dilluns, 31 d’agost del 2009

Roma en Blanc i negre


Una ciutat de contrasts.

Capital fashion

Olimpíades catòliques

Roma II

Algunes visions de la ciutat eterna, que no havia tingut l'ocasió de penjar. Ací va encara, una d'aquestes anotacions que faig en quadern, i que vaig escriure aquells dies.
Els romans no destacaven per l'originalitat en les seues representacions, ni en els seus mites, ni en les seues passions. Els romans copiaren, assimilaren tot allò que els pareixia bé de les cultures que els precediren, d'aquelles civilitzacions sobre les quals s'alçaven victoriosos. Els millors escultors grecs ( a part de poetes, filòsofs, metges etc. ) s'assentaren a Roma, i desenvoluparen la seua iconografia. Els autòctons els tenien com un referent clàssic, ja en aquella època. Aplicaren aquest referent amb matisos, malgrat considerar-lo decadent, però amb ecos d'un passat heroic. Aquest retorn a un passat idealitzat, al referent clàssic, es donarà de manera cíclica durant tota la història de la humanitat. Els romans, a la seua vegada, també acabarien esdevenint ideal per a les generacions futures. Rescataven escultures gregues, i les ubicaven en les millors col·leccions, de la mateixa manera que en el Renaixement haurien de desenterrar els seus vestigis.
També, a la seua manera, admiraven els egipcis, adoraven diverses divinitats d'aquest país, el culte de les quals acabà sent molt popular en la metròpoli. Cal dir que els egipcis d'aquella època, o almenys els seus governants, no eren sinó grecs assimilats a la cultura egípcia.Eren els descendents de Ptolomeu, general d'Alexandre el Gran de Macedònia. Vivien segons el que pensaven que havia representat el poder dels faraons, en connivència amb els que havien ostentat el poder real, i ho seguien fent, els seus sacerdots. En general vivien en una permanent imitació, amb una por constant de ser desemmascarats davant el poble, com a impostors, com a estrangers que es vestien i parlaven i pregaven com als faraons, però estrangers al cap i a la fi. Tant desenvoluparen aquest paper, que s'ho acabaren de creure. Car el faraó era un pretext escolpit en pedra. Una raó d'estat que mantenia l'imperi, un símbol que les estructures del poder necessitaven.Era el Far, com el far d'Alexandria.

dijous, 27 d’agost del 2009

Il·lustració per al Diagonal


Il·lustració per a un article de Lucas Marco al periòdic Diagonal. La informació versa sobre els negocis de tràfic d'armes de diversos alts càrrecs de l'exèrcit del govern espanyol. Les empreses de producció d'armament, un dels grans secrets de l'Estat, no apareixen a cap mitjà de comunicació. La hipocresia que envolta aquest assumpte és escandalosa. Mentre el govern fa bandera del No a la guerra, o bé de la guerra humanitària ( mai he entés com aquestes dos paraules poden anar associades ) o posa una cara amable com a ministra de defensa, la venda d'armament continua. Es fabriquen sobretot mines i bales. Milers de civils moren cada dia en les guerres que esgarren el món, cadàvers que allotgen dintre seu bales made in Spain. Xiquets mutilats amb la signatura de l'estil humanitari espanyol.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Amics



Darrerament he estat escoltant aquesta banda, que m'agrada des de fa uns anys. Cortesia de n'Àlex, de Pego. Treballàvem junts al Borja Moll i el cabró era com el fotut Dr Jeckyll i Mr Hyde, quan ixíem per Gomila ens embolingàvem que donava gust. La liàvem parda, al Rara Avis o el Casino. La festa més bestial, com a bon Pegolí, eren els carnestoltes, que reproduíem com a facsímil en Palma, per a celebrar el meu aniversari, el maderfaker acabava gat com una rata ( oh, poesia!), amb una disfressa eclèctica, perruques furtades i tots bramant com porcelles. També amb Maite, Manel, i Laura, la meua companya, i molts més col·legues, però solíem acabar la crème de la crème en algun antre fosc. Ara, n'Àlex i Maite ja han tornat, viuen per Pego, i tenen una criatura, en Xavi. Aquest estiu els anàrem a visitar, i estan de mel. Un gran amic, encara que és del Madrid, i encara que el cabró em guanyava sempre a l'Squash. L'important és participar, i una merda!

Mural

Aquest estiu, a València, vaig pintar aquesta paret al pis que s'estan arreglant els meus pares. El mural està inspirat en l'art del gravat japonés, emulant els grans mestres Hokusai, Hiroshige, Shakagu... però intentant aplicar un estil més modern. A vore que us pareix.
No cal dir, que a ma mare, com no, no li va agradar. És el que tenen les anti mares, funcionen de manera diametralment oposada a com funcionen la resta de mares. Però això és una altra història.



dimarts, 25 d’agost del 2009

Illa


Sarpa el vaixell de Ciutadella, i a les cases a la vora de port, els xiquets ens fan adéu amb la mà: Adéeeeu! Una illa sempre és un lloc on tornes, encara que hi vages per primer cop, car el viatge és un viatge per dintre teu. Per la solitud. Crec que comprenc ara el ritme peculiar dels illencs, el seu tarannà que pareix no mullar-se, no implicar-se en les relacions amb nosaltres els de fora del continent insular. Els comprenc, perquè nosaltres estem de pas, som com amants fugissers que conserven entre cella i cella horitzons més vastos, que es piren amb el llit encara calent quan despunta el dia. Ens esmunyim i devem paréixer criatures embogides, ufans de no se sap massa bé què. Devem de paréixer ombres que es mouen a tota velocitat, inconsistents, amb el do o el defecte que suposa ser efímers. Algun dia, ens n'anirem, i les nostres passes s'esborraran com les petjades en la platja. Però ells no, ells restaran. Potser siga aquesta la seua naturalesa. Quedar-s'hi justament per a que tinguem un lloc on tornar. Ells no necessiten ni volen res més.
Uns dies voltant per l'illa que em faltava a la cole. Menorca, una illa, potser encara més illa. Mentre el vaixell s'arrossega com un llimac gegant per la Mediterrània, trencant la tranquil·litat platejada de les seues aigües a s'horabaixa, em venen fugisseres reflexions. Només el vaixell ens porta de manera natural, al ritme adient, a aquestes roques ancorades enmig de la mar. La illa, una metàfora, que he buscat per aplicar a la meua vida, tan òbvia que potser he estat cec per no adonar-me'n. He recordat ara aquell estiu que inaugurà el meu vagar per les illes, Formentera omplí els meus ulls i em va extreure les llàgrimes d'un xiquet davant tanta bellesa. És cursi, però també és cert. Ja fa temps...
Set anys va tindre Calypso a Ulisses en un somieig, gaudint d'atencions, i abandonat al Plaer en la seua illa, en el fons, n'Ulisses sempre tenia en una racó de la seua ment la seua terra Ítaca i la preocupació pel que allà passava. Però a L'Odissea li falta potser una part, que Homer hauria amagat. Que passa si en tornar, n'Ulisses hagués descobert que la seua terra li era aliena, o que la seua felicitat havia quedat atrapada en algun punt del camí?

dissabte, 22 d’agost del 2009

Impostos


Nova il·lustració per al Diari de Balears sobre el tema del projecte de llei per gravar amb impostos les rendes altes. Aquesta eterna promesa que els polítics tenen tanta por de tirar endavant, malgrat que evidentment, afavoreix a la majoria de la societat. El fet que siga tan difícil evidencia la subordinació dels polítics professionals als interessos de les classes privilegiades.

divendres, 21 d’agost del 2009

Entrevista Ràdio


El company Sergi Pitarch, del blog Canviem la Realitat em va telefonar per fer una entrevista sobre el meu blog, dins l'espai que té en Ràdio Ser València. La conversa es donà de manera fluïda, gràcies al savoir-faire de Sergi i Ana Mansergas. Aquest espai és interessant, perquè repassa la blogosfera valenciana, i en serveix de catàleg. Descobrireu que cite uns quants blogs dels vostres, i supose que anireu passant per l'espai de Sergi.
Un homenatge, en certa manera, a l'activitat quotidiana dels blogaires, per amor a l'art, que fem una feina per dotar de continguts diversos i difondre notícies interessants, pensaments i lluites, i construir un espai per a la creativitat, dintre del saturat món d'Internet.
Una oportunitat per contrarestar l'esperit comercial de la xarxa i donar-li un rostre humà, a part d'intentar canviar la realitat també des de la pantalla d'ordinador.
Aurora, Manfredi i Comtessa, us trobareu una breu referència a l'entrevista. M'agradaria haver pogut anomenar més blogs, molt bons, d'aquesta blogosfera nostra.

dimecres, 12 d’agost del 2009

dilluns, 10 d’agost del 2009

Art

Per entendre tot plegat.


Brutal vídeo, continuació de Zeitgeist, que tothom hauria de vore. Encara que hi ha aspectes mesiànics en la proposta, el que em resulta interessant és l'anàlisi del funcionament econòmic del nostre món.

El doble llenguatge a Amèrica.


Darrerament, he aguardat prudentment silenci sobre el tema de Veneçuela, mentre es succeïen els atacs des dels mèdia espanyols contra el seu govern bolivarià. De nou es qüestionava la llibertat d'expressió, després de que es promogués una llei ( que finalment pareix haver estat retirada pel congrés ) per a regular alguns aspectes del paper dels mitjans de comunicació en el pols per derrocar al president electe, els agrade més o menys, per la majoria de veneçolans. Aquesta llei, per exemple, tipificava la manipulació, en casos en els quals es difongueren falses notícies que posaren en risc l'estabilitat del país. Això fou el que va fer per exemple RCTV durant el colp d'estat del 2002, quan s'afirmà que hordes de chavistes havien matat un opositor, mentre que el que passà fou justament el contrari. A RCTV, el govern no li renovà la llicència, però encara així, l'oposició controla la totalitat dels mitjans privats. Sovint en els magazines o pseudo-debats de globovisión es fa una apologia directa de l'assassinat de Chàvez.
Per això trobe interessant aquesta entrevista, en la qual el president s'enfronta-i desarma- a la periodista colombiana uribista Vicky Dávila. On és que hi ha llibertat d'informació i on no? Mentre que el president respon sense por i amb arguments, el govern d'Uribe, utilitza a periodistes en nòmina, per a fer propaganda de la seua polèmica política exterior.
Cal dir que l'escalada de la violència que s'apropa, amb la instal·lació de bases nord-americanes a Colòmbia és preocupant, i l'administració Obama pretén tornar a l'època més negra de La Escuela de Las Américas.
Ja s'ha demostrat que l'Obama és un llop amb pell de corder, que ha jugat brut en el cop d'estat a Hondures. Dient una cosa però movent fitxes per baix de la taula. Però amb Veneçuela millor no jugar brut, el petroli i els seus F16 poden resultar una digestió difícil per als seus plans en la regió.
Pero millor mireu el vídeo, que Chávez, amb la seua xerrameca habitual ho deixa tot molt clar.

dissabte, 8 d’agost del 2009

De passeig.

Aquests dies estic a El Vedat, com si busqués l'aïllament ( ja que no tinc vehicle ), acostumat com estic a viure en l'illa.
Vaig agafar ahir la bicicleta i vaig recórrer els camins que fa anys resseguia sense cap motiu més que passejar en la bici, a tota velocitat, deixant-me portar pels camins que envolten les pinades, els camps de tarongers abandonats, les cases abandonades, el secà, les escoles, els aljups. Anava escoltant ràdio 3: Siglo XXI i després l'Ambigú. De vegades costa fer entendre el plaer secret d'un moment determinat, perquè aquestes estones cobren ecos de significats personals que a la resta del món els són indiferents. Així doncs, brinde per aquests xicotets tresors que brillen des dels racons de les nostres vides. Moments de plenitud, personals i intrasferibles. Aquests moments ens diuen sàviament, que no ens cal res més. Tota la resta és vanitat.

dijous, 6 d’agost del 2009

Un pensament

Notes romanes arrugades trobades en la butxaca d'un pantaló.
En el lloc on es situa el consum en la nostra societat, és a dir: en el lloc més alt del pòdium, en el cim de l'Everest, en la torre del castell, en el primer pensament conscient de les criatures, en la majoria de les paraules buides de les nostres converses, en els somnis de paper couxé de les revistes, en els suplements dominicals dels progres amb la consciència ( in )tranquila, en les aules universitàries, en els Campus, en les Àgores, en els laberints del desig i les ànsies humanes. En tots aquests llocs, i molts més, hauríem d'ubicar la cultura.

dilluns, 3 d’agost del 2009

País Podrit

Evidentment, el senyor Camps sabia molt bé del que parlava quan afirmà que "solo quedan unos escaloncitos". El procés que jutjava Francisco Camps pels pressumptes suborns rebuts a canvi de concessions milionàries en contractes de grans esdeveniments, atorgats a empreses del·lictives com Orange Market, ha acabat amb l'arxivament, és a dir, en no-res. És certament curiós, podria donar-se el cas, que els processats d'aquestes empreses, jutjats per suborns, acaben en la presó, mentre que els subornats, aquells que han rebut els quantiosos regals ( i creieu-me, si li han agafat amb un detall com tratges i regals, imagineu-se la resta de l'iceberg...), no són ni jutjats. Però no són ells els que utilitzen els nostres diners per pagar a empreses que no són les millors qualificades ( ni les més econòmiques, això segur...) per a dur a terme aquests actes?
Quin tipus de justícia tenim en el País Valencià? Els jutges es declaren amics dels jutjats, companys de partit fins i tot, i després els absolen sense cap tipus de vergonya malgrat tindre proves més que evidents dels delictes.
El que es tracta, és de desacreditar la Política d'una vegada per totes, de llevar-se la màscara de demòcrates, mostrar el seu estat del dret tal i com és i espentar a la ciutadania crítica a la desesperació més absoluta. Els interessa el descrèdit, aquell pensament col·lectiu que afirma que tots són iguals, des del que s'enfronta a la repressió o arrisca la seua vida, fins al que descansa plàcidament en un palau renaixentista. Es tracta de que qualsevol lluita per canviar el ferum, tope amb l'apatia i la decepció post moderna. Aquest concepte d'exagerada humanitat dels polítics, entenent humanitat com a sinònim de ser un autèntic fill de puta, produeix més identificació per part de la massa, quan el sistema està molt podrit, i triomfa com un element més de la llei de la selva, la mafiocràcia i el pelotasso.
Ja siga al País Valencià, al sud d'Itàlia o a Mèxic.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Visions de Roma I

Milions i milions de tones de pedra, tornejades, maltractades, acaronades, foradades, colpejades fins trobar la forma ideal del mite. Per convertir la carn efímera en llegenda, en història, dotar de divinitat les passions humanes, el deliri dels Cèsars. La pedra feta temple, si, però també recinte d'ús quotidià, terma i fòrum. Continent dels segles d'Història, de xicotetes històries que s'obliden i es perden doncs no són pedra.
La Posteritat, obsessió romana que es traduïa en el culte als avantpassats, o bé el savi consell que s'esperava dels antecessors en moments d'incertesa. Obsessió, respecte, el desig de ser respectat i recordat pels que vindran. Futil il·lussió, o potser no tan futil, tammateix.
Hui en dia hi perviu la confusió dels rostres, buscant posar cara i ulls a aqueslls que cavalcaren al llom de l'imperi més gran de l'antiguitat. Màscares de cera que acabaven esdevenint pedra, així com ho feia l'original fet de carn humana. Molts han perdut el seu antecedent i vaguen anònims pel decurs dels segles, oblidats en els sòtans d'alguns museus, com fantasmes. Altres resten impertorbables, alçats en els monuments als quals ametrallen els japonesos amb els seus flaixos. Altres, poderosos mites al seu temps, desfigurats per la venjança fanàtica del cristianisme, mutilats els rostres, les mans, els genitals dels orgullosos deus. Una moral abans del pecat.
Aquesta cruel venjança, potser era el pitjor càstig que se'ls podia infringir, als romans. Quan es considerava que un emperador havia traït el poble, o el Senat, o els interessos de l'Estat, es decretava la desfiguració de rostres dels milions de representacions diseminades per l'Imperi. No obstant, sempre hi podia haver algun secret partidari, que guardés com un tresor la imatge d'aquells que adès foren deus.