Des de l'illa

Terra 2

2011-05-16T09:25:00.000-07:00

Fa uns anys vaig pintar per primera vegada la façana del Terra. Vaig triar el tema de les arrels. Va durar només un parell de setmanes, els blavers varen fer acte de presència i destruiren l'obra a les 2 setmanes. Ara, i conmemorant el 10é aniversari, he pintat una nova cara al Terra. Representant el vel que ens hem de treure a València per fer sentir la nostra veu.

Darreres peces 1

2011-05-05T10:36:00.000-07:00

Aquest blog no està abandonat. Açò, més enllà d'una afirmació dadaïsta, és una realitat. Malgrat que ha esdevingut un mostrari de grafits, un catàleg d'obres sobre la paret.
Aquest es correspon a un mural fet a Son Gotleu després d'un taller de grafit amb uns quants xavals, alguns d'ells també alumnes meus de l'IES francesc de Borja Moll. M'ajudaren a fer aquesta obra alegòrica als temps de sables que ens ha tocat viure. Una guerra més, però la vertadera guerra és als nostres barris, als carrers plens de persones sense feina. Ells, els fills de la crisi pogueren somniar que són els putos amos, i que pintaran quelcom que queda a la vista de tots. Em vaig inspirar en els viatges de Gulliver. Tots som gegants lligats per prejudicis dels homes petits. Les seues guerres, la seua merda insignificant ens fan més grans.
Al tanto amb les lletres estil Bronx, que esponàniament estamparen a vora. Més grans que la vida.

Un altre mural a Sa Pobla.

2011-03-22T10:47:00.000-07:00

Aquest blog, davant la deserció general, esdevé un recordatori de feines per a mi mateix. D'ací un temps podré marcar la meua cronologia a través d'imatges.
Ja no escric mandales que ningú ha de llegir. Malgrat tot, si passes per ací: I love U.
El que més m'agrada d'aquests murals és que tothom hi deixa la seua empremta, tothom pot fer art, encara que no s'ho crega massa.

Revista 'Cultura urbana'

2011-02-24T11:01:00.000-08:00

He començat un taller de grafit amb un grup de xavals del barri de Son Gotleu, alguns d'ells són alumnes meus. L'objectiu és fer un mural a favor de la integració al barri. Tema delicat, ja que fa un any varen esclatar greus enfrontaments entre els veïns d'origen africà, i els de tota la vida, majoritàriament de cultura gitana. Jo tinc alumnes que pertanyen a ambdós col·lectius. De moment l'experiència fou positiva, a vore com funciona.
A més, recentment em varen fer una entrevista a Tv de Mallorca sobre 'almanac de Cultura Urbana que editàrem l'any passat. A vore que trobeu...

Muntanya

2011-01-24T10:11:00.000-08:00

Ahir vàrem aprofitar un dia fred d'hivern per pujar una muntanya més de Mallorca: el Lofre. Està situat al costat de Biniaraix, un poble proper a Sóller. La foto és una mostra més de la infinita bellesa d'aquesta illa. Infinita només en la meua imaginació, ja que també aquesta bellesa, s'acabarà en els meus ulls. De moment continuem pujant els seus cims, que són els cims que ens recorren per dins. Ens submergim en les seues aigües per netejar-nos, aquesta illa som nosaltres, persones que en determinat moment decidírem fugir i ens hem trobat ací. Mallorca no té temps, perquè el temps és Mallorca.

Bon any 2011

2011-01-12T09:01:00.000-08:00

Aquest blog té la tradició de felicitar l'any que comença amb alguna cançó que em té particularment enganxat en el moment. Com ara és tot un disc, i el fragment musical que teniu ací baix em pareix senzillament genial, ací us el deixe. Una abraçada, aquest any pot arribar la pau als nostres cors, per fer la guerra amb les nostres ments.

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

2010-12-22T08:41:00.000-08:00

Una sentència molt, molt perillosa. L'estratègia resulta evident, acabar amb l'educació en català per a guanyar el procés de substitució lingüística i la colonització cultural. No és res nou, la lluita ja fa massa que dura. Trenquem amb aquesta gent que no ens vol cap bé.

Cartell de la diada de Mallorca.

2010-12-19T03:58:00.000-08:00

Ací està el cartell de la diada que he dissenyat per a l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM). Volia utilitzar el concepte de país a l'interior, i de la nuesa en la que ens està deixant l'abús del capitalisme.
Dubtava de si utilitzar l'esquena d'un home (la meua pròpia), o la d'una dona (la de Laureta), per si es donaven les típiques susceptibilitats pseudo feministes. Finalment, trobe que m'agrada donar-li un contingut femení al cartell, fer de la dona i la seua pell, la protagonista, doncs poques vegades el nostre moviment planteja la dona i la feminitat com a protagonista del nostre país. Sembla que es lluita contra el patriarcat des d'una òptica paternalista, des de fora, i en dates senyalades (8 de març).
Feia por la combinació del cos rotund de la dona, i les ungles pintades de roig, aplicant-li a la imatges una lectura estereotípica que crec hauria d'estar ja superada. Potser les nostres companyes no es pinten els ulls o les ungles, empren escot o el que siga? No provem nosaltres d'estar més guapos o elegants, o ens vestim per a l'ocasió si hem de buscar curro? Tot això no té importància, el que es tracta és que el cartell parle des de la dona, i que la imatge siga impactant i guapa. M'agrada la idea de trencar amb tòpics uniformitzadors dins del nostre moviment, les dones es poden arreglar, pintar-se les ungles si volen i ser feministes i rupturistes, no ho creieu? El més curiós, és que la gent que ho ha vist, de fora del nostre moviment no han fet aquesta lectura, i els ha agradat molt. Hem de filar nosaltres sempre més prim, i obsessionar-nos per una espècie de puresa monacal, que a la resta de la societat se la sua prou? El cos de la dona és poderós, i així es comprengué en els anys 60, quan es feia ostentació d'un cos femení que no s'amagava...
En definitiva, què us pareix el cartell?

Els cables, un conte de fades

2010-12-19T03:38:00.000-08:00

La criba dels cables de wikileaks en El País es torna cada dia més lamentable. Sembla que es donen com a fets inqüestionables, les opinions interessades dels agents exteriors de la CIA (incloent els impresentables membres del govern provincial espanyol). Atenció a aquesta notícia delirant, que pretén atacar a la solidaritat bolivariana amb arguments infantils, de pel·lícula de sèrie B.
Oh, quin pla malèfic: curar la ceguera a milers i milers de persones pobres per a dominar el món. Quina refinada crueltat! Molt més brutal que no deixar-los morir de fam o cremar-los amb Napalm com fan altres. Este Chávez, va pel món adoctrinant els pobres amb esperança, curant la ceguera, i regalant petroli als països pobres, però qui s'ha cregut que és, Jesucrist?

Un món gris

2010-12-14T09:14:00.000-08:00

I per això m'hi rebel·le amb tots els colors possibles.

Com pingüins intentant volar...

2010-12-08T04:29:00.000-08:00

Així som nosaltres.

Sense volar.

2010-12-08T03:30:00.000-08:00

Aquest pont, m'he quedat en terra per la vaga secreta de controladors. Al principi, el meu cabreig fou monumental, decebut per un esdeveniment més en la roda de la fortuna, que darrerament pareix que em gira cap avall. Parlant amb les persones in situ que havien patit la cancel·lació dels seus vols a més de la manipulació i desinformació barata per part d'AENA i la companyia Ryan Air, em vaig armar dels mateixos arguments que la immensa majoria, els ja coneguts i que s'han vist amplificats pels mitjans aquests dies.
Després, en casa, vaig començar a buscar per mi mateix la informació (un exercici que tothom hauria de practicar més sovint), a matisar les fonts, i la meua idea canvià de manera progressiva.
Què s'amaga darrere d'aquesta aturada, que ha paralitzat l'espai aeri de l'Estat?
Doncs la propera privatització d'AENA, una més de les receptes de l'FMI (l'actual govern econòmic d'Espanya i mitja Europa). Si heu llegit Las venas abiertas de América Latina, de Galeano, us podeu fer una idea de quines són les vertaderes raons de les "ajudes" de l'FMI.
Primer es dirigeixen atacs contra la divisa nacional, i es concentren contra l'emissió de bons de l'estat, es desestabilitza la borsa amb atacs selectius, les agències de qualificació, com Moody's (una filial més de l'Imperi USA a través de FMI i similars), posen la fiabilitat financera i creditícia a l'alçada del betum, i després s'enuncia la recepta, el dogma de fe: Cal reduir el dèficit. Això significa bàsicament eliminar els serveis socials, i privatitzar les poques empreses públiques, en sectors clau, que hi queden, moltes vegades adquirides per empreses internacionals amb capital flotant de l'imperi.
En definitiva, ens estan desmantellant i depredant, com ho varen fer amb els governs d'Amèrica Llatina, i que només una revolta democràtica profunda està reflotant.
Però què fa la nostra població, entre perplexa i agitada pel Prefeixisme, es queda a casa a vore la Esteban, no fa vaga perquè els sindicats són uns vividors, i s'enfurisma amb qualsevol col·lectiu que es rebota, demanant mà dura. Ens espera el pitjor, l'alienació de la massa aplaudeix mentre ens massacren.

Força Barça!

2010-11-29T16:00:00.000-08:00

Maneta, de nou. I ells desesperats, jugant a la violència impotent... Així és, Espanya...

Canviar l'educació

2010-11-24T10:11:00.000-08:00

L'altre dia vaig assistir a un congrés sobre creativitat i innovació a l'educació. Normalment no estic massa còmode amb aquestes etiquetes, ja que em pareix que responen més a qüestions administratives parides per quatre il·luminats (psicopedagogs) que sovint no han xafat una aula en la vida. Els problemes de hui en dia en la nostra feina són extremadament complexos, i totes i tots ens adonem que treballem dins un sistema que no funciona.
El primer que ens digueren és que per a generar dinàmiques de creativitat no hem de tindre restriccions d'espai i de temps, i que els continguts haurien de ser multidisciplinars. Just allò que ens ve imposat des d'uns rígida Conselleria d'Educació. El problema que veig en el sistema és que és contradictori, entre les teories pedagògiques, i la necessitat de resultats (encara que falsejats) aplicada per la mentalitat capitalista/ consumista. El resultat és un híbrid incoherent que només empitjora les coses.

El món a l'inrevés. La policia torna a emparar els botxins a València

2010-11-23T08:13:00.000-08:00

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, gaudint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.

Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.

Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells. Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.

Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.

La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.

Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.

A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.

I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.

De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

Sàhara

2010-11-23T03:31:00.000-08:00

La massacre al campament d'Agdaym Izik, al Sàhara Occidental, ha posat damunt la taula de nou la injustícia i brutal repressió que pateix el poble saharià. Què podem dir sobre aquest tema que no estiga ja dit? Marroc és un terrible règim basat en la repressió, com bé saben els seus propis ciutadans.
Les paraules es tallen en escoltar el testimoni dels supervivents a la massacre, que després foren detinguts i torturats sistemàticament.
Aquesta situació sovinteja massa al nostre món, la comunitat internacional lamenta, però no condemna la brutal repressió. Som espectadors d'una situació indecent. En el joc d'aliances internacionals, evidentment valen més els interessos econòmics i estratègics que les persones i els pobles. Espanya mira cap a una altra part, no s'atreveix ni tan sols a qüestionar l'actuació salvatge de les forces d'ocupació marroquines. Massa interessos econòmics, dos monarques units per negocis i amistat, dos dinasties perpetrades contra els seus pobles respectius, que es donen la mà amb un somriure de hiena, mentre les masses es deixen endur per l'exaltació patriòtica i aplaudeixen la brutalitat.
Estarem vivint tots i totes en un món sord?

Noves generacions.

2010-11-19T04:41:00.000-08:00

Continua la conquesta dels carrers del centre de Palma, armat amb uns quants esprais, imaginació i color. De moment sense conseqüències legals. Inspirat en el tipus de fauna que ens ha dut on som hui en dia.

Bombes al carrer.

2010-11-14T05:08:00.000-08:00

Nova peça en la reserva de Ca n'amunt. Omplint de color els murs nus d'aquesta ciutat, metre a metre, conquerint cada passa amb barricades fetes d'imatges. Assaltant les trinxeres de l'avorriment i el borreguisme amb atreviment.

De vegades ens emboliquem la llengua i costa transmetre allò que passa pel nostre cap.
Actualitzat hui.

Referències al diari...

2010-11-09T06:37:00.000-08:00

Està bé vore que està canviant la percepció al voltant de l'art de carrer. Ací a Mallorca no n'hi ha molts exemples, potser tants anys de repressió han fet forat. Un dels pocs exemples ha sortit hui referenciat al Diario de Mallorca.

Caps de setmana de tardor.

2010-11-07T05:29:00.000-08:00

He aprofitat els darrers caps de setmana per fer excursions per La Tramuntana. En un bot ens plantem en una serralada verda, escarpada, un racó del món que mereix ser patrimoni de la humanitat per la seua bellesa. També per ser un dels pocs exemples de serralada Mediterrània tan propera a la mar i tan ben conservada. Boscos de carrasques d'una altra època, encara.
El passat dissabte pujàrem el Puig de n'Alí, enfront del pic de la Massanella, i dinàrem refugiats del vent en una confortable cova.

El diumenge vàrem fer un ruta trencacames en bicicleta de muntanya per Na Burgesa, prop de Palma, i després anàrem a un refugi brutal entre Andratx i Estellencs a fer torrada i nit, al dia següent buscàrem bolets infructuosament. En collírem unes rúsules blaves, algun rovelló i alguna cosa més que menjàrem allà mateix.

Rondalles del capitalisme: La crisi

2010-11-05T06:24:00.000-07:00

Vist de prop als carrers de Palma. Potser encara evoluciona la peça.

Blog del departament de Plàstica.

2010-11-04T11:57:00.000-07:00

Poques vegades barrege la meua feina, l'educació, amb aquest blog. Podria argumentar moltes raons, però la primera i més senzilla és que m'abelleix desconnectar del meu treball en aquest espai. Per a entendre'ns, m'agrada la meua feina, em sent realitzat i tota la pesca, però la naturalesa del meu treball és estressant i contra això, poca cosa hi puc fer. Ja feia temps que, malgrat la precarietat en l'ús de les noves tecnologies del meu centre, volia encetar un blog del departament de Dibuix de l'IES Francesc de Borja Moll. El cas és que els requeriments quotidians de feina no em deixaven dedicar-li el temps necessari. Ara ho he pogut fer. Es tracta d'una eina més per a aprofundir en l'educació en un entorn molt difícil com és el meu institut.
La llegenda urbana ens parla d'un ordinador per a cada alumne en aquest estat podrit, i aquesta aportació d'equips s'ha fet alababalà, sense parlar amb els docents implicats, és a dir, com es sol fer tot en aquest sistema educatiu. I així ens va. Ara però, els meus alumnes tenen finalment una finestra al món digital per a aprendre.
Aquesta és l'adreça:
http://plasticaborjamoll.blogspot.com/

Genial vídeo sobre Wikileaks.

2010-10-28T06:35:00.000-07:00

Si sabeu un poc d'anglès, s'entén prou bé.

Els documents de wikileaks potser no sorprenen per ells mateixos, el relat dels fets en format informe dista molt de ser digerible per les masses. Ja fa temps que sabem que a Irak s'ha torturat, assassinat i perseguit totes les branques de la cultura des de la invasió, el 2003. Això no és nou, l'objectiu era deixar un país sobirà en l'edat mitjana, fomentar el canibalisme tribal, i instaurar un règim col·laboracionista pilotant mitjançant el genocidi. Tot pel petroli. Tot per la pasta.
El que em pareix interessant és que per primera vegada, des de dins del sistema, una filtració massiva deixa al descobert, nues, les atrocitats de l'imperi. No és que això no haja passat mai, però per primera vegada, des de la caiguda del bloc socialista, la repercussió s'ha viscut a escala planetària. I això gràcies a Wikileaks.
De l'entrevista a Julian Assange, en el País del passat diumenge, em quede amb el seu comiat: No et cregues ningú, mai. Es referia a la propaganda del poder.
Aquesta propaganda ens ven que hem d'ajustar-nos el cinturó en solidaritat amb els empresaris cabrons que ens han arruïnat. Ens ven que és necessari que ens paguen menys, treballar més hores i en pitjors condicions.
També deia Assange una cosa molt interessant: Mai la societat civil havia estat tan feble front al poder del capital. Estem permetent el flux de diners des de la nostra renda fins l'enorme plusvalua de les corporacions.

Un pensament.

2010-10-26T09:08:00.000-07:00

La meva vida:
Sóc el xiquet que intenta agafar tots els joguets a la vegada, com no pot abastir-los tots, li'n cau un al terra, quan intenta arreplegar aquest li'n cau un altre, al recollir aquest altre, hi caurà un tercer. I així seguesc una i una altra vegada, intentant arreplegar els bocins dispersos de la meua memòria.

Vive la France!

2010-10-19T06:50:00.000-07:00

Podrem parlar sempre del centralisme francés, del seu xovinisme o del colonialisme atroç que han exercit al llarg de la història en nom de la grandeur. Però sincerament, és preferible viure en un país que ha fet una revolució il·lustrada, ha eliminat la monarquia borbònica de manera eficient i encara hui és el símbol d'una rebel·lió que no s'arreplega en la púrria dels seus partits polítics. És millor viure en una societat humanista, encara que burgesa, abans que en un país ancorat en els privilegis de l'ancième règime, la monarquia rància i vetusta, el caciquisme, l'alienació camperola que encara hui en dia s'atreveix a cridar: Vivan las caenas!
Els vassalls del present fan cua per entrar al Gran Hermano, desconfien dels sindicats i somnien algun dia, en ser els senyors. Ací per ser senyor, com en el feudalisme, no cal saber llegir, només cal un Audi i mala llet.

Moebius

2010-10-12T11:16:00.000-07:00

Moebius, quedà captivat de jove pel desert mexicà. Potser a causa del peiot, les imatges d'aquest indret màgic, l'han acompanyat tota la vida. Li serviren d'inspiració per crear el seu singular univers d'Arzak.
El que em fascina dels éssers humans, és el fet de tenir el poder dels déus per crear universos, realitats, i de vegades, inventar la nostra pròpia vida.
Moebius és en realitat Giraud, dibuixant francès del tinent Blueberry, o potser és ell, qui en realitat és en Moebius.

Música

2010-10-04T11:57:00.000-07:00

És una passió. M'agrada admirar i gaudir quelcom que no se fer, m'agrada ser un profà, i treure-hi tant de plaer. M'agrada descobrir, experimentar, tastar tots els estils. Bé, supose que com a tothom. Com que un ja té la seua edat, tot començà quan gravava cassettes i els atresorava fins cremar-los tot el dia pegant voltes en el walkman. També tenia la meua col·lecció de vinils. Rodaven i rodaven sense fi. El soroll de l'agulla extreia un so màgic com el que fa la llenya al foc.
Però realment, ha estat amb el mp3 i el pirateig quan he començat a endinsar-me en nous horitzons musicals. He descarregat una vertadera barbaritat de música, he recorregut tots els estils, els clàssics, i l'avantguarda.
Ja fa una estona que em prepare recopilatoris, amb la singularitat que ara en un CD hi caben més de 100 temes. Així, tinc un registre arqueològic dels meus gustos durant els darrers anys. Costa quadrar tot això, i a més m'agrada fer-ho molt variat. Tutifruti pa la penya.
Tardor 2010.
Plou. Tot és fosc. L'estiu ha deixat cendres que es van apagant, és temps per pensar, i això no sempre és fàcil. Hi ha temes pendents, temes que un es pregunta si es podran resoldre ara que hi ha temps per estar en casa, quedar-s'hi dins, al recer. Un que escriu açò recorda els moments, els amics i amigues que no estan a prop. La distància, sempre la fotuda distància. Hem voltat massa i els bocins de la nostra vida han quedat per llocs que no es toquen, persones que no es coneixen entre si, i complicitats difícils de comprendre. Ets a punt de travessar l'abisme d'aquell que ja no té on tornar. D'aquell que ha de decidir si fer el bot definitiu o tornar enrere, sense saber si allà queda alguna cosa d'allò que ha estimat. No sap si dintre seu encara hi viu la persona que estimava els carrers, i que tot ho veia fàcil quan fluïa la nit i les trobades eren fàcils. Em sentia més pegat a l'asfalt que un xiclet. Tot ha esclatat en mil bocins i allà estàs tu amb un puto tub de superglue pensant que podràs recompondre el món. No, ningú pot.
Agranarem i farem altres coses, ja vorem on.
Tardor 2010
Seria massa llarg posar el tracklist. Només dir que comença amb música pausada, i la cosa es va animant. Això és un tast de coses que escolte i m'agraden. Espere que us agraden a vosaltres també. Ací el podeu descarregar. Bon apetit.

Remix Tardor 2010
http://www.megaupload.com/?d=QNK4YTD7

Més imatges de la vaga als Països Catalans.

2010-10-04T07:36:00.000-07:00

La companya Aurora ha penjat un vídeo de l'Accent de la brutal càrrega policial pels carrers del centre de València el 29-S. Subscric totalment les seues paraules, i encara n'afegiré unes altres. A València, el poble pateix el sandvitx entre el totalitarisme, el despotisme i la corrupció del PP, i la psicosi acomplexada sociata de la mà de Ricardo Peralta. He de dir que aquest home m'ha decebut completament. Sóc amic del seu fill, i fa anys em pensava que era una persona decent. Inclús vaig fer una paella amb la seua família, pareixia bon tipus, començà la seua carrera com a advocat laboralista, guanyant diverses causes en favor dels treballadors. Però coses del postmodernisme imperant, d'Esquerra Unida passà als dissidents de Nueva Izquierda, i d'allà al PSOE, de la maneta del Diego López Garrido i d'altres. Ara ordena massacrar els treballadors i estudiants mentre exerceixen el seu dret a la vaga. Els seus gossos gaudeixen de la feina. Colpegen el personal, i produeixen imatges a les quals estem acostumats des de fa molt, malauradament. Tanmateix, el PSOE s'enfonsarà, i amb ell, aquest tros de cabró tornarà a la cova d'on mai degué haver eixit. Sí, ara ja fa temps que se que és un autèntic cabró.

Al voltant de la vaga.

2010-09-30T00:30:00.000-07:00

El millor per mi han estat les lluites i accions directes, conseqüència de la ràbia del poble. Tot apuntava a una vaga descolorida i ensinistrada, però el moviment obrer va més enllà de sindicats venuts. Com sempre, els Països Catalans, a l'avantguarda.

Sobre les eleccions a Veneçuela.

2010-09-28T08:51:00.000-07:00

"El que la revolució bolivariana a l'Amèrica Llatina ha estat a punt de demostrar (ningú pot saber si seguirà pel mateix camí o si més aviat sucumbirà al pragmatisme i a la socialdemocràcia) ha estat que el socialisme no només pot arribar a ser compatible amb la democràcia, sinó que ho és infinitament més que el capitalisme. Aquest és el veritable motiu pel qual tots els mitjans de comunicació es van abocar de seguida en una campanya de desprestigi contra Chávez i la Veneçuela bolivariana. El que no podia fer-s'hi visible era un exemple massa perillós: un socialisme en Estat de Dret."
Santiago Alba Rico en català.

Veient estos dies el tractament vergonyós i la manipulació dels resultats de les eleccions a Veneçuela, em preguntava cóm era possible que es prengués partit de manera tan descarada per una opció política a la contra. Els qualificatiu emprats pels mitjans des de Público fins TvE m'ha semblat una prova més del pensament únic que empastifa massa cervells, incús entre els nostres companys. Pura propaganda racista, neocolonial i malintencionada. Es parla de victòria en vots de l'oposició, quan aquesta etiqueta inclou els comunistes o els indigenistes, que no tenen res a vore amb la patronal del MUD. El telediari de TvE, en la millor línia del No-do. Es nota que hi ha coses que mai canvien, com Espanya.

Coses per fer en estiu: Lisboa

2010-09-20T08:17:00.001-07:00

Aquest estiu que ja acaba ha tingut els seus moments. D'allò que més ha emplenat la meua consciència, i que ha revifat una certa fe en l'art, ha estat Lisboa i la seua interessant gestió artística al carrer. Projectes que deixe ací representats en un exemple visual. Una impressionant peça, l'autoria de la qual desconec. Em va impressionar molt la barreja d'influències, la incorporació d'elements de la cultura popular, la ironia i cert surrealisme en la proposta. Les ruïnes de la postmodernitat, des de certa nostàlgia.

Activistes pel Sàhara.

2010-08-31T03:51:00.000-07:00

Pose per avançat el meu suport total a la causa sahariana, i el meu desig de llibertat per a aquest poble que tantes injustícies pateix.
Però l'episodi d'aquests dies, amb els activistes espanyols "maltractats" per les autoritats marroquines, i el subseqüent tractament mediàtic, em deixa perplex. En primer lloc em comença a cansar l'actitud de determinats progres d'ací, que com diu l'expressió castellana "veuen la palla en l'ull aliè". Crec sincerament que Marroc és un règim terrible, i que s'oprimeix el poble saharià (i d'altres) baix una monarquia totalitària. Però, a que em sona a mi això? Doncs sí, si fa no fa, la mateixa situació que patim ací els que formem part de nacions oprimides.
Tinc molts amics i amigues que són activistes de la causa sahariana, m'han volgut fer vore que la situació és radicalment diferent en els dos països, que allà gran part de la població hi viu deportada (i és cert). Però la repressió, la tortura, la guerra bruta, la manca de llibertats, la censura, l'odi sistemàtic que destil·len els mèdia amb total impunitat ens són comuns. Aquesta diferenciació que fan molts activistes pro Sàhara, còmodes dins les coordenades de l'estat espanyol, és fruit de la major informació que tenen al voltant del conflicte del Sàhara, o pel contrari, parteix del total desconeixement ( potser també interessat ) que tenen dels conflictes a l'interior de l'estat espanyol, com el conflicte basc, o el nostre?
Què hagués passat si uns quants guiris es sumaren a una manifestació il·legalitzada per la independència d'EuskalHerria a Hernani? Quin hagués estat el tracte rebut per part de la policia espanyola? Quina hagués estat la resposta dels mitjans locals? Quins qualificatius, o quin tracte mereixerien per part de la patriòtica població espanyola?
Però el cas és que, com tots i totes sabem, Spain is different.

Coses per fer en estiu: Mural al Vedat.

2010-08-27T05:57:00.001-07:00

El Vedat ha estat lligat per a mi a l'estiu d'una manera inqüestionable. Des que visc a Mallorca, visite la caseta cada any, sovint retornant una convivència familiar, que per raons òbvies, em fa desembocar en múltiples episodis de nostàlgia. De la mateixa manera em suggereix la necessitat de fugir de nou a una illa.
Al final de la meua estada, volia deixar quelcom meu que encara hi fos quan jo ja hagués partit. Espere que us agrade.

Nova temporada.

2010-08-26T08:43:00.000-07:00

Un pensament més llarg de l'habitual.

Després d'unes vacances necessàries d'illa i de blog, ací estic de nou, amb forces renovades, espere. La vessant política i literària, pel que sembla, excepte algun degoteig, va deixant pas al predominant món de la imatge. Aquest blog, si ha de ser alguna cosa, és reflex de mi mateix, i crec que precisament aquesta és la raó de que passe això en aquest espai, car a mi també em passa. I ho dic com un observador imparcial...
Postmodernisme? No, supervivència en un món banalment abjecte. El blog és un reflex dels projectes que omplen la vida de sentit, barrejat amb la dosi necessària de vanitat. Durant tota la meua vida he estat una persona dispersa entre molts interessos i inquietuds, ha estat una dispersió enriquidora, i sobretot m'ha reportat plaer, però sempre m'ha quedat la impressió que no acabava de treure tot el potencial a les meues dedicacions.
Potser hauríem de tindre tres vides consecutives: una per crear, una per a viatjar pel món, i una altra per al vici. Les tres tindrien doncs, com a finalitat l'aprenentatge.

Més historietes

2010-07-13T16:31:00.000-07:00

La història de la matxutxa.
Estava jo un dia treballant en el jardí d'un xalet i vaig sentir que em cridaven. Era una dona de mitjana edat, però estava imponent, es notava que era d'aquestes que es cuiden, que mengen com pardalets, es matxuquen fent Pilates, anant al massatgista i tot això que fan les dones riques de mitjana edat. Duia unes ulleres de sol negres enormes, anava tota enjoiada, i la cobria un vestit blau que li quedava com un guant, es notava que estava folrada de bitllets. Em demanà si podia anar i arreglar-li el jardí, que el seu jardiner era peruà i no feia res bé ( com si una cosa impliqués l'altra, ja saps com són aquesta gent ) i l'havia acomiadat. Ens ho vàrem arreglar per a que hi anés la setmana següent i allà m'hi vaig presentar. Vivia en una casa espectacular, una d'aquestes que hauria fet algun arquitecte famós, i tenia una espècie de jardí japonés amb un estanc amb nenúfars, la veritat és que estava tot molt guapo. Hi vaig començar a treballar, era estiu i feia calor, així que em vaig treure la samarreta. En un moment donat, em vaig sentir observat, i vaig buscar al voltant per si algú m'espiava. Aleshores la vaig vore, estava en una finestra del segon pis, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, com si estigués a punt de tindre un orgasme, jo em vaig girar tot de pressa i vaig dissimular. Quan va ser l'hora, em va pagar amb una fredor absoluta i va entrar a la casa. A la setmana següent, tot anava igual, jo estava arreglant unes mates de bambú, podant-li les herbes autòctones, que s'entestaven a reaparéixer. Aleshores vingué amb una safata, duia una cervesa i un còctel per ella. Ens vàrem seure, ella em va fer moltes preguntes, però defugia parlar d'ella mateixa. Malgrat tot, es notava que no l'interessaven gaire les meues respostes. Quan em vaig adonar, la seua mà es va posar casualment, bé és un dir, en la meua cama, jo em vaig quedar de pedra quan quedà clar que no era un contacte casual, ja que els seus dits varen començar a relliscar diligentment fins arribar al meu paquet. Quan em vaig adonar estava amb els pantalons baixats i ella engolia el meu penis com si li anés la vida, com si estigués famèlica. Vàrem follar allà mateix, quan vàrem acabar, es posà el tanga de nou, s'arreglà els cabells, i tornà a entrar sense dir ni una paraula. Després em va pagar i me n'aní. Vàrem estar una temporada així, encara que la nostra transacció carnal anava pujant cada vegada més de to. A ella li agradava la canya, tot tipus de jocs . Quasi sempre em reclamava que em disfressés de les coses més inversemblants, hi hagué un dia que no vaig treballar, almenys com a jardiner, ja que em va emmanillar al llit, i de tant en tant venia i se'm follava, o m'empapusava amb el menjar, o literalment em menjava a sobre. Hi havia dies que pel contrari, ella era la submisa, fingia ser una xiqueta d'aquestes d'institut quillo, o em deia vertaderes barbaritats pròpies d'una meretriu del barri xinés. Fins i tot una vegada em va va fer posar la roba del seu marit, jersei rosa creuat sobre el coll, polo Lacoste, pantalons de tela, mocasins, quina fila! Em va afaitar ella a la banyera, em va engominar els cabells... fou aleshores quan em vaig assabentar que el seu marit era un polític del PP, i que a més, era homosexual, ella es referí a aquest fet com si fora el més natural del món, com si fos un soci capitalista i poc més, una aposta de futur, això sí, em va fer prometre que no diria res. D'ella no em contava ni una paraula. Jo li seguia el joc, estava encuriosit per vore fins on podia arribar.
Ací la història, com totes les bones històries, donà un gir inesperat. Resulta que les meues aficions d'esplai em varen dur problemes: una plantació de marihuana que tenia en un hort entre tomaqueres varen atreure l'atenció de la Guàrdia Civil, i em varen confiscar les plantes. Al poc temps m'arriba una citació, i em demanaven una pena que podia anar des d'una multa fins la presó. Vaig acudir al judici, i quan s'obrí la sessió, ja t'imaginaràs què, en efecte, la jutgessa era la mateixa dona de qui era amant i assalariat. Vaig pensar que encara tindria sort, i seria absolt. Però la molt cabrona ni em mirà, i a sobre em posà la màxima pena, quatre caps de setmana a Picassent, i una multa de 3000 euros, que de no pagar-se, i evidentment no podia pagar-la, em durien a la pressó durant sis mesos. La vaig maleir profundament, filla de puta... Volia colpejar-la, ara sí sense que fora cap joc. Però el més inquietant és que em vaig passar tot el judici completament empalmat. Aquesta roba, per raons òbvies, mai l'havia utilitzat pels seus jocs sexuals.
No la vaig tornar a vore mai més, el seu marit crec que és ara conseller o quelcom similar. No se com poden seguir amb aquesta comèdia, la impressió que em va fer és que tant se'n dona el grau d'hipocresia que conforme les seues vides, mentre no es faça públic l'escàndol, i es guarden les aparences... Ara bé, un dia, en la meua bústia hi aparegué un sobre, sense cap paraula, ni remitent, i dins hi havia 3000 euros, que m'estalviaren haver de passar aquesta temporada entre reixes. No se com havia endevinat la meua adreça, jo mai li havia dit on vivia exactament. El cas és que aquesta gent, si vol, ho sap tot. Amb diners torrons.

A Marta no se li escapa que potser aquesta història ha estat triada com per casualitat, però d'alguna manera és tracta d'un missatge obvi, en Martí se l'insinua a través d'un relat sexual amb una dona més major que ell. No l'impressiona gaire, així que no fa massa cas i canvien de tema. Al cap d'una estona, ell li diu que se'n va a la ciutat a vore uns col·legues, li pregunta si hi vol anar, i que la convidarà a una cervesa. A ella li pareix bé el pla. Al cap i a la fi, ja ha perdut la impressió de tornar a xafar l'asfalt, i no anà tan malament, així que decideix acompanyar-lo i pegar una volta

Diari de cales

2010-07-13T03:05:00.000-07:00

Esta setmana hem estat apurant el temps a l'illa, i la visita del meu germà Hèctor navegant a la deriva per les platges més boniques. Sí,la bellesa existeix lluny de la marea roja i dels ramats de borregos. Fugíem de la calor infernal, en El Delta, Es Trenc, Son Serra de Marina, Hotel Formentor i per tot. Ací, unes fotos que estrenen la càmera submarina. Comandant Cousteau preparat per a l'al·lucinant viatge submarí. Bon voyage i bon estiu per tothom. Us vull a tothom.

Si les parets parlaren...

2010-06-28T09:25:00.001-07:00

Sense massa ganes per res més. Hi ha algú en casa?

Un pensament

2010-06-28T06:56:00.000-07:00

Què passaria si després de tanta història, tots aquells mals que atribuïm al capitalisme, foren en realitat fruit de la sempre sorprenent i infinita estupidesa humana?
Què passaria?

Pel Sàhara.

2010-06-18T01:27:00.000-07:00

Aquests dies frenètics de final de curs, he estat pintant un camió que anirà al Sàhara farcit de material sanitari. Amb l'ajuda d'Àlvar, hem deixat una peça doble. La novetat, i crec que pot causar sensació per Tinduf si funciona, és que he pintat estels amb pintura foto-lumínica, que brillarà per la nit. No pot rivalitzar amb les nits farcides d'estreles de Sàhara, que alguna vegada m'ha tocat viure.
Els companys de Tinduf viuen en un estat de provisionalitat pacient, tot esperant el dia en el que podran tornar a la seua terra al Sàhara occidental, reunir-se amb els seus iguals, abraçar-se i caminar tots junts fins banyar-se els peus en la mar.
Aquest dia arribarà, quan un poble té la determinació de ser lliure, no hi ha monarquies autoritàries, ni complicitat internacional, ni foscos interessos econòmics que siguen capaços d'aturar-lo. Perquè la voluntat de tot un poble sobreviu la travessia pel desert més àrid.

Fent Vaga

2010-06-08T06:27:00.000-07:00

Perquè la lluita és l'únic camí. No ens enganyem, de moment només la vaga ens serveix per reivindicar els nostres drets. La nostra retallada és l'efecte de la depredació especulativa, amb la qual el govern dels pocs es fregava les mans. I ara què?
Els que érem titllats gairebé de bojos per afirmar que aquesta bombolla esclataria, ara paguem la desfeta?
A la vaga. Ningú ens regalarà res. La lluita és l'únic camí.

Assassins.

2010-06-06T13:18:00.000-07:00

No calen més paraules.

Amb en David, amb Palestina

2010-05-31T00:04:00.000-07:00

No vivim en una època heroica. Sovint ens mirem les coses des de la pantalla, asseguts com ara amb una tassa de cafè a la ma. La gent que hi apareix, els palestins massacrats a diari per Israel, són cares sense noms, símbols anònims d'un dolor que ens sobrepassa.
Però hui, a una d'aquestes cares, li puc posar nom. És el meu amic David Segarra, a qui he estat intentant rastrejar per internet, a vore si està bé, si ha patit quelcom, i m'imagine que la situació a bord dels vaixells haurà estat dramàtica. En David viatja en un dels vaixells que van cap a Gaza per trencar el bloqueig i dur tot allò que els manca a les persones d'allà. Un cop de puny al genocidi israelià, una gran maquinària de crear dolor... i cadàvers.
Espere de tot cor que en David estiga bé, però també espere que cada persona que hi viatja, puga arribar a bon port, són herois en una època que ha deixat de ser heroica, han decidit ser com els palestins, ells que la majoria venen de països on no els manca de res. Sobreviure a Palestina és un dels actes d'heroisme quotidians més grans que hi poden haver. Cal una força enorme, una fe immensa.
Només volem la pau per a Orient mitjà i aquesta tan sols esdevindrà quan Israel caiga, com caigueren els nazis o ho feu l'Apartheid.
قيف الاحتلل اسرايلي في فلاستين
David: hola
11:35 mi: Iei, com va?
David: en el vaixellet de xankete
mi: I el piranya, qui és?
11:36 David: hı han molts
mi: Que, us deixen arribar o que?
David: doncs segons lexercıt ısraelıa...
tenen un centre de detencıo per als 800
ı deportacıo o detencıo
11:37 mi: Però heu vist costa?
David: estem parats a 300 km de la costa palestına
prop de xıpre
ja som 6 vaıxells
eıxırem esta nıt
possıblement
11:38 mi: Fotre, aneu al tanto.
David: sı
el vaıxell es un ferry tıpus mallorca
te desenes de cameres de vıgılancıa
centre de premsa amb ınternet
mi: Ah, guai.
David: ı emıssıo vıa satelıt
mi: Ei, has vist això?
David: mes telefons satelıt
mi: http://www.vilaweb.cat/noticia/3730978/tinent-coronel-votaria-consulta-sabadell-independencia.html
11:39 David: ha ha ha sı
molt be el nostre hug xavıs
mi: Pa que després digau!
A mi la legión!
11:40 El millor és el que diu que l'exèrcit espanyol no pinta res, que la independència la decidiria l'OTAN.
http://desdelilla.blogspot.com/2010/05/per-fi.html
11:41 Has vist això últim?
Ho traurem a Palma.
David: molto bene
11:42 mi: Que et pareix?
Fes-li una ullada, nin
David: el vaıg vore en el seu moment pero ara no tınc molt de temps nen
estem ıntentant q chavez done suport a la flota
11:43 ı ınformant en dırecte per staelıt
mi: Bé, ja m'ho diràs.
Que, alò presidente?
11:44 David: ojala
mi: Bé nin, em vaig a fer una excursió.
Molt de compte amb els taurons sionistes!
Xarrem després.
11:45 David: adeuuuu
escrıunos una postal a la preso...
mi: 10
David: ı envıans el llıbre
mi: Bé, no avancem encara coses, no?
Us enviaré una llima dins una ensaimanda
11:46 David: esoooo
mi: Després carrem
David: abracada
mi: On puc mirar el que escrius, en twiter?
David: http://twitter.com/Davidsegarra

Per fi!

2010-05-28T11:21:00.000-07:00

Ací està el projecte en el qual he estat treballant els darrers mesos. Ha costat de parir, però ací està. Els xavals de Palma tindran aquest material entre les mans en breu, i en català. Espere que us agrade, per favor, dieu-me que opineu.

Open publication - Free publishing - More hip hop

El cinturó

2010-05-26T07:22:00.000-07:00

El dèficit es precipita per nosaltres, els treballadors públics? Pels pensionistes, amb sous de misèria, després de tota una vida contribuint a l'estat? No, el dèficit el fan aquests senyors, uns gestors ben pagats, car han d'afavorir i donar la cara pels seus amos anònims.
El dèficit és això:

Tota la resta m'és ben igual.

2010-05-26T04:18:00.000-07:00

La meua feina, la faig pensant en els meus alumnes. M'agradaria pensar que, en xicoteta mesura, he ajudat a millorar les seues vides. Us assegure que les condicions que tenen són ben complicades, amb desplaçaments forçats, la vida en guetos on les persones s'agrupen en tribus segons l'origen, amb conflictes constants, problemes familiars molt greus (quan en tenen, de família).
No m'importa ja la insolidaritat d'alguns companys i companyes, que es posicionen sempre amb la bota que els xafa, no m'importa anar a contracorrent, en un món de caps cots, no m'importa fer bandera en solitari d'una llengua, mentre que es rendeix tothom al meu voltant, quan no ataquen amb foc de morter.
Només m'importa fer un poc millor la vida dels meus alumnes.
Tota la resta m'és ben igual.

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

2010-05-13T08:05:00.000-07:00

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.

Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

Mallorca tropical I

2010-05-10T08:43:00.000-07:00

Espaguetos

2010-05-06T09:15:00.000-07:00

Europeiada II
Els italos són com aquell carreró de Luces de Bohemia de Valle-Inclán, d'alguna manera ens tornen el nostre reflex deformat. Periòdicament torne a provar d'odiar-los, però per més que ho intente, no puc. Després de l'infame partit de l'Inter de l'altre dia, en el qual varen fer el rata durant 90 minuts i s'endugueren l'eliminatòria front al Barça, em vaig proposar de nou odiar-los. M'hi concentrava, però l'única imatge que em venia a la ment era aquesta:

Bé, en Mourinho és un dolent de la pel·li a l'altura de Pep i els seus xicons. És l'encarnació de la Nèmesi. És l'ombra darrere la llum, és el Judes necessari, i serà l'arxienemic ideal per a seure l'any que ve en la banqueta del Madrid i fer de les seues, pegar clatellots des de la banda i mastegar xiclets de Belladona, amb cara de rumiant, i els ulls del mal. Per exemple:

I sí, els italos fan el futbol més trist, avorrit, denigrant i pirata del món. Però ara no us volia parlar d'això. Sinó del fet espagueto en general. I de tòpics en particular.
Ja fa uns anys vaig tindre ocasió de viure el fenomen italià des de dins. Era a Formentera, i una invasió de Milanesos desfilaven pel passeig d'Es Pujols lluint pareo, camises florides i dentadura llavada amb lleixiu. Nosaltres, fumàvem com a descosits en una cabana infame, samarreta estampada de taques de llauna tonyina, i banyador que només ens posàvem quan arribava la nit. Els miràvem i rèiem, i ens alimentàvem d'autosuficiència. Els espaguetos eren ridículs, els tangàvem a diari, ens rèiem d'ells, les ties els tallaven de manera molt bèstia quan ells els tiraven la canya, inclús els arribàrem a furtar una moto, però això és una altra història... per circumstàncies que no venen al cas, vaig acabar intimant amb un grup d'italos, i la veritat, és que apart de ser uns pijos, tenia una estranya sensació: Em resultaven entranyables. Em convidaren a dinar molts dies, compartiren la seua casa ( jo dormia en un boscatge pel Blue Bar, en condicions de homeless tropical ). S'ho curraren, en definitiva. He de dir que veia en ells una ingenuïtat infantil, potser catòlica, que m'intrigava. No blasfemaven, com a molt Madonna Santa o qualsevol cosa així. Des d'aleshores, sempre els he vist així, em pareix que la seua malícia era de broma. He arribat a tindre col·legues d'allà, i eren bellíssimes persones. Bé, també eren etíliques persones.
Per no estendre'm en la tesi, només cal dir que per més que hagueu estat testimonis dels babosos espaguetos, acosant-vos a vosaltres o alguna amiga, o a la vostra núvia, o a la vostra mare de 55 anys, amb un somriure de voltor i mirada macerada en alcohol Don Simón, per molt que us resulte digne d'extermini un poble que vota en massa a Berlusconi, ens dugueren tele 5, o viuen abduïts pel Vaticà, penseu que se'ns pareixen massa, i que un poble que té una bona gastronomia no pot ser tan dolent. Itàlia és Berlusconi, El Papa, Umberto Bossi, el Feixisme futboler, sí, però nosaltres som els nostres governants?

Salvem Itàlia!

Vull estiuejar a Grècia.

2010-05-05T11:14:00.000-07:00

Europeiada I

Ara no parle d'això.

El capitalisme no entén de colpets en l'esquena, en pla: has estat molt dolent, xicon, els reis mags no et portaran la mina de coure dels clics esclaus de playmobil...

No, l'elit que controla governs, crea bombolles especulatives que exploten, enduent-se pel mig les vides de milions de persones, que patrocinen els partits, que es lucren amb guerres salvatges que enfronten masses d'analfabets desgraciats, els que s'enriqueixen amb la fam, la desesperació, les dictadures, els genocidis, ha necessitat que els gossos, dic els governs, ens roben els diners de les nostres escoles, pensions, i hospitals, per pagar el deute que la gestió nefasta dels banquers, ha deixat després de molts anys d'omplir-se les butxaques saquejant el sistema. Tot seria ridícul, si no fos perquè és demencial. Els mateixos que especulaven, que després ens han arruïnat a tothom, s'han mantingut les enormes nòmines, i ara, s'entesten en fer-se encara més rics arruïnant als països que naufraguen.
Aquesta és una classe magistral que el capitalisme ens llega. Paga a qui t'ha de matar. Vota a qui paga per robar-te.

Sinó d'això altre.
Mentrestant, en la vella i amable Europa, els il·luminats recepten que la sol·lució és retallar els sous als treballadors, abaratir el comiat, despatxar a tot Dèu etc. És a dir, això ho tornen a pagar els pobres. I a més, claven pel mig a l'FMI, és a dir, The Privatizer, si us agraden les històries de Terror de vampirs, no aparteu la mirada del televisor.
Doncs pareix que els grecs no estan massa d'acord amb el tractament de shock neoliberal. I estan donant al sitema capitalista l'única resposta possible, en un llenguatge que entenen: Hòstia in your face.

MIA ho torna a fer

2010-04-27T07:24:00.000-07:00

Resistint ací en la blogosfera, un poc rata, darrerament, per manca de temps i altres coses que no convé explicar. Veient com tanquen la paradeta algunes companyes, i n'obren de noves altres companys. Tammateix, això és un espai viu, i com que ningú es guanya res, ni potser ens donaran el pulitzer, ni ens llegiran les masses, doncs cadascú és lliure de fer el que vulga. Això sí, som una espècie en perill d'extinció. El facebook, gran deu de la immediatesa, amb l'enfoc epidèrmic i fragmentat del pensament ( o manca d'ell ) humà, i les enormes possibilitats d'interacció que ofereix, ens esborrarà del mapa. Ah, i ben aviat el Tuiter, encara més telegràfic que el primer, farà desaparéixer el facebook. Ja ho veureu.
La xafarderia no coneix límits, encara que millor fer-lo ràpid, curt, fàcil de digerir, i massiu.
Bon apettit.
Jo mentrestant us deixe un vídeo que m'ha enviat el David S. de MIA. Molt brutal, jutgeu vosaltres mateixos. Punk?!!!

M.I.A, Born Free from ROMAIN-GAVRAS on Vimeo.

Diàlegs muntats en globus

2010-04-12T10:17:00.000-07:00

No, no és que tracte de reproduir un debat aeri en globus aerostàtic. Malgrat que el títol del post puga dur a engany, només es tracta dels diàlegs del còmic. A vore que us pareix!

Còmic

2010-03-31T04:11:00.000-07:00

/>

Aquest còmic l'he fet per a l'almanac de Cultura Urbana que estic fent. Es tracta de tractar el català amb naturalitat, donar exemple. Podeu jugar a imaginar la història, mentre escric els globus. Espere que us agrade.

Un pensament

2010-03-30T16:31:00.000-07:00

Analogia
La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita. L'altre dia, em deia un amic: si pots triar per berenar entre una poma o una napolitana de xocolata, que tries, honestament?
Sovint ens veiem atrets per la golafreria del dolç de la televisió. En una vida alienada, allò fàcil i immediat esdevé l'opció més triada.
La fruita, en un principi, abelleix menys, requereix un esforç llavar-la o pelar-la, però té un sabor deliciós, et fa sentir millor, i a la llarga és molt més saludable. El dolç, de seguida, és molt nociu, t'empatxa, i si n'abuses, et fa mal la panxa. A la llarga et destrueix.

La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita

Fins quan? Valencians exiliats, unim-nos!

2010-03-30T07:20:00.000-07:00

( La mítica calçotada de La Torna, a la plaça del Diamant de Barcelona ).

Sense pretensions. Així arribàrem a Barna, molt més barat que volar a Violència city en folles. La veritat és que enguany volia anar, ho jure per la geperudeta i la mare que els ha parit a tots els fallers. Inclús em plantejava anar a Castelló, fer la Madalena el més ebri que pogués i preguntar-me com sempre, què collons representen els fotuts txirimbolos que passegen pels carrers? De que va el tema? Per al neòfits en aquest assumpte, només us diré que les anomenen gallates, i són una aberració visual amb llumenetes de colors que passegen per la ciutat, com si foren, no se, una verge de Rafael, en compte d'una puta merda, senzillament. Això ho dic des del carinyo.
Bé, les falles no són massa millor. Quan hi vivia, fugia simplement, o procurava estar bolinga la major part del temps possible. Sóc de Russafa, i com descriuria el panorama faller en el meu barri? Infern no aniria lluny.
Només salvaria les mascletaes si fora foc de morter sobre el balcó de l'ajuntament.
Bé, el cas és que caiguérem a Barna, i el divendres anàrem a Gràcia. Feiem birres en un bar de la Virreina, amb en Borja, amic maniser conegut a l'illa, i escoltarem trons. Efectivament, una falla, seguida per la flor i nata de l'exili, anava en processó cap al local de l'Espai País Valencià.
Allà hi vaig vore vells coneguts, que hi han anat per feina. Moltes cares de tots els pobles del País Valencià. I tothom compartia el mateix perfil. Llicenciat amb més o menys inquietuds nacionals/lingüístiques. Vaig estar xerrant, compartíem la mateixa reflexió. La majoria deia que volia tornar, algun dia, molts no ho farem.
Passa el temps i la terreta es fa més intermitent cada vegada.Ens impliquem en la vida que ja fa anys hem conquerit en l'exili. De vegades és més fàcil ser valencià i sobreviure fora de casa. És així de trist, l'últim que tanque la porta. Només m'inquieta el que deixe enrere, la púrria nacional catòlica espanyola ens ha superat, és el que entreveig quan vaig a Violència city.
Potser hi tornarem algun dia, una marea humana, i assaltarem a la brava el palau d'hivern.
Mentrestant, a menjar calçots:

Primavera, mamons!

2010-03-29T11:13:00.000-07:00

Després de les brumes, apareix el sol, allarga el dia i pareix que l'illa desperta. Aquest cap de setmana vàrem aprofitar la terrasseta de casa, sobrevolant el paisatge de teules i antenes amb la mirada, fins arribar a la Tramuntana, al fons, i a la mar oculta en direcció contrària.

Al dia següent, anàrem en bici fins El Molinar i més enllà, cap a Es Carnatge. Allà vaig començar a córrer al costat de la mar. M'agrada córrer perquè el cap vola. Passeja suaument pel fons de l'ànima. Em veia a mi mateix en l'illa, en la qual el temps no avisa del seu pas. En certa manera es podria dir que no té memòria, i per tant és un indret idoni pel record. La gàbia s'ha obert, tot ix a l'exterior. Comença la primavera, nins i nines.
Aquest fou el meu tracklist: 42 minuts.

Us3- Cantaloop
Charlotte Gainsbourg- Le chat du café des artistes
Chateau Marmont- Beagle
Depeche Mode- Peace
Desmond Dekker- Israelites
Digitalism- Pogo
Franz Ferdinand- Bite hard
Gorillaz- Mellancholy Hill
House of Pain- Jump Around
Jimmy Cliff- You can get it if you really want
Calle 13- No hay nadie como tu
MIA- 20 dollar
Massive attack- Babel

Matas, finalment.

2010-03-26T10:18:00.000-07:00

He assistit a la foto, com molts de nosaltres, amb una barreja de sentiments. Al principi em fregava els ulls, car, sóc valencià, i no estem massa acostumats a jutges que jutgen, a fiscals que demanen condemnes, als poderosos arrossegar-se amb mala cara i pitjor gana pels tribunals. Matas per fi és preguntat en un jutjat sobre això que tots i totes ens preguntàvem. Com és possible, una acumulació de capital i bens a una velocitat que deixa la febra de l'or en ridícul? Ni els personatges bíblics més reeixits aconseguiren mai aquesta multiplicació dels pans i els peixos.
Aquests dies, assistim a les preguntes públiques que tothom fèiem en privat, però mai haguérem imaginat aquesta inconsistència en les respostes. Excuses de mal pagador. Afirma Matas que la seua acumulació de capital es devia a herències, encara que no n'especifica de qui, o de què, i a la facturació de quan era Conseller d'Hisenda. Això li hauria permés pagar en efectiu 100000 euros, dins de sobres, xavalla considerant que tenia la gallina dels bitllets de 500 euros. Aquests sobres anaven destinats al palau renaixentista que finalment li ha servit de mortalla política. Ja sabem que en Matas es considerava a si mateix tot un Cèsar Bòrgia, però finalment, no estigué ni a l'alçada d'un Eduardo Zaplana, el seu amic i model, el qual almenys reeixí a escapolir-se de la justícia i acabar en un exili daurat. O potser és que açò no és València, i ací no existeixen els ninots indultats.
PD. Hui li han retirat el passaport, i la fiscalia anticorrupció demana una fiança de 3 milions d'euros. Estic segur que també apareixerà una herència d'última hora que li permetrà pagar-la. El millor és que ja no podrà escapar, haurà d'encarar-se cada dia a les reaccions que els seus delictes generen entre la plebs que no arribem a final de mes.

2010-03-10T08:43:00.000-08:00

La borratxera del poder, sovint els fa oblidar que són humans, i per tant, se'ls haurien d'aplicar almenys les lleis que ells han creat per a la resta. L'ebrietat et fa actuar de vegades d'una manera que resulta patètica per a aquell que no va fins les celles. Malauradament, hi ha molt poques persones que es mantinguen sòbries en el País Valencià. La il·lusió col·lectiva ens situa en aquelles coordenades tan espanyoles de Vivan las cadenas!. Afortunadament, de tant en tant ens trobem a algú que conserva intacte l'òrgan invisible: la dignitat. Román de la Calle, director del MUVIM, ha dimitit perquè li havia vingut sobtadament una afecció del citat òrgan, en censurar l'absolutisme valencià imatges com la de dalt de l'exposició de la Unió de Periodistes Valencians. Parlen per si soles.
Per a acabar-ho d'adobar, seguisc divertit les declaracions d'un personatge com Miguel Bosé, que compara Cuba amb València. Fet que ha generat exclamacions espasmòdiques, segregació de bilis, i atacs d'epil·lèpsia en la cupula pepera.
No ens equivoquem, no caiguem en la fàcil manipulació que promou en Miguel Bosé, a Cuba, individus com Camps, Ric Costa, Matas, i companyia, fa temps que estarien en la presó pels seus crims.
Presuntamente.

El mestre Puyal

2010-03-09T09:22:00.000-08:00

Hi ha determinades persones, que em fan sentir orgullós de compartir la cultura catalana. En contraposició als debats de baix perfil dels quals parlava en l'anterior post, destinats a l'adoctrinament d'una població instal·lada en el subdesenvolupament mental, el nivell que ostenten aquests dos gegants de la comunicació, com són el Cuní i el Puyal, vola molt alt.
Vaig començar a seguir en Puyal quan era menut, al programa de TV3 Un tomb per la vida. I per suposat, tinc gravat a l'interior del meu timpà el só de la seua veu en celebrar els gols més bonics del Barça. Una emoció tan genuïna, que et feia vore i entendre la bellesa que només poden sentir aquells privilegiats que els duen a terme.
En David m'ha enviat aquest vídeo. En Puyal en estat pur. Espere que ho gaudiu tant com jo ho he fet.

Frases Cèlebres 2

2010-03-07T12:11:00.000-08:00

Hui, he continuant buscant frases per al treball que estic fent. N'he trobades, finalment, unes quantes. Entre elles una que hui subscric especialment.
Cansament és l'únic que se m'acut quan acudesc, dia rere dia, a la telenovel·la per entregues dels polítics espanyols, fingint disputes, mentre que tots i totes sabem que en allò essencial no hi ha esquerdes. Comparteixen el mateix projecte. El govern dels menys cap als més, l'alienació dels i les treballadores, l'anihilació de les realitats que gosen diferir i ens entestem a existir. La injustícia cap als seus ciutadans, i cap als nostres. Aquesta és la vertadera crisi.

"Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho." Joan Fuster

Cultura urbana

2010-02-28T18:16:00.000-08:00

Segurament us preguntareu que és allò que faig que em té tan atrafegat darrerament. Doncs bé, estic fent un llibret/fanzine sobre cultura urbana com a material per als dinamitzadors lingüístics de l'Ajuntament de Palma. Ja penjaré el treball complet quan el tinga acabat. Ací vos deixe un tast a vore que vos pareix.

Entrevista

2010-02-28T02:42:00.000-08:00

Oferida pel canal àrab Al Jazeera al resident de la República Bolivariana de Venezuela Hugo Chávez.

WebIslam

Coses que he estat fent

2010-02-24T02:08:00.000-08:00

Darrerament, no m'he prodigat massa en el blog, però això no significa que no estiga fent coses.
La setmana passada, anàrem a fer aquest mural per Palma, a vore que us pareix. A que no endevineu qui ha fet cada part?

Els xinesos dominaran la terra...

2010-02-06T03:02:00.000-08:00

Estava pegant bacs per internet i he trobat això:

Los nuevos kits de Barcelona han llegado, y los muchachos de Cataluña están mirando mejor que nunca. Los diseñadores de han creado un nuevo en negrilla buscan Jersey casera oficial de Barcelona para la estación 2009-2010. Usted dará vuelta a las cabezas cuando usted usa este vibrante, con todo a Jersey con estilo. Dirigido con la tecnología de , esta Jersey es cómoda y ligera. Jersey tiene cresta de un club bordado de Swoosh y de Barcelona en el pecho

* Use el fútbol Short-Sleeved casero Jersey del funcionario FC Barcelona
* La nueva camisa casera es un mango brillante (que evoca el mar Mediterráneo) con un ajuste redondo del cuello y del azul

M'he quedat pegant vuelta a las cabezas.
Encara no se on estarà la cresta en el jersey, què és un Swoosh? Qui és el misteriós funcionario?

Comence a pensar que darrere d'aquest innocent anunci en internet s'amaga una senyal oculta, el tret d'eixida per a que els xinesos surten dels seus tot a 100 i envien a l'avern aquest miserable sistema.
Visca Mao!

S'apropen carnestoltes 1.

2010-02-03T07:55:00.000-08:00

I aquesta és l'entrada 200 d'aquest blog, com qui no vol la cosa, que ja té un parell d'anys. 200 entrades, com sempre, en la incertesa d'abaixar la persiana i deixar aquest espai o no, per no poder atendre'l com cal, o per deliris de grandesa virtuals. De moment, seguim aguantant metxa.
Aquesta és per mi una època plena de records, s'apropa el meu aniversari, i mira, cau per aquestes festes que anomenem carnestoltes. La meua festa preferida, ja siga en Benimaclet, en Pego, o ací a Palma. Encara estem perfilant els plans, però segur que ens ho passarem bé.
Carnestoltes mítics, festa rebel, que alguna vegada acabava en aldarulls i alguna altra acabava en llençols aliens.
Carnestoltes, únic moment en que pots vore a una fada llençant pedres a la policia mà a mà amb l'abella maia, o gent que corre fugint i perd part de la seua disfressa per camí, super herois sense capa, àngels sense ales ni corona. L'única festa on pots vore a spiderman fotent-se una ratlla en un portal, o a son Goku muntat en un skate a manera de núvol kinton. Això és així, i per a mostra un botó:

Vestits de Bola de drac, a un restaurant xinés, fa un parell d'anys.

Jo anava de Ten Shin Han xapussero, ben aviat, el tercer ull era l'únic que veia alguna cosa.

Ací està el meu company inseparable, encolomat dalt d'un arbre. Algun desaprensiu, amb cor de pedra, el deixà allà.

Es busquen grans frases cèlebres

2010-01-30T06:17:00.000-08:00

M.I.A. - Galang
Cargado por hushhush112. - Ver más clips de música, videos en HD!

Ciber ionkars, necessite la vostra ajuda. Estic fent una publicació per al servei de dinamització lingüística de l'ajuntament de Palma, sobre cultura urbana, i volia emprar frases destacades de:
Pensadors
Activistes
Gent de món de la cultura

Frases de la escena del Hip-hop / lletres de cançons.
Les millors rimes, amb contingut.
El guanyador o la guanyadora rebrà una caixa de birres virtuals per a imaginar que se les beu.
La cultura catalana us necessita!

Haâti

2010-01-25T08:50:00.000-08:00

Tremolen les parets, cau el sostre, tot s'esfondra en cal pobre, com sempre, i la maquinària del circ neo cristià i la mala consciència colpegen des dels tubs catòdics sense pausa. Done ara, via SMS, si compra aquell producte, un cèntim anirà a parar als xiquets nus d'Haití. Poca broma.
Bones intencions, com deia aquell, serveixen de paviment pel sòl de l'infern. La tele ampliarà fins l'infinit aquell infant que plora, la mirada bruta dels saquejadors, vísceres i les gotes de miracle que representa aquella vida salvada per aterrar en la més absoluta misèria.
Mirades fora d'òrbita, no puc mirar-les en l'escenari de les televisions de tot el món que té televisió. Ens envien les imatges del naufragi, de la desesperació, però ells no poden enviar les seues imatges d'injustícia quotidiana. Mala sort? La mala sort és un genocidi silenciós ordit per l'home blanc una i una altra vegada i encara una altra fins l'infinit, perquè en Haití una vegada gosaren ser rebels. El primer país que va abolir l'esclavatge, i el primer que s'independitzà de la metròpoli. La primera revolució liberal d'Amèrica. Haití hagué d'indemnitzar, en aconseguir la independència, els esclavistes fins un segle després. La ruïna. I el demés un constant Etern Retorn a la misèria. Nous blancs pintats de negre exerceixen ara l'esclavatge a domicili per als seus amos d'ultramar, o del nord o més enllà.

Haití, un dels països més pobres del món.

Per una vegada se'm regira l'estomac i em cauen les llàgrimes, i aparte la mirada de la televisió. La nàusea m'impedeix seguir. No vull saber res més, no puc, ja se ben bé el que passa a Haití, és el mateix que passa a la resta del món. 60000 persones moren de fam cada dia. Un Haití cada dos dies, ja no ix a les notícies. L'oblit arribarà prompte. Però el capitalisme seguirà. ja ens està bé, enviar un SMS o ser solidari des del sofà de casa. No podem, o no sabem com canviar això. O la guillotina, o la vergonya. La neutralitat és l'oprobi.
La guillotina fou el primer que dugueren els francesos al Carib, però no per garantir els Drets de l'Home, aquests se'ls deixaren a la metròpoli. La dugueren per afaitar els negres revoltosos.
La guillotina, o la vergonya, dic. I dic això perquè amb els recursos que han dedicat a rescatar els bancs amb els nostres diners, com deia Arcadi Oliveres en una xerrada l'altre dia, es podria acabar amb la fam durant els propers 54 anys. L'import era 54 vegades el que es calcula que costaria acabar amb la fam al món.
I els bancs espanyols perceberen més de mil milions en comissions amb les ajudes de l'huracà Mitch a l'Amèrica Central.
Els Filibusters han tornat al Carib.

Revetlla de Sant Sebastià

2010-01-12T11:24:00.000-08:00

Cartell del concert de la Revetlla de Sant Sebastià.

Kill all Hippies!

2010-01-12T08:53:00.001-08:00

No hase falta desirr nada más.

Festes Populars de palma 2010

2010-01-11T15:30:00.000-08:00

> Divendres 15 de gener. 20h. Reclaim the streets. A càrrec del col·lectiu 16 hz. Música al carrer. Un camionet anirà des del Born fins Sa Feixina, posant música i fent animació.Performances.

Inauguració del concurs de fotografia de les Festes Populars.

> Dissabte 16.

9h. Visita ornitològica.

18h. Cine Fòrum. L'Odi ( La haine ). Hi haurà pintxos i beure.

Casal Popular Voltor Negre.

> Diumenge 17 de gener. Plaça dels patins.17h. Torneig de futbet de moviments socials de ciutat. Jocs infantils. Activitats. Dinar popular. Concurs de plats típics. Participació oberta, dugues la teva especialitat.

>Dilluns. 18. Xerrada. L'antimilitarisme a Mallorca. Tomeu Martí. Txus.

>Dimarts 19 de gener Sant Sebastià.

> Torrada popular. Dugues el teu menjar al nostre fogueró.

Concert. 21h. Amb:
> Eixut.
> Whisky Facile.
>Tetrasonic
>Pirat's Sound Sistema
DJ Merey. Membre de Pirats Sound Sistema. Sound system explossiu.

Món

2010-01-08T02:55:00.000-08:00

Ahir vaig vore en el canal 33 aquest documental, de dos bascos txalapartaris que van pel món fent música, i construïnt els instruments per fer-la, i compartir-la així amb diversos pobles, en paisatges àrids de gel, desert o estepa, pobles perduts en la història, com els euskalduns. Em va agradar molt, i ho vull compartir amb vosaltres.

Espill

2010-01-04T04:30:00.000-08:00

En aquests temps que es parla tant de memòria, de no oblidar els horrors del passat, que plenaren el segle XX, em va colpir el rastre estampat en una tomba simulada, pels carrers de Berlín. Segurament aquesta tomba al·legòrica, en cobria moltes altres , anònimes, sota la neu, el paviment i la terra d'aquesta ciutat deconstruida, destrossada, refeta de nou sempre una i mil voltes.
Plovia, i pareixia que es plorava. L'horror de l'holocaust parla des d'aquest monument, per no oblidar que no fa tant, els carrers de Berlín esborraren les petjades de part dels seus habitants.
Però, des d'on parlen els nostres morts?

Un pensament

2010-01-03T16:05:00.000-08:00

Per a aquest nou any.
A les coses bones que té la vida, cal donar-los el doble de valor que a les dolentes. Això és així per que de les darreres sovint n'hi ha més.

Hola, soy Fabra. Feliz navidad!

2009-12-22T11:09:00.000-08:00

Segurament, no us ha tocat la loteria de nadal. A mi enguany ja m'ha tocat. Sí amigues, és així perquè no he jugat. M'agradaria dir que no ho he fet, per alguna d'aquestes raons heroiques:
a) La loteria només és la safanòria que ens posa al davant el capitalisme per alimentar la il·lusió de que qualsevol pot ser un dels elegits en la piràmide social.

b) La riquesa només preocupa els pobres d'esperit. Els esperits sublims ens alimentem de la riquesa que ens atorga una vida plena de significat.

c) Hi ha més possibilitats de que un extraterrestre t'abduïsca, t'ensenye a viatjar en el temps, vages a la transició, denuncies a Blasco a la policia franquista per radical terrorista ( anònimament, es clar ). Aconseguisques que a Maria Consuelo Reyna se la folle algú de Convergència i Unió ( pagant, és clar ), a Zaplana el faces ser president del Real Madrid ( amb un tongo, és clar ), on podria pillar sense problemes, a Lerma el promous per a ministre ( enviant a Guerra d'eurodiputat, és clar ), a Rita li poses un whisky ( adulterat, és clar ), evites l'abús sexual del seu profe de religió a Camps, ensenyes a llegir a Rus ( en Teo es calla la boca ), envies a Brosseta d'agregat cultural a Butan ( i li estalvies posteriors accidents ) i finalment proclames la independència, en una confederació de Repúbliques Democràtiques Catalanes. Després tornes a la nau alienígena, t'acomiades, i quan tornes a la teua casa estàs misteriosament embarassat.

En fi, m'agradaria argumentar qualsevol cosa millor que: No he pogut comprar el dècim per no afanyar-me i patia per si tocava i m'havia de cremar a lo Bonzo en la porta de l'institut al tornar de vacances.
Segur que en Fabra no té aquest problema.

Pep

2009-12-21T10:03:00.000-08:00

Tot s'ha escrit, aquests dies sobre en Pep Guardiola. Normal. El que ha aconseguit enguany el Barça no és d'aquest món. Ens ha fet molt feliços a tots els culés, pels títols guanyats, però sobretot per l'emoció a la gespa. Sang, suor, i llàgrimes. La bellesa del joc del barça, t'arriba molt endins si t'agrada el futbol, no es pot evitar. Els bots que pegàrem en el bar Mavi, en les semifinals contra el rocós Chelsea a Stamford Bridge, tots els amics allà aplegats sense preveure-ho, les abraçades i el crits sense fre, el gol d'Iniesta sense temps, l'emoció assistida sense veu. El partit contra el Madrid al Bernabeu, veient-lo en València amb el Xavi Sarrià, en Roger, la Mireia el Xavi, la Laura, bojos pegant bacs i encara un altre gol, i un altre després, fins a sis, els mateixos que fan premonició de l'any enorme en què ho hem guanyat tot. La meua estimada Laura, que em prohibia durant anys vore qualsevol partit a casa, i el de sempre, que el futbol aliena, i tot això, doncs bé, per art d'aquest equip no es perd un partit, i començà a vore'ls en secret quan jo me n'anava al bar!
El primer record que tinc de ser del Barça, fou el dia que en Koeman ens va donar la Copa d'Europa per primera vegada. Recorde vore-ho en casa de la meua iaia Marga. Ella era barcelonina, i jo em vaig fixar en aquell equip de Cruyf que no m'avorria. De nano odiava el futbol, no veia ni un partit, m'ensopia terriblement. A partir del Barça em vaig afeccionar, i ara jugue cada setmana, em posa alegre, i no em cal dir res més. Ha hagut molts Barces, alguns bons i d'altres terribles, de fet, en l'època de Gaspart, em vaig donar de baixa, però cap n'he vist com aquest.
Cada culé té la seua història personal, farcida de moments amb aquells que ens fan sentir bé. En Pep és com nosaltres, per això l'estimem. En Pep plora perquè sap com a culé que això és molt gran. Ell també ha viscut els seus moments, bons i dolents, amb el Barça. Recorde unes imatges d'en Pep quan era arreplega-pilotes al Camp Nou. Amagava el baló al jugador contrari per perdre temps. Anava a saludar els seus ídols. Era només un xiquet, i jugava a La Masia, aquesta escola excepcional, d'on han eixit jugadors enormes, alegres, però sobretot una idea del futbol, d'un club diferent. Després com a jugador, era tan primet que qualsevol rival el feia volar d'un bufit. Hagué de fer-se fort, i va esdevindre un jugador excepcional. Per això ha ajudat els jugadors baixets, i els ha ajudat a créixer fins ser colossos. Messi, Xavi, Iniesta, ara Pedro. Reconec que era el meu ídol. Entenia el joc com un mariscal, quan era només un marrec.
Però com a entrenador, ha superat el seu mentor, en Cruyf, ha aplicat i millorat la seua filosofia. Ha bastit un equipàs, amb jugadors que ningú coneixia. Hauran de passar molts anys fins que s'esborren de les nostres ments, tantes imatges d'una poesia sense paraules.
Les seus llàgrimes de l'altre dia, desbordant l'emoció després de tant de patiment, del gol que no arribava, del torneig que s'escapava etc., són les d'un xiquet gran que sap que això és només un joc, però té la suficient imaginació i intel·ligència, com per a saber que això és la vida, en el fons. No sempre es guanyarà, però cal donar-lo tot per la lluita.
Gràcies Pep.

La memòria dels arbres IV

2009-12-12T10:21:00.001-08:00

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.

Junts som com un Tsunami.

2009-12-10T11:26:00.000-08:00

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir per tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del País, i moltes més, si cap, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l'Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s'enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l'ingerència de l'agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de " per què no em volen?". Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.
Respecte totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que venen de persones que s'estimen el País, i que només pateixen per què aquest sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat es saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb la que ací s'assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d'un poble que ha defensat els seus trets d'identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d'un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l'hora que l'últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.
Per això m'allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l'agressor: "Quin peu calces?". Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d'un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de la ocupació espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un Tsunami.
I allò que diem del nostre País, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la Política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l'instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d'esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.
Així que per a mí la millor notícia d'aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l'Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depén en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un Tsunami.

Realitat PParal·lela.

2009-12-10T09:01:00.000-08:00

Nova il·lustració per a l'informatiu. Les darreres actuacions del nostre presi pareixen indicar que ha anat perdent el contacte amb la realitat. O bé que la seua ment infantilitzada, ha anat creant-ne una altra, he fet un exercici de masoquisme mental i he intentat representar gràficament aquesta realitat.

Diada

2009-12-05T10:50:00.000-08:00

A Mallorca, la diada nacional és el 31 de desembre. Es celebra la conquesta de Jaume I de l'illa, no cal dir que com la majoria de conquestes, aquesta es dugué a terme mitjançant una massacre.
De vegades, les nacions tendeixen, per patriotisme ranci, a deconstruir la seua història i mitificar allò que censuraríem quan és un tercer el que ens ha fet el mateix a nosaltres. En fi, no estic massa d'acord en celebrar els genocidis, malgrat que aquests siguen el punt de partida de l'existència del nostre país. De tota manera, la història de la humanitat està farcida de conquestes sagnants, de matances, d'opressió, en això ni hem estat els primers, ni segurament els millors. Nosaltres els catalans sempre hem fet aquestes coses sense massa convicció, no en va ens trobem on ens trobem, i no hi ha tampoc massa cosa de la qual avergonyir-nos, almenys en comparació amb la majoria de civilitzacions. Però crec que tampoc cal fixar-nos en això, el mal ja està fet, i preferisc quedar-me amb l'exercici de trobada de persones que malgrat tot, existim.
I tant és el passat, el que conta és que hui, a l'entrada del segle XXI, encara som un poble mediterrani, amb una cultura viva, i amb persones que tenen ganes de poder seguir sent com són durant molts anys, podent parlar als nets en la mateixa llengua que li transmeteren els seus pares, i encomanant una visió del món lligada a la terra que habitem, i a la mar que transitem.
Aquesta força, aquesta voluntat, és un tsunami que no es pot aturar.
I d'això va el cartell que he dissenyat per a la manifestació. Només hi ha una signatura, símptoma de la unitat de tot l'independentisme de l'illa. Junts som com una gran ona.

L'Informatiu

2009-12-01T09:09:00.000-08:00

Vull felicitar als companys de la blogosfera valenciana Sergi Pitarch i Joan Tur pel nou projecte de periòdic digital l'informatiu, en el qual col·laboraré a partir d'ara. La veritat és que amb el desert informatiu que tenim al País Valencià, s'agraïx aquest tipus de projectes, que donen un espai per a veus diferents dintre de la realitat valenciana. Hui publique aquesta vinyeta, que potser farà quedar-se cec a més d'un, llegiu la lletra petita, sempre! Espere que us agrade.

Una altra d'educació.

2009-11-24T09:31:00.000-08:00

Sempre que es parla de l'educació a la caixa tonta, em pose a tremolar. Us pose en context: fa un parell d'anys, uns experts, per suposat europeus, varen treure un test per a avaluar el nivell de coneixements dels alumnes d'Europa. Amb els resultats, varen elaborar l'Informe Pisa ( es veu que si li poses alguna paraula del tipus informe, i algun nom d'una ciutat famosa, als polítics, gurús, i psicolocos se'ls dilata immediatament l'anus. P.ex. Informe Lugano, Pla Bolonya, Experimento Filadelfia, Projecte Manhattan, Projecte Alcantarilla de Múrcia etc.).
Les conclusions més importants de l'informe, són.
1. Els alumnes de l'Estat Espanyol estan a la cua a nivell de coneixements a Europa. Es podria dir que un mandril ebri sol·luciona millor problemes de lògica, matemàtiques i expressió que un alumne de secundària.
2. Cal inventar-se un nom amb ganxo, i fer quatre parides que maquillen el que ens la sua l'educació als polítics, això sí, que no coste gaires calerons. Les peles per a allò important, Fórmula 1, vaixells de luxe, Ferraris, i per al Canto del Loco.
3. La culpa de tot la tenen els professors. Tenen massa vacances ( mai és massa, companyes...), els tenen pillats pels collons, i a més, la meitat són uns rojos, quan no directament polacs. I ja es sap que als polítics, no els agraden massa els rojos ( ja que els recorden el que no són ), i molt menys els polacs ( són incòmodes, les seues banderoles queden mal a les fotos, i parlen raro, diuen aleshores o coses pitjors, que Déu sabrà què signifiquen...).
Així que la sol·lució és treure's de mànega el de les Competències Bàsiques, que ningú sap que són, però sonen molt bé, i els permetran a les editorials fer-se d'Or a costa de les famílies, canviant els llibres de text i regalant coses als professors a canvi de que demanen els seus materials didàctics. Es diu que aquesta idea ha vingut de les organitzacions d'empresaris, els quals demanaven al govern que els possibles treballadors i treballadores del futur foren competents ( sic ). Caldrà vore com apliquen aquests coneixements als cursets de l'INEM, ja que amb els índex d'atur que anem aconseguint, el model de treballador qualificat tècnic/ executiu es queda una mica obsolet. Potser és que el nivell de la policia i Guàrdia Civil ( el que se'ls reserva als estudiants de classe treballadora ) està descendint tant que s'estudia que els agents signen les multes amb l'empremta dactilar.

Ets competent?
I el millor: l'altre dia ens ve a l'institut la responsable de conselleria a
impartir-nos un curs sobre les Competències Bàsiques. La Competent funcionària ens diu que no preguntem que són les Competències Bàsiques, ja que nosaltres sabíem més del tema que ella mateixa. Quina crac! Després ens fa fer una parida de nosequins barrets de colors ( cadascú representa un estat d'ànim, caga't, lloret! ), per a que entre tots intentem endevinar què són. Ara resulta que als que se'ns vol infantilitzar és a nosaltres, que cal que apliquem no se quin pensament transversal i pollades. Que l'educació ha de motivar i entretindre els i les alumnes i coses d'aquestes. Molt bé, doncs vist el que s'espera de nosaltres, propose un nou tipus de professorat, un nou renàixer de les cendres del caduc sistema educatiu. Repensem-ho tot, els professors hem de ser així:

Una d'educació ( Sociòpates ).

2009-11-24T08:15:00.000-08:00

Ell també segueix el nou Mètode: Aprèn rascant-te els ous.
Notícia ( Real ): Els pedagogs estimen que jugar a videojocs a classe és molt educatiu i positiu per a l'alumne.
Propose el nou pla d'estudis:
Alternativa a la Religió: Crea la teua secta!
Tecnologia: Taller de liar porros i fumar-se'ls en classe.
Educació Física: Mira partits del teu equip amb birres en el bar.
Inconsciència Avançada II. Troncal obligatòria. Estigues sense pensar en res durant 55 minuts i a triomfar!
Teràpia per eludir la responsabilitat. La culpa és de qualsevol altre. Fulanito, menganito, ta mare o Yoko Ono.
Actitud Ikea davant la vida ( optativa ). Sigues un moble, passa desapercebut, no faces res i així res et sortirà malament. Fes carrera en política, model Montilla.
Música: Descarrega politonos a classe. Després utilitza el mòbil com si fos un radiocassette i a ballar frenèticament! Si et contoneges com una anguila amb parkinson és bona senyal, significa que t'estàs expressant.
Insults, amenaces i extorsions múltiples I: Prepara't per a triomfar en la Nòria. Una professió de futur.
Grans biografies: Don Omar, Charles Manson, Guti, El Barrio, el amo del Breska, Belén Esteban...

I a més, es preveu allargar l'Educació Obligatòria fins els 18 anys. Per a tindre peces de 20 anys i escaig allà aparcats en la Cel·la 211. Una gran idea, potser l'única efectiva per fer baixar l'índex d'atur.

Depeche Mode

2009-11-23T08:32:00.000-08:00

Aquest cap de setmana vaig poder assistir a una espècie d'exercici de nostàlgia, el concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nostàlgia que evidencià que l'ampli bagul de temassos que han anat omplint des de fa trenta anys podria farcir, dotar de coherència i de contingut uns deu concerts com el de dissabte, amb un repertori diferent cada nit. Nosaltres arribàrem just a temps, i aconseguírem clavar-se en un lloc escorat ( entrades pseudo econòmiques ) des d'on es podia escoltar i vore tot de manera prou decent. De fet, hostesses, segurates, i tot tipus de Black and Dekkers humanes, ens intentaren treure d'allà, però resistírem amb un contingent d'uns vint fanàtics, i literalment, ens férem els suecs.
Més de 150000 ànimes vibràrem amb els seus temes clàssics, que ens feren botar i somriure, amb la pell de gallina, amb cançons com Never let me down again, monumental. Una bateria analògica acompanyava les versions, fent-les explotar i carregant-les d'una energia que s'encomanava. Altres joies: Precious ( Playing the angel ), In your room ( Songs of faith and devotion ) i A question of time ametrallada sense concessions. Després, l'enorme World in my Eyes, i altres clàssics brutals com Enjoy the silence, del mític àlbum Violator.
Això sí, en Dave Gahan es deixà la pell en l'escenari, encara que la veu al principi li costés calfar-la. Són uns quants anys d'excessos, i això a qualsevol li passa factura, per molt que alguns es creguen semi-déus. Els seus balls m'inquietaven un poc, per moments pareixia un guiri borratxo de Magaluf, però en altres el seu rotllo cràpula bohemi cuinat a foc lent, ambientava el context. Martin Gore, es lluí cantant tot sol Home, o Jezebel, amb un exercici notable de veus.
I al final, una altra col·lecció de clàssics, com Stripped, la majestuosa versió de Behind the wheel, Una Personal Jesus interminable, que tornà frenètic el pavelló. Per acabar, i tranquilitzar un poc al personal, s'atreviren a interpretar un Waiting for the night to fall a capella.

Un pensament.

2009-11-17T10:40:00.000-08:00

L'autèntic nus gordià de l'actualitat és el fotut bolic de cables que cadascú atresora per fer funcionar la fila d'aparells absurds amb els quals omplim el nostre buit ( el primer jo ). Aquell que aconseguisca desfer-los, i per a aquest afer necessitaríem una intel·ligència digna d'Alexandre, és a dir, tirar-los al fem, conquerirà occident.

El mal ( Espanya ).

2009-11-16T08:26:00.000-08:00

Durant segles, nombrosos estudiosos han intentat aproximar-se a la vertadera imatge del maligne. Filòsofs, teòsofs, biòlegs, antropòlegs, predicadors, vividors de tota índole, han malbaratat litres i litres de saliva, han deforestat l'Amazones, omplint pàgines i pàgines per a fer un retrat d'allò abominable com a sinònim del maligne. El mal ha fascinat des de sempre a la humanitat, com a figura mítica sobre la que descarregar tots els problemes del món. El mal és això que no funciona bé, les incoherències de la natura, la deformitat i potser aquells éssers que d'una manera conscient o inconscient fan de la seua vida un desordre de l'ordre natural de les coses. El mal és allò que amb la seua sola presència, dibuixa un univers imperfecte. El mal en estat pur fins ara només havia estat una abstracció que ens servia per a esglaiar els xiquets, cada cultura presenta una cara del maligne, per a alguns és l'home blanc, d'altres l'encarnen en una figura pagana de color roig, banyes i cua, encara per a altres és l'home del sac, altres citaven al Duc d'Alba, altres dracs mitològics, el Leviatan etc.
Però no, tots anaven errats. La veritat és que endinsant-me en els pous de l'horror, recorrent les sendes de la infàmia, rellegint els antics tractats obscurs prohibits per ser massa terribles, m'he topat amb el mal en estat pur. El vertader rostre de l'horror.
I seria aquest:

O bé també pot adoptar aquesta forma

O aquesta i aquesta:

O bé aquesta

Sí amics, perquè el Mal, en la seua quinta essència, en la seua forma més perillosa... el Mal és idiota.

Llibres

2009-11-15T15:26:00.000-08:00

Quan arriba aquesta època, em venen les ganes de fer recompte, i parlar de llibres que m'he anat llegint al llarg de l'any. La literatura és d'aquestes coses a les que li tinc molt de respecte, tant, que com aquell no utilitzaré el seu nom en va.
Els llibres han estat, com sempre, menys nombrosos del que a un li agradaria.
Kafka a la platja. Haruki Murakami. El trobe un pel irregular, el llibre. Té bons tocs, i curiosament, utilitza la música real per crear complicitats, com estava fent jo en allò que escric. Per a mi està sobrevalorat. Potser he de llegir més coses d'ell. Zen modernillu.
Històries del paradís. Xavi Sarrià. Retrat polièdric de la bogeria del món. La veritat és que potser no sóc massa objectiu, però tampoc crec que pague la pena ser-lo. Per a mi és un gran debut en l'escriptura. Amb històries molt bones com TV, Esperança o Oasi.
Galeano. El futbol a sol y sombra. Amb la màgia que sentim els afeccionats al futbol quan veiem bellesa en el camp. Èpica, històries que s'amaguen darrere d'una finta, d'un xut o els somnis del debutant que espera eixir a cops de peu del guetto.
Voltaire. Contes filosòfics. Càndid, l'Ingenu i altres contes. Històries per on s'intueix una nova humanitat, plena de somnis que acabaren produint monstres.
Ara, País Valencià. Il·lusió col·lectiva desgranada de diverses mirades sobre aquest bocí de terra que és el País Valencià, encara ho és per a nosaltres, un País que reinventem cada dia.
El vigilant en el camp de Sègol. J.D. Salinger. Un llibre sobre les brumes de l'adolescència, que potser em resulta llunyana per coordenades, però un llibre important.
2666. Roberto Bolaño. Colossal, enorme testament literari que es perd en l'horitzó del desert, evaporant-se com un gelat. Una metròpoli que es desmorona i es busca en les entranyes de l'horror.
El baró rampant. Italo Calvino. Fàbula d'aquell sentiment tan nostre de no xafar terra.
Mahmud Darwish. El lecho de una extraña. Poesia bilingüe del genial poeta. No sóc molt devot de la poesia, que visite amb prudència i ignorància, i em sorprèn sempre.
Històries de Nova York. Ara compren perquè en Paul Auster és qui és a les lletres en Anglès. Havia llegit viatges per l'scriptòrium i no em feia el pes. Però ara m'he inquietat, en definitiva, m'ha fet sentir.
I ara llig Moby Dick de Herman Melville, cortesia de la biblioteca del meu institut. Si em compre més llibres, no se on em tocarà viure a mi.
Un altre dia els còmics.
Afegit ( se m'oblidava )
Societat limitada. Ferran Torrent. La realitat valenciana amb pseudònims. Llenguatge al servei de la història, història viva recent del país.

Embalat per a regal III

2009-11-10T11:15:00.000-08:00

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.

Embalat per a regal II

2009-11-08T15:57:00.000-08:00

Bé, després de l'èxit i de l'arribada massiva de comentaris, felicitacions, i demés, em dispose a penjar la segona part del relat ( ací hauria de posar: Ironia ).
Advertència: No se si per primera vegada en aquest blog, el contingut del text següent és clarament eròtic, o pornogràfic, o podíem dir que conté passatges de sexe explícit, per dir-lo d'alguna forma. No se massa bé com funciona això dels propietaris del Blog ( si companys, bloguers, aquest espai pertany a una altra gent, així de fort ), si algú de sobte apretarà un botó i cauré en el pou dels blogs no aptes per a tots els públics. Bé, si em desallotgem, tornaré a ocupar. Espere que us agrade, i que ho demostreu de manera tan entusiasta com en l'anterior post ( ací hauria de posar: Sarcasme ). Al cap i a la fi, estic donant-vos la recepta per a l'èxit segur. Sexe, Rock i Violència (ah, i també hi ha drogues...). Allà va:

Aparquem, ens enrotllem, el tio intenta clavar la clau, però no pot, perquè jo tinc el joystick ben pillat, ho aconsegueix, l'ataque a la jugular, ell busca a cegues l'interruptor de la llum, anant pel passadís li faig la tàctica del polp, intentem avançar mentre ens refreguem, i caiem, evidentment anem prou borratxos els dos. Pràcticament follem allà mateix, en terra, de fet jo li ho suplique directament: Folla'm ací, perfavorperfavorperfavor... S'alça com un puto ressort a traïció i prem el botó de l'ascensor, quasi torna a caure perquè li he aconseguit baixar els pantalons, sóc bona, molt bona. Prosseguim dintre de l'ascensor, jo el tempte com una mala pècora, apartant la boca quan ell s'apropa, una i una altra vegada, fins que és a punt de desistir, i aleshores li ho concedesc. En un moment donat, li clave la mà dins el paquet i acarone la seua polla per dins, sense agafar-la amb el puny, només per fora, quan l'agafe amb tota la mà arriba al deliri, se li escapa un gemec un poc com de mariquita, molt graciós. Quan entrem, ell intenta arreglar-se la camisa, els cabells de punta, es torca la cara ( pareix un pallasso, amb tot de carmí roig ), em fa molta gràcia, com si visqués amb els seus pares i hagués de dissimular. Però no és així. Viu sol.
Li demane on és el lavabo, i m'ho indica. Allà dins faig temps, per fer-me la interessant, coses d'aquestes que fem les ties: dotorege tots els seus productes cosmètics, olore les seues colònies, fullege una revista que té, dedicada a la muntanya, en general ho té tot molt aseat, per a ser un tio. I bé, després isc, a mesura que m'aprope a l'habitació, em vaig baixant els vaquers fins a una alçada sugerent. Em lleve el jersei, i quede amb una samarreta interior, que deixa endevinar els meus pits. I quan arribe al llit: El molt cabró s'ha adormit? No, només ho fa vore, just quan m'aprope per fotre-li una hòstia, m'agafa de sorpresa i rodem pel llit. Ens freguem els pubis suaument, i ell lluita a mort contra els meus sostenidors. Li deixe fer, no l'ajude res, finalment, despassa un passador, poc després, l'altre. Eureka!
Quan ja som nus, la seua polla amenaça seriosament amb endinsar-se en les meues profunditats, fet que de produir-se, no deixaria marge per la tornada enrere. Així que treu un preservatiu, jo li ho agafe de la mà i li ho col·loque amb diligència. Primer el capoll, i després, baixe suaument fins la base del penis. Ell ansiosament, i gràcies a que jo estic completament mullada, entra dins meu. I comença a batzegar dins i fora, poc a poc anem accelerant. Jo l'enganxe enllaçant les cames per darrere la seua zona lumbar, i així el control del ritme és meu, en un moment donat, li faig el meu truc. Sense que trega el seu penis de dintre meu, em done la volta, de manera que em quede a quatre grapes, amb el cul més elevat, i el cap amagat com una estruç, el que em permet tindre les mans lliures per acaronar el meu clítoris i resseguir amb el tacte com entra i surt el seu penis dintre meu, constrènyer-lo etc. Es veu que això ja és massa per ell i dona senyals d'escorreguda imminent. Jo baixe un poc el ritme, i malgrat que ell ja s'ha escorregut, té la delicadesa de seguir fins que jo també ho faig.
Una vegada hem acabat, i em fume un canut en el llit, xarrem de coses vagues, de sexe, d'allò que ens agrada i d'allò que no ens agrada al llit, dels treballs, de novios i novies, una altra vegada de sexe, i amb una lleugera carícia, un toc subtil, comencem a enganxar-nos. Abans que ens n'adonem tornem a ser-hi. I així fins que clareja el dia i caiem rendits.
Recorde que mentre dorm, a una hora indecent de tant de matí, em fa una carícia i em diu que m'alce quan vulga, que estic a ma casa, i que quan me'n vaja tanque la porta de colp, que se'n va a treballar.
Prou més tard, m'alce. Estic radiant, una bona nit de sexe, amb un home que promet... El pis està mot guapo amb la llum del matí. Mire a vore que té de música. No està malament, alguna cosa un poc marciana, però trobe quelcom interessant. Pose el disc Blue Lines de Massive Attack, i la cançó de Big Wheel trona per la casa. Em dirigesc a la cuina a preparar-me una tassa de cafè abans de ser persona. Descobresc l'Oroley escurada i disposada a ser preparada. El cafè a la nevera, per preservar el seu frescor impecable. Aigua mineral per a la cassola. El xic té vitroceràmica, que apanyat. Descobresc com fer interactuar tot plegat, la cafetera piula, i em prepare una gran tassa de cafè amb llet. M'encenc una cigarreta.

La Memòria dels arbres.

2009-10-28T12:07:00.000-07:00

No hi ha res nou baix el sol.
Darrerament haureu observat que el meu ritme d'escriptura ha davallat. He penjat coses sí, però la majoria parides o refregits múltiples. Bé, crec que ja ho he dit alguna vegada, que fa molt de temps que escric una cosa, digueu-li novel·la, digueu-li infàmia. I quina ha estat la meua sorpresa quan hui fullejant El Temps, en la típica guàrdia de biblioteca al meu institut, llig una entrevista a una tal Iolanda Batallé Prats, i descobresc que: Ha escrit i publicat la mateixa novel·la que jo estava escrivint! I quan dic la mateixa novel·la, no estic utilitzant una metàfora, no. Vull dir que el puto títol és tan semblant que a totes llums, en el cas que l'acabe d'escriure, la meua resultarà, per atzars del destí, un vulgar plagi. Així, amb totes les lletres!. La seua es titola La memòria de les formigues, a la meua li vaig posar el títol de La Memòria dels arbres. Oh, si quina gran diferència! . Si, si, ja se que em direu, que hui està tot inventat, que és una casualitat, que això passa constantment a la literatura... I una merda, ací només hi ha una trista veritat: Encara que jo duc ja un parell d'anys escrivint ( el meu ritme d'escriptura tampoc és per batre rècords ), i que no sabia que existia quelcom així, a totes totes, estic escrivint un fotut plagi. I això no queda allà, diversos gèneres, protagonista femenina, i coincidències en l'argument. Toca fotre's. A més, no ens enganyem, la tipa aquesta pareix una escriptora,mentre que jo m'embarque en aquesta aventura per plaer, o potser no. En fi, que se m'ha passat pel cap enviar-lo tot a la merda. Després he pensat, que collons! Ho faré igualment.
Així que ací us deixe un passatge. Normalment no em lleven la son els comentaris, però ara us demane que deixeu la vostra opinió, constructiva a poder ser.

Embalat per a regal.
Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d'elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m'han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m'ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l'alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l'stripper ( evidentment, n'hi havia, un ), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcutta. Però aquestes ties del curro, uff, no t'has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d'horteres són... Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s'inmutava, era tot un professional. A més, supose que n'estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.
En fi, que s'acaba el performance, i ens n'anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo ( sic ). Pareix ser que es disposava a esprémer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal... La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m'apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això... Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l'abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l'espectacle Dirty Dancing que s'està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li'n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el xic és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d'Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d'aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d'aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l'enorme cul, d'una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipus com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d'aprendre a ballar el perreo aquest...
Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i el meu partenaire. Ens quedem ballant l'un front a l'altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l'assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m'agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa, una altra matxutxa que pareix que ve del bany d'encocar-se el nas que he conegut un xic i me'n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor ( els eix la vena materno-filial ) i veig que des de lluny fan la senyal del telèfon, aclucant l'ull i rient amb complicitat.
Continuarà...

Visca el Pato!

2009-10-22T08:18:00.001-07:00

Hipotecades de per vida.

2009-10-21T09:49:00.000-07:00

Recorde quan es parlava fa uns anys d'aquesta panacea que anava a ser comprar-se una casa. Jo vivia a Mallorca, i en aquesta ciutat el preu de l'habitatge no parava de pujar. Sospitava que havia de pillar algun pis a Palma, per a quan tornara a València, poder viure-hi. El consens social era total: "Els pisos no baixaran mai, perquè mai han baixat". Un dogma de fe que es repetia per tot arreu. Els noticiaris començaven amb aquest mantra, repetit fins l'infinit. I bé, la resta és història:

A Barcelona, la capital europea de la dignitat social, es fa aquesta convocatòria per a denunciar la gran estafa dels bancs, als quals damunt els salva el cul l'estat amb els nostres diners. Això és el capitalisme, i nosaltres només som formigues. A mossegar, doncs!

The Prodigy

2009-10-21T05:37:00.000-07:00

Sempre he seguit aquesta banda, que es movia dins les coordenades del Hip Hop i Dance al principi fins esdevindre una reinterpretació del punk més àcid, explosiu. Fa anys vaig vore-los en concert, en un dels performances més enèrgics que he presenciat mai. Enguany tragueren disc, i la maquinaria pirata m'ha permés fer unes quantes audicions. El nou disc, potser no arriba a la originalitat dels primers treballs, però crec que deixa el llistó a una alçada molt digna. Energia pura, i alguns temassos molt bèsties.

I per a recordar els vells temps, ací vos deixe un tema mític, amb un vídeo que les ments idiotes, amants de la dictadura d'allò políticament correcte, qualificaren amb la temuda etiqueta de polèmic. De seguida les feministes d'opereta i poltrones diverses, pressionaren el botó roig de la censura. És lamentable com una branca del feminisme té un ressort en el cul davant la provocació fàcil ( la millor eina de promoció: clavar-se amb els catòlics o amb el discurs feminista ), però callen com putes amb el que fan les empreses i el seus països progres occidentals amb les dones del 3r món. O justifiquen que bombardegen tot un país ( recorde Afganistan ), com si això anés a millorar en alguna cosa la vida de les dones d'allà... En fi, el tema és que les cadenes hippy-cristianes de l'estil de l'MTV, esborraren el vídeo del mapa. És curiós que siga aquesta mateixa cadena per a subnormals la que hui ens regala realitys de mongolos d'aquests amb Parkinson ( un dia normal a cal MTV: balls epilèptics, ties de plàstic que es diuen Mindy o qualsevol merda així, gallets en falset, negrates posats de crack, però que passegen amb una fotuda botella de Moët Chandon, pantufles, cadenes d'or, per una casa com de la família Monster, adolescents vestits per algun estilista daltònic i pederasta... I un llarg etcètera...).
Bé, i ací està, un dels millors vídeos que he vist mai. El moment de violència cap al DJ és genial. Atenció amb el final, que és el que les feministes d'opereta no arribaren a entendre.

Prodigy - Smack my bitch up
Cargado por bebepanda. - Ver más clips de música, videos en HD!

Renovar-se o Morir.

2009-10-15T09:09:00.001-07:00

Hi ha una espasa de Damocles sobre el cap del govern valencià. Malgrat que diga en Mariano Rajoy que en Camps és i serà el millor candidat per a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Puja en les enquestes, el que diu molt del nostre país, però a Rajoy li pot costar el seu camí a la Moncloa, així que som molts els que pensem que en Camps patirà un accident abans que s'acosten les eleccions generals, sobretot si pensem que qualsevol candidat que el PP es traguera de la màniga, seria probablement president.
Així, que ací va la meua aposta personal:
CANDIDATS QUE, DE PRESENTAR-SE PEL PP SERIEN PRESIDENTS DE LA GENERALITAT VALENCIANA:

El futur President i el seu Secretari General.

Costa levanta, tira de la manta...

2009-10-13T07:42:00.000-07:00

Un pensament.

2009-10-08T08:33:00.000-07:00

Afortunadament, m'importa una merda tot allò que va malament ( el que pot anar malament, va pitjor ) i m'importa prou més tot allò que va bé.

Son Ferreret

2009-10-08T00:41:00.001-07:00

Il·lustració publicada ahir al Diari de Balears sobre el centre de menors de Son Ferreret.

PD: Curitas

2009-10-06T07:26:00.000-07:00

I
Cada dia em serveix en safata una nova sorpresa. Si ahir parlava d'en Francisco Camps i escrivia que té els dies contats, hui confirme aquesta qüestió punt per punt. Es veu que els companys d'escolania del PP li han fet el buit i no l'han convidat a una reunió a Madrid. Pareix que d'una manera velada els dirigents del PP estan demanant a Camps que faça rodar caps, o finalment caurà el seu. Però la decisió és ben difícil. Com pegar la potada a Costa, o a Rambla, si saben perfectament que tots, des de Presidència fins les bases estan amb la merda fins el coll. No crec que el pijo i el Rambla caigueren sense endur-se per davant a qui pogueren endur-se per davant.
Però el que em xoca especialment, és la fotuda nomenclatura de Forrest Gump que empra el beat Camps. Després d'allò d'"amiguito del alma" ( qui collons parla així? ), o "lo nuestro es muy bonito" o l'afectada exclamació orgàsmica: "Gracias Mariano".
Llig en El País de hui: Camps valoró la reunión a la que no había acudido:... "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito"... Don Manuel ( Fraga ) está encantado, yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunidad Valenciana" " Don Manuel está muy feliz con lo que está pasando". Clar, i jo estic molt trist per tot això...
II
D'altra banda, ha començat el judici per (presumptes?) abusos a menors d'un altre catòlic de vida exemplar, en Rodrigo De Santos, ex regidor d'urbanisme de l'Ajuntament de Palma. Bé, com sabeu per anteriors posts, aquest personatge feia servir la Visa de l'ajuntament per a pagar en prostíbuls Gais. Doncs bé, segons ell afirma, era perquè era un addicte a la cocaïna, i allà podia consumir en privat. Què, com se vos queda el cos?
I a més, ara afirma, el molt... ( bé, m'estalviaré adreçar qualificatius a aquest individu ) que l'acusació per l'abús a menors dels fills d'uns amics del matrimoni, en la seua pròpia casa, s'ha produït per una venjança personal, i diu que els denunciants són " fantasiosos", "conflictius" i "tenen una altra cultura". La fiscalia l'acusa ( atenció ) de tocaments, fel·lació i penetració, subministrament de drogues i contractació d'una prostituta mentre ell es masturbava. El fet que tant l'ex-regidor com els denunciants foren membres dels Kikos, coneguda secta catòlica jeràrquica i aberrant, va tapar el cas en un inici. Els pares, m'imagine que després de pressions, varen decidir deixar l'assumpte " En las manos de Dios " ( sic ). Com sempre, aquest individu afirma que es impossible, perquè és un catòlic exemplar ( el més trist és que la seua dona fa el paper de comparsa dolorosa )i centra la seua defensa tot dient que es tracta d'una persecució política contra ell i el PP. Com no...

El curita

2009-10-05T08:35:00.000-07:00

Nova l·lustració per al Diari de Balears que eixí el diumenge 4 de novembre. La tenia preparada aquest estiu, però no la vaig poder enviar a temps. És igual, sabia que tard o d'hora l'anava a gastar. Per molt que trampegen, per moltes voltes que peguen, la magnitud de la tragèdia és tan gran, que no es lliuraran. Per molt que el poble valencià, segrestat per una lògica pre-feixista a la italiana, demane més. Més corrupció, més destrucció, més populisme, més pensament únic, més robatori, més espanyolisme, més amnèsia, més funbol, més ultra catolicisme, més barraquisme, més cotxes, vaixells, motos, avions, naus espacials, i l'hòstia consagrà, més suïcidi, que és la guerra. Accelerem cap al no res! Siguem els primers en arribar! per una vegada serem els primers en alguna cosa...
Però aquest, el molt execrable president, el curita, amiguito del alma, té els fotuts dies contats. És un mort que es pensa que encara és viu i camina per inèrcia, però ell i la seu caverna d'aduladors Opus-Dei, estan acabats. El pijo, el Rambla i el de més enllà. En Madrid demanen els seus caps servits amb socarrat de fons. I ara què? Doncs un altre virrei.

12 octubre:Res a celebrar.

2009-10-03T10:45:00.000-07:00

El 12 d'octubre és una data negra per als americans, i també per al nostre poble. Ho és, perquè marca el tret d'eixida del colonialisme espanyol al continent. I perquè suposa l'inici de la decadència econòmica de la Corona d'Aragó, en ser substituïdes les rutes de comerç de la Mediterrània, per les lucratives rutes comercials del saqueig a Amèrica. L'or d'Amèrica finançà l'hegemonia castellana sobre la corona d'Aragó.
La imatge que ens volen vendre hui en dia d'encontre de cultures és una revisió històrica que amaga un genocidi, i la supressió de cultures mil·lenàries mitjançant el fanatisme catòlic, i l'espasa dels conqueridors.
La història d'Amèrica és una genealogia del racisme. Milions d'indígenes massacrats, exterminats, esclavitzats per a explotar les riqueses naturals del continent. El comerç de carn suplí de mà d'obra d'esclaus negres, que eren segrestats a les costes occidentals d'Àfrica, i eren duts a l'altra punta del món. Només cal llegir la crònica Memória del fuego de Galeano per entendre com es dugué a terme la trobada de cultures.
Hui en dia, aquesta data es considera fiesta nacional. Desfilades militars diverses, enaltiment patriòtic, revisionisme històric etc. És igual qui governe, si hi ha dictadura franquista o post-dictadura. Per això, nosaltres des de Mallorca, i des d'altres llocs dels Països Catalans no tenim res a celebrar, però farem una jornada per a explicar a qui vulga vindre de que va això del 12 d'octubre. I per a passar una vesprada junts...

Madriz 2016. Que ho paguen ells!

2009-10-02T06:16:00.000-07:00

Doncs això. Espere que es peguen una gran hòstia. No hase falta desirr nada más...

PD.
Doncs ves per on, jo també tenia una corassonada. De la que ens hem lliurat! I els madrilenys de bé, també! El que ja ha estat l'hòstia és que posaven al Raul a fer discursos i tot. Imagina't, una dialèctica a l'alçada de Danton, Marat i Forrest Gump. En resum, que estava el millor de cada casa: el rei ( model geiperman ), ZP, la Espe, Gallardón, només faltava Darth Vader, Naranjito, Belén Esteban i Michael Jackson zombie.
No ho he vist per la tele, però m'imagine els caretos de la caterva de clons clamant contra Brasil, cridant cabrones, amb cara de voler envair Perejil amb qualsevol excusa barata i desmuntar la conjura internacional contra Espanya. És el que passa quan li vens la moto a les persones, i el bombardeig genera una adscripció fanàtica amb la idiotesa del moment. Però en que beneficia això als madrilenys? Volen tindre Erasmus borratxos amb barrets mexicans col·lapsant el centre de la ciutat? Preus escandalosos a tot arreu, mentre tu curres venent qualsevol merda de merchandising caspa? Apocal·lipsi? No, Madriz 2016.
Per a que en Florentino, la Espe, el Gallardón i la seua colla de col·leguetes facen l'agost. Però si aquesta tropa ja furten pasta de normal, en contractes a dit, o posant monorraïls al valle de los caídos. Imagineu la pasta que pillarien en aquesta orgia de sensibleria patriòtico-festiva d'alta rendibilitat? I qui posaria aquesta pasta? Exacte, nosaltres, per a que damunt després ens donen pel sac. That's entertainment.
No em vull ni imaginar el que els ha costat enviar tota aquesta colla de gorrons professionals a Copenhague, o els macro concerts de milions d'assistents ( sempre segons fonts alienants ).
Ah i per cert, vergonyós capítol de Pensament Únic 2.0, amb tots els canals ( incloent TV3! ), donant la tabarra durant un mes amb el tema. Que potser pensen que els del COI veuen La Nória? No amics, els del COI fan la Nória en directe, en prostíbuls de luxe que els hem pagat tots nosaltres, i que la Comunidad de Madriz ha posat a la seua disposició.
A cagar!
Ara sí, no hase falta desirr nada más.

Flashback I

2009-09-29T09:00:00.000-07:00

Reciclatge de llibreta. Com realment, no tinc res nou a dir, en els propers posts em dedicaré a recuperar escrits inèdits des de les llibretes. Res a dir, o tot ho han dit ja uns altres. El món continua igual, i les meues paraules no faran la diferència. De moment, la meua vena literària es limita a escriure un relat, o quelcom així, que ronda la pantalla de l'ordinador des de fa massa, i m'he decidit a abordar-lo com un fotut pirata, saquejar i incendiar, no deixar testimonis, i fotre el camp esborrant el rastre. Tirar la pedra i amagar la mà.
Així que açò és un reciclatge. Per a qui l'interesse. Hi haurà unes quantes parts, i no segueixen cap lògica, trobe.
Crònica submarina a Veneçuela.
Avui hem anat Ivan i jo a les 16 hores al club Submatur de Tucacas, Morrocoy. El propietari és un gringo anomenat Mike. Els seus treballadors ens han donat l'equip. En Choe, l'home que havia d'acompanyar-nos i dur-nos en barca, no arribava. Finalment ha arribat. En Choe és un home mulat, enorme, somriu amb aquesta expressió ambigua, una panxa enorme i va a càmera lenta. Després d'esperar l'oportú segons les costums caribenyes, i canviar de barca a causa del seu motor espanyat, eixim en direcció al Cayo del Sur. les onades ens duien pegant bacs en la lanxa i naturalment hem arribat xops, al capvespre. La llum és taronja i hi ha dos illes amb sorra blanca. Ens situem entre elles. Ens equipem, neopré de 3 mm. de camal curt. El manòmetre marca 3000 lliures de pressió.
1a Immersió: Baixem uns 10 m. i de seguida comencem a pujar per la sorra, baix l'illot. Hi ha un parell de troncs pelats al fons, que hi faran allà? Seguint la línia de la costa, veiem les primeres formacions de coral. Un caos de peixos de colors es gronxa com endormiscat a la nostra dreta, busquen un lloc on passar la nit. Peixos trompeta, lloros, pargos... La llum es retalla ataronjada en formacions tubulars de color violeta. Uns altres coralls enormes que pareixen cervells, branques llargues, fulles com de palma ballen amb la corrent. De sobte, un solitària tortuga de mar avança movent les aletes per baix nostre. Traiem la llanterna per escodrinyar els racons foscos, on els peixos es preparen per dormir. Tot el lloc és com un bressol gegant. Una enorme morena treu el cap d'un forat, com per veure que passa. Ens queda la meitat del tanc i tornem a la barca. De sobte, el camí es fa menys profund, i com no duc ploms suficients, em veig xuclat cap a la superfície, arribant a treure el cul.
Faig força amb les aletes i torne a endinsar-me, encara que duc el jacket buit.
Pugem pel cap de barca. Dalt, xarrem animadament amb en Choe, esperant el temps de refresc fins la propera immersió, ja de nit tancada. Ens explica que fa anys, misteriosament, l'escull començà a morir. Fou un desastre. M'agradaria dir ací que fou per l'acció de la planta petrolífera que veiem en l'horitzó des de la barca. Però es veu que el responsable era una espècie de plàncton. També ens parla que des d'època ben recent, en concret des de que hi ha en Chávez, s'ha començat a prendre més cura del medi ambient. Es tanquen els cayos on van a desovar les tortugues marines i per això se'n veuen de bell nou.
2a Immersió:Baixem enmig d'una foscor total només retallada per la llum de les llanternes. Quan baixe, el primer que em crida l'atenció són les partícules, plàncton, peixets transparents que es veuen davant amb una llum. És realment com estar surant a l'espai, una sensació estranya, intrauterina, ens recorre. Comencem el recorregut cap a l'altre Cayo. Aviat estem situats front el seu arrecife. Els coralls tenen colors encara més nítids que abans. Som astronautes de les profunditats. Les imatges que ens acompanyen són d'una bellesa inquietant. Un peix cofre neda còmicament amb les seues diminutes aletes, i es queda molt prop de mi sense immutar-se. No se qui resultarà més estrany a qui. Espera pacientment que m'aparte per passar. Baix nostre neda amb una ondulació sensual una morena. N'Ivan i jo ens quedem enrere, m'indica que apague la llanterna, i m'envolta una constel·lació de punts lluminosos. Durant uns moments perd la noció del temps i l'espai.
Seguim el guia, i al passar pel costat de la roca quelcom em toca el canell i em comença a cremar immediatament. Em cou, i no se què m'ha picat, la qual cosa em comença a inquietar prou. El dolor és intens. Li ho senyale a en Choe, i m'indica amb gestos que no passa res, fet que no acaba de dissipar la meua por. Prove de tranquil·litzar-me. Avancem i en el fons veig una altra tortuga de mar. Un bell animal. Em passa molt a prop. Una altra morena ens somriu de manera tètrica des d'un forat a la paret de corall. És blanca amb punts negres, i té una cara femenina, crec que va a la moda. Tornem a la barca, amb temps de vore un enorme lloro roig. Gaudim d'aquesta irrealitat.
La lluna taronja ens acompanya, en la tornada cap a les llums i la lletjor de la superfície.
Tucacas. Juliol del 2007.