dimarts, 30 de març del 2010

Fins quan? Valencians exiliats, unim-nos!


( La mítica calçotada de La Torna, a la plaça del Diamant de Barcelona ).

Sense pretensions. Així arribàrem a Barna, molt més barat que volar a Violència city en folles. La veritat és que enguany volia anar, ho jure per la geperudeta i la mare que els ha parit a tots els fallers. Inclús em plantejava anar a Castelló, fer la Madalena el més ebri que pogués i preguntar-me com sempre, què collons representen els fotuts txirimbolos que passegen pels carrers? De que va el tema? Per al neòfits en aquest assumpte, només us diré que les anomenen gallates, i són una aberració visual amb llumenetes de colors que passegen per la ciutat, com si foren, no se, una verge de Rafael, en compte d'una puta merda, senzillament. Això ho dic des del carinyo.
Bé, les falles no són massa millor. Quan hi vivia, fugia simplement, o procurava estar bolinga la major part del temps possible. Sóc de Russafa, i com descriuria el panorama faller en el meu barri? Infern no aniria lluny.
Només salvaria les mascletaes si fora foc de morter sobre el balcó de l'ajuntament.
Bé, el cas és que caiguérem a Barna, i el divendres anàrem a Gràcia. Feiem birres en un bar de la Virreina, amb en Borja, amic maniser conegut a l'illa, i escoltarem trons. Efectivament, una falla, seguida per la flor i nata de l'exili, anava en processó cap al local de l'Espai País Valencià.
Allà hi vaig vore vells coneguts, que hi han anat per feina. Moltes cares de tots els pobles del País Valencià. I tothom compartia el mateix perfil. Llicenciat amb més o menys inquietuds nacionals/lingüístiques. Vaig estar xerrant, compartíem la mateixa reflexió. La majoria deia que volia tornar, algun dia, molts no ho farem.
Passa el temps i la terreta es fa més intermitent cada vegada.Ens impliquem en la vida que ja fa anys hem conquerit en l'exili. De vegades és més fàcil ser valencià i sobreviure fora de casa. És així de trist, l'últim que tanque la porta. Només m'inquieta el que deixe enrere, la púrria nacional catòlica espanyola ens ha superat, és el que entreveig quan vaig a Violència city.
Potser hi tornarem algun dia, una marea humana, i assaltarem a la brava el palau d'hivern.
Mentrestant, a menjar calçots:

1 comentari:

Borja ha dit...

Per a definir les gaiates el millor que he trobat és aquest vers, que crec que va esciure Bernat Artola: "Esclat de llum, sense foc ni fum".

Una abraçada, crack