengua i utilitzar-la en tots els àmbits de la nostra vida.
Quelcom que fem, per cert, milers i milers de valencians, brigadistes lingüístics en la resta del nostre territori. A Catalunya o a les Illes, estem ajudant a salvar la llengua catalana des de la base. Milers i milers de persones que parlen el valencià del seu poble a joves de l'altra punta del món, nouvinguts com ells en una terra que els ha acollit i els ha donat treball. Un treball que se'ns negava en el País Valencià, durant anys de menyspreu institucional cap al fet de ser llicenciat i valenciano-parlant. Un perfil massa perillós per a aquells que ostenten el poder i ens imposen l'auto-odi . No tindrem futur fins que s'entenga que l'educació és la primera línia del front per a la integració, i hi haja la voluntat de respectar el català a València.

Català

El Salvador

Ja fa molt de temps que vaig escriure l'anterior post, però els resultats electorals en El Salvador avancen en aquesta direcció i m'omplen d'esperança en el procés polític que s'està vivint a Amèrica Llatina. El procés encetat aquests anys al subcontinent era quelcom que s'havia avortat de manera violenta durant el període 60-80. Però la injustícia i les ferides tard o d'hora afloren, no es pot soterrar un conflicte social irresolt amb receptes neoliberals, que només agreugen la situació de desigualtat.
El govern ha dut a terme una campanya bruta basada en la por, en la propaganda anticomunista, però el poble ha recolzat l'FMLN per produir un canvi necessari.
La pobresa extrema, la violència policial i de les maras posen a les persones contra la espasa i la paret. És el típic cas d'utilització del Lumpen par part del sistema per canalitzar l'odi i la frustració contra el propi poble.

Una estratègia d'extermini gestada en les altes esferes i dirigida al gueto. Una estratègia, que parteix des dels barris de Los Ángeles, amb una tensió generada de manera artificial entre grups ètnics diferents, per fomentar l'odi racial i dividir als oprimits en cercles concèntrics ( per raça, per zona, per orígen... ), malgrat que tots comparteixen una mateixa classe. És el mateix per totes les grans ciutats monstruoses americanes: Mèxic DF, Caracas, Medellín, Rio de Janeiro, Panamà City etc. El sentiment grupal es transforma en una rebel·lió indeterminada ( i controlada ) cap a la societat en general, l'organització dels jòvens es centra en activitats nocives per a la comunitat basades en el narcotràfic i la violència sectària. És la màfia, la llei del més fort, en realitat, el feixisme.
El gran repte del futur, serà acabar amb la socialització de la violència a Amèrica Llatina. A Veneçuela no s'ha aconseguit extirpar-la del barrio adentro després d'anys de revolució bolivariana, i aquest ha estat un dels grans fracassos del Chavisme. La pobresa no és tan extrema, però perviu l'organització social de xaboles, l'urbanisme del gueto que caldria repensar. La favela, el cerro, el barrio, tots són part del mateix fenomen, resultat d'anys de creixement urbà descontrolat i dels abismes socials propis d'Amèrica Llatina, una forma de racisme estructural del sistema, que ara, els governs progressistes, haurien de tindre en el punt de mira. Mentre es mantinguen aquestes mancances en les infraestructures i en les opcions vitals dels seus habitants, continuarà la violència.

Felicitats Amèrica.

Absurdament, no queda estètic entre la progressía, aportar elements positius sobre el govern de Veneçuela. Jo vull felicitar al seu poble aquest pas endavant. No tot és perfecte per allà, queden moltes coses per fer, i per això és important no pressionar-se amb plaços que limiten els canvis profunds que s'estan duent a terme.
La manipul·lació en la nostra terra continua implacable: Tanta gent que manté un esperit crític en altres temes, aplica ací el pensament únic. No, companys i companyes, que s'haja canviat la constitució no significa que el president Chávez no necessite ser votat en les eleccions successives per continuar en el poder. Açò és la democràcia, sense límits a la reel·lecció mentre el poble continue volent, talment com a l'estat espanyol, i si no que li ho diguen a tia Rita, a en Cháves, o Fraga...
A Hugo Chávez l'han votat, mentre que nosaltres tenim un cap d'estat imposat per un dictador feixista, i ningú es qüestiona la qualitat de la nostra democràcia. Per als dubtes, molt bò l'article de Pascual Serrano en Público.
Ah i per cert, tant parlar de populisme, i qui acaba regalant 400 euros, com en un infame concurs televisiu, és en ZP ( xec nadò de 2500 euros inclòs ).
Ho senc, no poden haver arguments des del nostre podrit sistema. Altre exemple, mentre Chávez expulsà a l'embaixador d'Israel durant l'agressió a Gaza, en Moratinos es reunía amb els responsables de l'estat sionista i remugava amb la boca xicoteta. I a seguir venent armes, que si, maten xiquets palestins per molt que mentisquen en la televisió amb tota la barra. Mentre l'estat espanyol finança els enormes sous del banquers amb diners públics, i els treballadors pateixen l'atur
Fets, no paraules.
Ah, i felicitar també el poble bolivià, que ha aconsguit superar segles de racisme, intents de guerra civil, desestabilització interna ( Pando, Santa Cruz ), i autoodi indígena. Evo, és per mi el símbol de la dignitat recuperada. S'obri un nou horitzó a Amèrica Llatina, i aquest és el canvi real.

Carroñeros

De Cuatro, la cadena del grup PRISA, que està demostrant quin model audiovisual ens tenien preparat.
M'explique: Divendres passat estava malalt i en casa, fet que no acostuma a ser habitual en mi. Feien l'esmentat programa en la cadena progre. Evidentment, em va cridar l'atenció el contingut de l'episodi, anomenat Parking. Els intrèpids reporters de la cadena, recorrien els aparcaments dels voltants de discoteques, la majoria en el País Valencià i Catalunya, buscant als més passats per aconseguir una bona captura.
Els adol·lescents ( i no tant adol·lescents ) que hi apareixien, eren un bon exemple d'un gran nombre de jòvens de hui en dia: Ànsia per apareixer per la televisió, per explicar les seues coses a la càmera, analfabets funcionals, malalts per l'estètica, orígens de classe treballadora, la majoria amb poc funcionament neuronal, en definitiva.
Els nanos i nanes, exhibien les seues bosses de farlopa, aspiraven ratlla rere ratlla, parlaven amb una verborrea inintel·ligible, dislocada la mandíbula, saludaven la família, o es deien que es dedicaven al tràfic: Cristal, coca, ketamina, el que faça falta... A alguns se'ls difuminava la cara, a altres no, senzillament se'ls treia el rostre, amb evidents signes d'intoxicació, per a fer befa en la concurrència, i escandalitzar les ments benpensants, ben calentetes en la seguretat de la seua llar.
Quan apareixia una xica, de perfil poligamero, com els meus alumnes, amb tota la pocavergonya i mala baba, el càmera li treia un primer plà de l'escot. Tancaven el relat així, juntament amb els comentaris dels xics i xiques que hi havia al voltant, i que exclamaven amb gran cridòria: Mira que tetas!
La reportera, reina de les hienes, buscava àvida la peça: A ver, eso que es? Me lo enseñas? Que es cristal? Y porque tiene ese color? Y también lo vendes? Y tu que tienes, coca?
Els jòvens, addictes a la cultura de l'espectacle, es dirigien ràpidament, com mosques a un excrement, atrets pel focus de la càmera: Mira, Callejeros, que guay!
Però que és el que aquests ingenus en treuen de tot açò? Diners? No, perque del gran negoci que el morbo genera no els cauen ni les molles. Fama? No, perquè en tot cas, el dilluns, quan amb una ressaca monumental s'adrecen al treball o al centre d'estudis,seran objecte de burla i escarni en el millor dels casos. Premis? No, perquè l'altre dia, quan arreplegaren el premi TP els callejeros no tingueren ni una paraula per a les seues víctimes. Ells són els que acumulen aquestes distincions.
I doncs, que els queda, de tot açò, als jòvens?
A currar de Telepizza, com un xic que venia de fer feina encara d'uniforme, amb un sou de misèria, i disposat a ingerir tot tipus de substàncies per oblidar-se de la seua dura realitat.

Caspa Pepera

El nou cas de corrupció del PP aprofundeix en la línia canyí que tant els agrada. Hi ha una dura competició per arribar al súmmum de la caspa. Es difícil discernir qui s'endú la grossa. Si fa uns mesos flipàvem amb el cas De Santos, pare de família exemplar del PP mallorquí, militant dels Quicos, que va ser retratat en un vídeo amb dos maromos, un consolador, quantitats industrials de farlopa i visionant simultàniament un entretingut documental de sexe zoofílic amb cavalls... Poc després descobríem la utilitat dels pots de colacao per amagar comissions il·legals, soterrades en el jardí, una tècnica cassolana amb la qual l'ex consellera Ordinas va aconseguir amagar uns 200 000 euros. Ara diu que escriurà un llibre per explicar com ho feu. Al País Valencià la història no es queda curta, tenim a l'home de la Loteria nacional: Carlos Fabra. Il Divo, un altre que pilla comissions inclús per respirar. Que dir de Rita i els seus negocis tèrbols amb l'expresident del València CF, el també constructor Bautista Soler? Els valencians som tan imbècils que la gent el defensava, quan l'equip descendia als abismes de la classificació, de manera inversament proporcional al que ascendien els seus beneficis. Xè, però anem a tindre el millor camp de tot lo món, Iè! Quin gran home!
Però les darreres setmanes, han superat totes les previsions, primer, la trama d'espionatge bananero de la psicòpata política Esperanza Aguirre, experta privatitzadora de la sanitat, plusmarquista mundial en la carrera sense mirar enrere, com demostrà als atemptats de Mumbai, survivor d'accident d'helicòpter i més xula que ningú.
A més, s'ha descobert una trama de corrupció en una empresa subsidiària del PP que aconseguia pràcticament tots els contractes per a l'organització d'esdveniments públics en els ajuntaments governats pel PP. La legió d'escaladors engominats, esgrimint actituds xulesques, i una eminentment filosofia vital hortera, ja fa anys que passeja tranquil·lament per les institucions governades pel PP. Personatges sinistres, com el tal Francisco Correa, o l'artista abans conegut com el bigotes, havien muntat un lucratiu xiringuito. Per cert, a la vessant hortera canyí, no ens guanya ningú. En bigotes, que sabia on podia pegar millor el pal, emigrà a València i muntà Orange Market, des de la qual subcontractava tot tipus d'actes al gust de la bijuteria valenciana: Volvo racer's cup, congressos, campanyes per a l'honorable president Camps de golf etc. Tan bé li anaven les coses que es casà amb una ex Mama Chicho, reciclada de manera oportuna en presentadora de Canal 9. Aquesta vida de dubtós refinament, en la línia del seu antic palmarés acompanyant a Pajares i Esteso en títols mítics com los bingueros, acabà dràsticament amb el seu processament ara fa una setmana. Poc a poc aniran caient...

Fins quan?

La veritat, de vegades m'entristeix ser Valencià. Em cansa terriblement ser un home preocupat, corprès i perpètuament escandalitzat per aquest país de merda que tenim. M'agradaria que la meua llengua no fos una trinxera on plante el genoll disposat a resistir les bombes, gasos, la metralla i una pluja àcida constant. M'agradaria no haver d'escriure sempre dels mateixos temes: detencions, abusos, atacs feixistes, destrucció del territori, guerres etc.
M'agradaria poder escriure sobre com m'agrada la mar, i sobre les històries que m'invente, sobre la gent que he estimat, o la que encara he de conèixer. M'agradaria poder tancar aquest bloc i escriure sobre la música que m'apassiona, sobre l'última pel·li que m'ha fet reflexionar, els viatges, els projectes artístics, el que fora. Tot menys aquesta sensació constant de queixa.

Però aquest no és el món que jo somnie, ni el país que vull, i per això, per cabuderia, per orgull, per solidaritat, o el que siga, he d'escriure que a Vicent Martí el jutjaran, que al company David de Vilafranca també. I he d'escriure, de la mateixa manera, que als porcs feixistes del nostre país, mai se'ls jutja.
Conec en Vicent Martí. Vaig treballar amb ell quan vivia a Alboraia. Ell fou un dels pioners en promoure l'agricultura ecològica per salvar la malmesa Horta de València. Però això no és el més important, sinó el fet que l'únic crim que ha comés en Vicent, a l'igual que en David, ha estat estimar massa. Estimar massa una terra que s'està destruint per la riquesa d'uns quants malparits.
Per tot això, em veig obligat, de nou a escriure sobre aquests temes. Perquè el fet, l'única realitat de la qual estic segur, és que al País Valencià s'està produint un vertader Apartheid. Ens volen destruir com a poble, així de clar: la llengua, la terra, la consciència, l'amor propi. I l'únic que podem fer és lluitar per tots els mitjans necessaris. Cadascú com sàpiga o puga.
Per això, de nou, em toca escriure aquest post, potser no és el que m'agradaria escriure en aquests moments, però no hi ha més opció.

Reclamant el carrer.

Recuperar el carrer com a espai públic de trobada. Buscar noves formes d’entendre l’oci més enllà de rutines idiotizants. Expressar una creativitat oberta a tothom, reunir-se i gaudir del ball, posar-se en moviment. Es podrien buscar mil raons per a dur a terme un acte com el d’ahir. Un acte de caràcter revolucionari, perquè veure a més d’un centenar de persones ballant amb música en viu, i a tots els vianants amb els ulls com a plats, no és habitual a Palma. No ho és, potser per comoditat, inèrcies o hàbits, no entrarem ara a valorar les raons. El cas és que ahir va passar. Una proposta modesta, però a la vegada molt ambiciosa plenava de ritmes els carrers cèntrics de Ciutat. L’excusa, que està plantant la llavor d’aquest canvi, són les Festes Populars de Ciutat. Una idea expeditiva en els temps que corren, que va a contracorrent de l’avorrida proposta institucional. Aquesta festa enllaunada que proposa el poder, amb concerts de grans mitjans i poca imaginació com a únic sentit de Sant Sebastià.
Anit, la gent del col·lectiu 16 Mghz es marcaren una sessió brutal en moviment, damunt d’un camió. Una cabina a l’aire lliure on es cuinaven els millors vinils de Funk, Old School, Jungle i Drum ‘n Bass en directe.
La vesprada començava freda, i anàvem unint-nos els valents que havíem decidit plantar cara a aquest hivern implacable. L’enorme presència policial tampoc ajudava gaire a crear ambient, però les persones, el poble, respongué amb gran maduresa, decidint que cap pasma ens faria malbé la festa. Així que començàrem a ballar, amenitzats per les bases Funk de DJ Triqui, el crack de linia 6. Es marcà una sessió molt seriosa, que feia que se’ns anara unint cada vegada més la tropa, de camí a Sa Feixina. Tot açò es saltejava amb espectacles de foc, malabars i tot tipus de performances que uns companys atresoraven en una gàbia amb rodes. Molt de color, i la gent cada vegada s’animava més, les birres també ajudaven.
Ja en sa Feixina, ens atrinxerarem i resistírem amb la música com a provisió fins que la pasma desaparegué. Ja més tranquils, comentàrem divertits que per a fer el musical perfecte, els maderos haurien d’haver-se marcat unes coreografies, a l’estil Village People.
Després li toca el torn a l’Inyako, DJ Amoniako, amb les pinzellades de cultura caspa Pop barrejada amb grans dosis de Jungle. Un festival.
La festa s’allargà fins que les cames ja no responien, i ens n’anarem a seguir-la amb un somriure a la boca. Però això ja és una altra història.

Festes Populars a Ciutat.

Una de les crítiques que sempre he fet a la ciutat de Palma, ha estat la manca de participació ciutadana en la celebració de les festes de Sant Sebastià.
Més enllà del seu emplaçament al calendari ( el fred gener no convida excessivament a la disbauxa ), la festa consisteix en realitat en una sèrie de concerts simultanis, que produeixen saturació i atordiment més que servir com a punt de trobada per a un oci saludable. El fet de situar tots els concerts al llarg d'una nit ( en realitat fins les 3 del matí ), respon a un intent per domesticar el caràcter dionisíac i rebel que han de tindre les celebracions col·lectives.
Per això, un grup de persones, a les quals jo m'hi he sumat, hem organitzat les primeres Festes Populars a Ciutat. Els actes, modestos, es basen no obstant en la recuperació del carrer com a espai de trobada, i ofereixen els diferents moviments socials a Mallorca l'oportunitat d'expressar-se, i el que sol ser més urgent, d'autogestionar-se.
Hui comencen els actes, amb un pregó de festes ben mordaç, a la manera tradicional.
El programa de festes és aquest:
DILLUNS 12 a les 19 h. a la Font de les Rambles. Cercavila i pregó, inauguració de les festes.

DIMARTS 13 a les 20 h. al Bar Es Pinzell. Presentació del llibre "La Dragonera pels dragons" a càrrec d´Albert Herranz
DIMECRES 14 a les 20 h. a la Casa Catalana. Xerrada: "Cuba: 50 anys de revolució, i més..."

DIJOUS 15 a les 18 h. a la Plaça dels Patins. Diada Jove Falla, jocs de dards, pintada d`un mural, taller de ball de bot, música, jam session i torrada.
DIVENDRES 16 a les 20 h. a la Plaça de la Reina. Reclaim the streets Festa itinerant pels carrers de Ciutat

DISSABTE 17 a les 17 h. a la Plaça dels Patins. Diada de Cultura Popular Taller de ball de bot, Glosadors, menja, concert i altres activitats.
DIUMENGE 18 a les 11 h. a la Plaça dels Patins. Diada Popular Torneig de futbet, concurs de paelles, tallers, jocs per nins, activitats escoltes, mercat de llibres, cantauros, etc.

DILLUNS 19 a les 21 h. a la Plaça dels Patins. Revetlla de Sant Sebastià. Sopar i música.
Que visca la festa popular!

Associacions participants: Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, Joves del GOB, Maulets, 16 Hz, Joves de Mallorca per la Llengua, Escoltes Eladi Homs i Reina Constança, Associació de Veïns Puig de Sant Pere, Cultura Obrera, Casa Catalana, Bar Es Pinzell.

Mercenaris

Il·lustració publicada al Diagonal i a Rebelión a partir del brillant article d'investigació de Lucas Marco.