Carroñeros

De Cuatro, la cadena del grup PRISA, que està demostrant quin model audiovisual ens tenien preparat.
M'explique: Divendres passat estava malalt i en casa, fet que no acostuma a ser habitual en mi. Feien l'esmentat programa en la cadena progre. Evidentment, em va cridar l'atenció el contingut de l'episodi, anomenat Parking. Els intrèpids reporters de la cadena, recorrien els aparcaments dels voltants de discoteques, la majoria en el País Valencià i Catalunya, buscant als més passats per aconseguir una bona captura.
Els adol·lescents ( i no tant adol·lescents ) que hi apareixien, eren un bon exemple d'un gran nombre de jòvens de hui en dia: Ànsia per apareixer per la televisió, per explicar les seues coses a la càmera, analfabets funcionals, malalts per l'estètica, orígens de classe treballadora, la majoria amb poc funcionament neuronal, en definitiva.
Els nanos i nanes, exhibien les seues bosses de farlopa, aspiraven ratlla rere ratlla, parlaven amb una verborrea inintel·ligible, dislocada la mandíbula, saludaven la família, o es deien que es dedicaven al tràfic: Cristal, coca, ketamina, el que faça falta... A alguns se'ls difuminava la cara, a altres no, senzillament se'ls treia el rostre, amb evidents signes d'intoxicació, per a fer befa en la concurrència, i escandalitzar les ments benpensants, ben calentetes en la seguretat de la seua llar.
Quan apareixia una xica, de perfil poligamero, com els meus alumnes, amb tota la pocavergonya i mala baba, el càmera li treia un primer plà de l'escot. Tancaven el relat així, juntament amb els comentaris dels xics i xiques que hi havia al voltant, i que exclamaven amb gran cridòria: Mira que tetas!
La reportera, reina de les hienes, buscava àvida la peça: A ver, eso que es? Me lo enseñas? Que es cristal? Y porque tiene ese color? Y también lo vendes? Y tu que tienes, coca?
Els jòvens, addictes a la cultura de l'espectacle, es dirigien ràpidament, com mosques a un excrement, atrets pel focus de la càmera: Mira, Callejeros, que guay!
Però que és el que aquests ingenus en treuen de tot açò? Diners? No, perque del gran negoci que el morbo genera no els cauen ni les molles. Fama? No, perquè en tot cas, el dilluns, quan amb una ressaca monumental s'adrecen al treball o al centre d'estudis,seran objecte de burla i escarni en el millor dels casos. Premis? No, perquè l'altre dia, quan arreplegaren el premi TP els callejeros no tingueren ni una paraula per a les seues víctimes. Ells són els que acumulen aquestes distincions.
I doncs, que els queda, de tot açò, als jòvens?
A currar de Telepizza, com un xic que venia de fer feina encara d'uniforme, amb un sou de misèria, i disposat a ingerir tot tipus de substàncies per oblidar-se de la seua dura realitat.